Un cop més m'hauran de dispensar la personalització d'aquest article, i de pas m'excusaran la paràfrasi de Josep-Lluís Carod-Rovira. Però em permetran que, sense reclamar-li drets d'autor, defensi que aquesta mateixa frase, amb les matisacions geogràfiques necessàries, un servidor ja l'havia utilitzada amb anterioritat a aquell gran vespre televisiu de Carod, igual que milers de catalans farts que ens canviïn el nom, fins al capdamunt d'aguantar que qualsevol es cregui amb el dret de decidir quin és el nostre nom i definitivament fastiguejats que alguns es pensin que encara és vigent aquell règim feixista que, amb la complicitat de l'església, obligava a batejar els nens en allò que, sense cap mena de rigor en deien “en cristiano”.

I com que servidor va néixer l'any setanta -no precisament a la postguerra-, i ha viscut situacions com tenir un nom a casa i un altre a l'escola, haver de canviar-se el nom en descobrir que al DNI hi apareixia un nom que no m'era meu i haver d'aguantar la intimidació de superiors mentre feia el servei militar, em considero amb prou autoritat per assegurar que el Partit Popular de Catalunya ha fet la maniobra més rastrera, desgraciada i vil que un podia haver arribat a imaginar amb el seu desafortunat espot electoral dels García-Garriga.

Jugar amb els noms de la gent, senyora Alícia -l'accent el posa vostè, no jo- Sánchez-Camacho, és frivolitzar amb actituds que tots crèiem caducades. Insinuar que això passaria en la Catalunya independent que molts volem és simplement fastigós.