Caces de l'exèrcit espanyol durant una desfilada del 12 d'Octubre a Madrid. Foto: Ministeri de Defensa.

"Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional." L'article 8 de la Constitució espanyola, que tot sovint s'invoca des de la caverna per amenaçar el debat independentista català (per demanar l'estat de guerra contra Catalunya o per recordar que la unitat d'Espanya "és sagrada"), és una raresa en el conjunt de democràcies europees. Cap estat no atorga, al seu màxim text legal, un paper explícit a les seves forces armades. I és en base a aquesta raresa que associacions militars han bastit tot un discurs d'amenaces contra el procés independentista català.

Però, per al degà de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB), Enoch Albertí, aquesta interpretació arbitrària de l'article 8 de la Constitució és errònia: "L'exèrcit no pot interpretar per lliure la missió de l'article 8 i actuar pel seu compte, sinó que sempre actua sotmès al govern. Els militars s'han de llegir la Constitució sencera, i concretament cal que es llegeixin també l'article 97." Un article que, textualment, afirma: "El Govern dirigeix la política interior i l'exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d'acord amb la Constitució i amb les lleis."

És a dir, la Constitució defineix que els militars només poden actuar per indicació dels poders públics, i "en cap cas no dóna un caràcter autònom a l'exèrcit. Això, avui en dia, és un punt que no està en qüestió. Per tant, les amenaces de les associacions de militars no tenen cap fonament. La missió que la Constitució els confereix, és el govern espanyol qui ha de decidir com la compleixen". I sentencia: "Qui diu que l'exèrcit pot actuar per lliure, ho diu sense cap base."

També s'expressa en aquest mateix sentit el catedràtic de Dret Constitucional de la UB i exdegà de Dret de la Universitat de Girona (UdG) Xavier Arbós. Reconeixent que la independència de Catalunya atemptaria contra la Constitució, "a la vista del que diu l'article 2", interpreta que "la intervenció de les forces armades per garantir la integritat territorial cabria formalment en les missions que la Constitució els atribueix". Ara bé, també deixa clar que qui hauria de decidir l'inici de les operacions contra Catalunya "només podria ser el govern espanyol".

Raresa europea

"Aquesta regulació constitucional no té equivalent en el constitucionalisme europeu", reconeix Arbós, recalcant a continuació que "tampoc no és massa habitual que les missions de les forces armades apareguin als textos constitucionals". I, per ressaltar la singularitat d'aquest redactat, exposa: "El que més s'hi assembla és a l'article 79 de la Constitució austríaca... en la versió de 1930."

Albertí, de fet, considera que en d'altres països europeus els pronunciaments militars succeïts a l'Estat en els darrers dies haurien tingut conseqüències disciplinàries, però afirma: "Aquí venim d'on venim, d'una tradició contrària, de més intervenció militar interior que no pas exterior, durant tot el segle XIX i bona part del XX." Però sosté: "Ara bé, amb la Constitució, tot això es va superar". I, com a prova de la no-autonomia de l'exèrcit, cita el fallit cop d'estat de Tejero, "en què als sublevats se'ls van aplicar fets delictius"

"Totes les lleis que regulen l'exèrcit, també deixen clar que no és un ens autònom. No és opinable, que l'exèrcit sigui una força autònoma que pugui actuar al marge del govern", exposa. I es pregunta: "L'article 8 té una dimensió interna? No. El concepte d'enemic intern, ha desaparegut."

La catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) Montserrat Nebrera s'expressa en el mateix sentit: "Quan es parla de la integritat territorial, fonamentalment s'està parlant de l'enemic exterior, d'un context de guerra. En l'àmbit intern, l'únic que podria fer l'exèrcit seria col·locar-se sota les ordres del govern de l'Estat, sense intervencions unilaterals ni de massacres. L'article 8, eminentment és una defensa de la frontera."

