Fa exactament vint-i-set anys, el 16 de juliol de 1985, qui això subscriu arribava, amb la il·lusió més gran que pot tenir un adolescent, al Narcís Sala per assistir a un dels primers concerts de la meva vida. Els Deep Purple actuaven al camp del Sant Andreu amb la seva formació més clàssica (Mark 2, per als entesos), amb Ian Gillan, Ritchie Blackmore, Ian Paice, Roger Glover i Jon Lord. No em podia creure estar a uns metres d'ells.

Jo, he de confessar-ho, esperava sobretot veure i escoltar la Fender Stratocaster de Ritchie Blackmore. Però va ser Jon Lord qui va assumir el lideratge del grup, amb una versió memorable de Smoke on the water. Lord venia d'una formació clàssica i estava en el més profund dels engranatges musicals de Deep Purple. Per això no va trair mai l'esperit dels més grans del hard rock. Dos anys abans, l'havia vist amb Whitesnake, a la Monumental, i se'l reconeixia des de la primera nota, encara amb els focus apagats.

Blackmore fa temps que toca cançonetes medievals amb la seva santa esposa; Ian Gillan va tenir els -també sants- pebrots de deixar els Purple per anar a fer de Jesus Christ Superstar i no m'agradaria trobar-me de nit, en una cantonada, a David Coverdale, després d'haver-se operat tantes vegades. Lord, en canvi, ni tan sols es va tenyir mai la melena blanca. Era autèntic. Em sap molt de greu.