La direcció d'Els Republicans, el partit que representa la dreta conservadora francesa, acaba d'expulsar Eric Ciotti de la presidència per haver propugnat una aliança directa amb l'extrema del Reagrupament Nacional. Han estat dies crispats en el si del que havia estat una força hegemònica a França, avui reduïda a un 7% dels vots a les europees. Els Republicans, hereus de Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, han quedat empaperats entre un populisme ultra envalentit (31% a les urnes, més el 5,50% de l'encara més radical Eric Zemmour) i el centrista Emmanuel Macron, també en dificultats.
Les europees han iniciat un canvi de paisatge al continent que encara no sabem com i on conclourà. L'ascens ultra no es produeix a tot arreu ni és igual en tots els països, però sí una tendència generalitzada. El repte és enorme per a totes les forces democràtiques. L'esquerra ha d'afrontar la pèrdua de suport popular en molts estats. El que faci la dreta tradicional serà un dels grans debats que viurà Europa els propers temps. Així estan les coses en els països més emblemàtics.
Una dreta francesa vinguda a menys
França votarà amb una extrema dreta a l'alça, una esquerra que acaba de signar un acord per competir amb un Front Popular i l'espai que va del centre a la dreta del tot fracturat. El president Macron pot estar pagant car una gestió que ha transmès arrogància, amb la imposició d'un pla de pensions que ha revoltat el país, o amb el seu rebuig al Pla Borloo, un ambiciós projecte de regeneració dels barris. Ho explicava Montserrat Besses en aquesta entrevista. Tant ell com l'oposició conservadora clàssica han assumit, en canvi, part de l'argumentari ultra en àmbits com la seguretat o la immigració. Ara les forces macronianes tindran dificultats per arribar amb força a la segona volta.
Pel que fa a la dreta tradicional, Els Republicans, hereus del potent bloc dels liberals de Giscard i els neogaullistes de Pompidou i Chirac dels anys 70 als 90, han protagonitzat un episodi de grandesa en rebutjar tot acord per anar junts amb el Reagrupament Nacional. Però ells també pagaran un cost elevat per haver repetit uns missatges apocalíptics sobre l'estat del país i dibuixar una França insegura i caòtica.
Una CDU a la dreta de Merkel que no pactarà amb els ultres
L'extrema dreta alemanya (AfD) va conquerir la segona posició a les europees, només per sota de la democristiana i conservadora CDU, actualment a l'oposició. L'any vinent hi haurà eleccions federals i ningú aposta per la continuïtat de l'actual coalició de socialdemòcrates (grans derrotats amb el tercer lloc el 9-J), liberals i ecologistes. L'actual CDU no és la d'Angela Merkel, centrista i ambigua. El seu líder és Frederik Merz, de l'ala més conservadora, antic rival de Merkel que ha endurit el discurs immigratori. Però Merz, a qui li va costar arribar al cim de la CDU, s'ha consolidat aconseguint una gran cohesió interna. I un dels factors d'aquesta unitat és fixar una línia vermella: amb Alternativa per Alemanya no hi pactaran. El pes de la història encara condiciona la política alemanya.
Països Baixos: de la confrontació a la coalició
Dick Schoof, un perfil tècnic, serà el cap de govern del primer govern de coalició que integra l'extrema dreta xenòfoba de Geert Wilders. El Partit de la Llibertat va arribar primer a les darreres eleccions nacionals (obtenint 37 de 150 escons) i ha aconseguit superar totes les reticències sumant liberals de dreta, agraris i centristes a una aliança de dretes. Això sí, al preu que Wilders renunciï a ser primer ministre. Al final, en el si dels partits conservadors, s'ha imposat la "normalització" de l'extrema dreta. Potser això pot afavorir una reacció del camp progressista: a les europees, una aliança d'esquerres ha superat -per la mínima- els ultres. Però els socialdemòcrates no han pogut guanyar sols, han hagut d'anar del bracet dels verds.
Itàlia: la llarga dissolució conservadora
Giorgia Meloni és avui una de les polítiques de moda a la UE i la primera ministra assaboreix el moment. Amb la inestabilitat crònica de la política romana, el triomf pot ser efímer. El Laboratori Itàlia, com es titula un llibre recent de la corresponsal Anna Buj, va ser pioner de la dreta populista quan va donar a llum, a mitjans dels 90, el primer govern de Silvio Berlusconi. La llarga crisi de la Democràcia Cristiana i de tota la vella classe política republicana va provocar un tsunami de noves sigles. El magnat televisiu -precedent en algunes coses del fenomen Trump- va ser el primer a dur al govern l'extrema dreta. Primer com a soci menor, fins que finalment, primer amb la Lliga de Matteo Salvini, i ara ja encapçalant l'executiu, la líder neofeixista ha convertit Forza Itàlia -la sucursal italiana del PPE- en una petita força dins del seu govern.
Polònia: un PP liderant l'antifeixisme
És un cas singular. La Llista Cívica del primer ministre Donald Tusk s'ha convertit en la més bona notícia que ha rebut la democràcia europea. Partit de centredreta, europeista, membre del PPE, Tusk ha liderat l'oposició liberal al govern d'extrema dreta de Llei i Justícia. Amb una esquerra afeblida, encara lligada al passat comunista, només Tusk ha pogut bastir una alternativa sòlida que ha aconseguit dur als reaccionaris a l'oposició sumant diversos partits, i a les europees, superar-los per la mínima.
Amb qui estarà Feijóo?
De moment, l'extrema dreta és tercera força a Espanya, on es mantenen forts els dos principals partits. Però el PP d'Alberto Núñez Feijóo és potser el membre del PPE que fa un discurs més exacerbat. Ni Marine Le Pen titlla Macron de president il·legítim. La gran incògnita serà saber si a la llarga es produirà també una substitució de la dreta per l'extrema dreta, com a Itàlia, o la seva minorització, com a França.
De tot el paisatge, una tendència sembla nítida: els partits conservadors que resisteixen més, com a Polònia o a Alemanya, són aquells que han resistit més als cants de sirena ultres. El cas espanyol és una mica diferent. El PP més aviat sembla disposat a ocupar tot el que pugui de l'espai de la dreta populista.