Les desavinences entre les forces independentistes viscudes les darreres setmanes han tornat a posar damunt la taula el debat sobre els partits polítics i la necessitat (o no) de crear-ne de nous. A les xarxes socials, però no només, s'observen comentaris antipartits, o directament antipolítics, que ataquen les organitzacions amb representació parlamentària acusant-los d'actuar només per interès o posar "pals a les rodes".

El "que se'n vagin" és habitual en moments de crisi política i desorientació. La situació és especialment dura entre l'electorat independentista, sobretot entre aquells que exigeixen claredat estratègica tant en la forma com en el fons. De fet, l'únic consens que sembla emergir de tot plegat és precisament un clima de rebuig creixent a les organitzacions polítiques establertes.

Les dades del CEO avalen un cert corrent antipartidista, fruit, entre d'altres, de la percepció que la democràcia a Catalunya no funciona correctament. Així, el percentatge de persones poc o gens satisfetes amb el funcionament de la democràcia ha anat creixent, sobretot des de l'inici de la crisi econòmica. En el baròmetre de juny d'enguany, quasi 8 de cada 10 catalans estaven insatisfets amb el funcionament democràtic.
 
Tot i aquesta percepció, el percentatge de persones que no sent simpatia per cap partit es manté relativament estable. No es tracta, això sí, d'un valor petit. De fet, vora el 20-25% de catalans i catalanes afirmen no sentir simpatia per cap formació política.
 

Si s'amplia el focus, tot i l'especificitat del context català, aquest tampoc és un fenomen nou. La tensió entre "el poble" i les institucions polítiques tradicionals fa temps que s'observa a les democràcies occidentals. De fet, és una de les preocupacions creixents davant del fenomen de la globalització i amenaces globals relatives a qüestions com la seguretat i l'ecologia. Una barreja de factors econòmics i d'identitat política expliquen que les velles estructures de partit semblin avui obsoletes i es vulguin superar. Per aquest motiu, la connexió directa entre els lideratges polítics i el poble sembla avui més habitual.

L'economista Dani Rodrick ja va apuntar a principis d'aquest segle la dificultat que planteja mantenir economies de mercat globalitzades i estats sobirans democràtics en el seu famós trilema "sobirania-mercat-democràcia". Politòlegs com Cass Mudde o Chantal Mouffe també han alertat, des de visions diferents, de la frustració que genera constatar la manca de diversitat de polítiques econòmiques entre dreta i esquerra. Catalunya no és una excepció i també està subjecta a aquestes turbulències, com qualsevol nació del món.

El fet diferencial

A casa nostra, a les dificultats existencials i econòmiques de la resta de països, s'hi afegeix el fet de trobar-nos immersos en un procés independentista que sovint situa l'Estat (l'espanyol) en  contra dels propis ciutadans i representants polítics. Per dir-ho a la Rodrick, al trilema sobirania-mercat-democràcia, que provoca maldecaps a la resta de democràcies, s'hi afegeix el fet que la sobirania pròpia, a Catalunya, és ara per ara un objectiu molt llunyà, i la de l’Estat sovint hi juga en contra.

[blockquote]Al trilema sobirania-mercat-democràcia s'hi afegeix que la sobirania és un objectiu llunyà i que l'Estat hi juga en contra[/blockquote]
Aquest diagnòstic fa que resulti necessari recordar que la tendència antipartidista i antipolítica observada a les democràcies del nostre entorn no ha generat resultats gaire positius per a la democràcia. El cas italià és paradigmàtic, amb un govern que encapçalen ara personalitats polítiques deslligades de tradicions polítiques sòlides i amb idees que, com les de Salvini, estan creant tensions en molts aspectes. I encara hi podem afegir una llarga llista de països que estan experimentant tendències similars, des dels Estats Units fins a Àustria, passant per les democràcies nòrdiques.

La importància dels partits

Casos com els de Trump o Salvini recorden la importància de disposar d'organitzacions polítiques democràtiques i crítiques que estructurin el joc polític. El politòleg Bernard Manin recorda que els sistemes polítics en què vivim no són oligarquies, com en un règim feudal, però tampoc són democràcies directes com l'Atenes clàssica. Són un entremig, un règim mixt que combina elements populars i elitistes. És precisament en aquesta balança que els partits polítics tenen un paper fonamental per estructurar les preferències polítiques de la ciutadania.

[blockquote]El paper dels partits és imprescindible per no caure en el populisme i res fa pensar que l'independentisme no ho hagi de tenir en compte[/blockquote]
Manin apunta com a mínim dues característiques importants que distingeixen les nostres democràcies de les oligarquies o les democràcies directes en relació als partits. D'una banda, les organitzacions polítiques han de ser inclusives i obertes, però també professionalitzades i generadores d'idees i discursos. De l'altra, el mandat que recullen els representants polítics no és imperatiu -això impossibilitaria el joc democràtic representatiu-, sinó que és flexible en funció de les circumstàncies i les negociacions per formar majories.

Partits i independentisme

Si seguim Manin, el paper dels partits és fonamental per evitar l'absència de direcció política i garantir el funcionament democràtic modern. Però també és imprescindible per no caure en formes diverses de populisme com les que hem esmentat abans. Res fa pensar que, en un context independentista, aquests elements no s'hagin de tenir en compte, ja que els partits són l'eina que permet representar les preferències polítiques al Parlament.

Si aquests són incapaços de satisfer preferències, la manera de fer-los rendir comptes són les cites electorals i, òbviament, les organitzacions civils. Més enllà d'això, pel camí de l'antipolítica i de l'antipartidisme, res fer pensar que es puguin assolir resultats diferents dels que ja s'estan constatant a d'altres democràcies.