Arbós també interpreta que el màxim text legal espanyol "delimita que les forces armades sempre han d'actuar subordinades al govern". "Em sembla important recalcar que la responsabilitat darrera del que facin les forces armades correspon al que el govern espanyol els digui, i que la condició de cap suprem de les forces armades que la Constitució dóna al Rei és de caràcter simbòlic i no operatiu", afirma.

"A l'exèrcit se li ha de dir que no té dret a parlar. Els militars han d'entendre que són funcionaris, i qualificats, perquè tenen el monopoli de l'ús de la força, i que només poden preparar els tancs quan el Congrés els ho digui, i després d'una declaració formal de guerra. Quan es diu que han de defensar la Constitució, hem de tenir clar que ja no som al segle XIX, que hi ha un context diferent al d'altres èpoques", interpreta Nebrera.

L'article 155

Un altre article que sembla cridat a jugar un paper cabdal en el procés català d'emancipació és el 155: "Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposaven, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, i previ requeriment desatés fet al President de la Comunitat Autònoma, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat podrà adoptar les mesures necessàries per tal d'obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l'interès general esmentat."

Però Nebrera reflexiona: "L'exèrcit, posat a disposició del govern, i en raó d'aquest article, podria jugar un paper més estètic que no pas de força. És a dir, podria venir a Catalunya i requisar les urnes, o detenir el president Mas. Ara bé, si això passés, ja veuríem si aconsegueix aturar res, ja veuríem què passaria si la gent impedís als militars endur-se les urnes."

Albertí hi coincideix en part: "Si de cas, en el supòsit que s'apliqués aquest article, els encarregats d'executar-lo serien les forces policials, en cap cas implica una intervenció militar. Amb aquest article, totes les autoritats de la comunitat s'haurien de psoar sota la direcció del govern espanyol, que seria qui impartiria les ordres."

L'enfoc europeu

Sortint de la cotilla constitucional, els eurodiputats catalans Maria Badia (PSC), Ramon Tremosa (CDC) i Raül Romeva (ICV), a més d'Ana Miranda en nom d'ERC, van presentar a mitjan octubre una carta a la Comissió Europea en què denunciaven les amenaces militars contra Catalunya, i li demanaven que, en base al Tractat de Lisboa, valorés si l'Estat espanyol estava atemptant contra els valors europeus.

Concretament, apel·laven a l'article 7, que preveu la suspensió del dret de vot d'un Estat membre si hi ha un "risc clar de violació greu i persistent dels valors comuns europeus".

Per a Albertí, "si hi acabés havent una intervenció des dels poders públics que impedís que, de manera pacífica, es poguessin manifestar opinions dels ciutadans, en aquest cas sí que es podria apel·lar a l'article 7 del Tractat. Per part UE, no seria acceptable que hi hagués una violació reiterada i greu de les llibertats de les persones." De fet, Arbós hi coincideix: l'article 7 europeu "no necessàriament" es podria veure violentat només per les forces armades espanyoles, sinó per també d'altres agents de l'Estat.

Nebrera, obrint el focus del debat, exposa: "La UE, fins i tot abans de Lisboa, el que vol és que al continent no hi hagi més guerres entre estats. I, per tant, encara menys dins dels estats. L'origen de la UE va ser: no ens tornarà a passar el que ens va passar a la II Guerra Mundial. La voluntat dels pares fundadors era la de construir un espai on els europeus no es tornessin a barallar, deixant clar que aquí la gent no es baralla, sinó que les coses es dialoguen."

"Des del punt de vista de la jerarquia, la Constitució espanyola està per sobre del Tractat de Lisboa. Però la Constitució, en exercici de la seva sobirania, ha decidit cedir-ne una part a la UE i, entre d'altres aspectes, ha decidit cedir la seva política de seguretat exterior i ha fet explícit abandó de l'ús de la força dins de la Unió. És a dir, si et negues a disparar canonades contra França, també et negues a fer-ho contra Catalunya.... Si no hi pot haver guerra contra el país veí, encara menys n'hi pot haver contra una regió", conclou.