No hi ha hagut una soledat política com la de José Luis Rodríguez Zapatero. La dreta no l'odia, el menysprea. I el seu partit li ha buscat successor molt abans d'acabar la legislatura, preveient una derrota de dimensions tals que pot acabar deixant el major poder institucional del PSOE dins del despatx de l'alcaldia de Saragossa. El zapaterisme s'ha enfonsat en el descrèdit sense ni tan sols haver arribat a existir.

Però la desbandada més gran s'ha produït en l'àmbit mediàtic. A Espanya, però també a Catalunya, els mitjans pròxims al PSOE/PSC han desertat de la disciplina governamental i ara intenten buscar-se un lloc entre els indignats, com si la riuada humana del passat diumenge els pogués tornar als temps feliços en què la Diputació i l'Ajuntament proveïen una vida plàcida a l'antipujolisme. A ells també se'ls fa llarga l'agonia política del senyor de la cella, sobretot amb la perspectiva d'un govern del PP contra el qui mobilitzar-se amb tranquil·litat ideològica i delectança política.

El 1986, Zapatero va ser el diputat més jove del Congrés. Ningú no podia preveure que envelliria tan ràpid sense mai fer-se gran.