Ni el PSC es mereix un consell nacional com el de dissabte vinent. Amb enquestes catastròfiques i una guerra civil interna, però pública, Pere Navarro haurà d'afrontar un dilema inquietant. Un sector del partit està disposat al que sigui per mantenir el control dels ajuntaments que els queden a l'àrea metropolitana. I això passa -segons ells- per blindar el flanc espanyolista de la penetració previsible de Ciutadans i del missatge antiimmigració de PP i PxC. És a dir, una recepta amb molta casa regional, bastanta passejada pels barris i ni una gota de catalanisme.

Però això convertiria el PSC en un partit temàtic, especialitzat en les eleccions municipals a la primera corona metropolitana de Barcelona. Núria Marín o Antonio Balmón no tenen discurs nacional i, precisament, pensen que això els beneficia. La resposta a aquesta actitud, des de l'altra banda, són els socialistes catalans que consideren imprescindible articular un projecte nacional sòlid i creïble. La majoria d'ells -excepte Àngel Ros i quatre més- estan a l'oposició, tant a les institucions com al partit. I això els confereix una insòlita llibertat dins d'un partit acostumat a la pressió d'un aparell que va ser fortíssim. I, per si fos poc, Carme Chacón pensa utilitzar el consell nacional del PSC per semblar més espanyola que la seva competidora andalusa, tan de moda a Madrid.

Ja en parlarem, però estaria bé que el partit que agrupa els socialdemòcrates catalans expliqués algun dia per quina estranya raó no podrien mantenir la seva activitat política en un estat català. Dit d'una altra manera, per què és d'esquerres estar a Espanya? El cas és que per continuar fent política necessiten o bé una resposta convincent o bé eliminar la pregunta per absurda.