Envellir sense fer-se gran

Política

ARA A PORTADA

Boscos Beatriz Duguy, professora de la Facultat de Biologia de la UB: «Quan hi ha grans incendis es destinen molts diners a projectes de restauració sense sentit» Arnau Urgell i Vidal | Carlos Albaladejo
Boscos Anatomia del foc a Catalunya Arnau Urgell i Vidal | Carlos Albaladejo
Societat Totes les claus de l'obra que manté un tram de l'L1 del metro tallat durant l'estiu Redacció
Terra «Pedres com monedes de dos euros»: les tempestes descarreguen amb força a Catalunya Neus Climent
Política La diplomàcia aeroportuària d'Illa s'encalla a Tòquio Bernat Surroca Albet

Redacció

Publicat el 21 de juny de 2011 a les 21:59

No hi ha hagut una soledat política com la de José Luis Rodríguez Zapatero. La dreta no l'odia, el menysprea. I el seu partit li ha buscat successor molt abans d'acabar la legislatura, preveient una derrota de dimensions tals que pot acabar deixant el major poder institucional del PSOE dins del despatx de l'alcaldia de Saragossa. El zapaterisme s'ha enfonsat en el descrèdit sense ni tan sols haver arribat a existir.

Però la desbandada més gran s'ha produït en l'àmbit mediàtic. A Espanya, però també a Catalunya, els mitjans pròxims al PSOE/PSC han desertat de la disciplina governamental i ara intenten buscar-se un lloc entre els indignats, com si la riuada humana del passat diumenge els pogués tornar als temps feliços en què la Diputació i l'Ajuntament proveïen una vida plàcida a l'antipujolisme. A ells també se'ls fa llarga l'agonia política del senyor de la cella, sobretot amb la perspectiva d'un govern del PP contra el qui mobilitzar-se amb tranquil·litat ideològica i delectança política.

El 1986, Zapatero va ser el diputat més jove del Congrés. Ningú no podia preveure que envelliria tan ràpid sense mai fer-se gran.

Escull Nació com la teva font preferida de Google