La gran diferència entre la transició política espanyola i el procés català actual no són els polítics o les forces socials que han de substituir un sistema institucional per un altre. El que ho canvia tot és l'opinió pública i la percepció política de la societat. Els espanyols -i els catalans- de finals dels anys setanta conformaven, efectivament, una majoria silenciosa més o menys interpel·lada per una minoria que reclamava el final d'un règim, sense tenir clar per què o per qui el volia substituir. Així les coses, les elits franquistes i les de l'oposició van poder pactar sobre la llibertat (relativa i controlada), l'amnistia (amb llei de punt final per als criminals de la dictadura i sense reparació per a les víctimes del franquisme) i un estatut d'autonomia que ràpidament va ser immegit en el café para todos. El resultat d'això ha durat trenta anys llargs i d'aquí la crida a repetir l'operació per part de terceres vies i federalistes nostàlgics.

Però aquella societat espanyola no té res a veure amb la ciutadania catalana actual. A hores d'ara, el sobiranisme és de majories i està altament mobilitzat. Els 1'6 milions de ciutadans que van conformar la Via Catalana aquesta Diada saben exactament què és el que volen i tenen claríssim quin és el mandat que traslladen als seus representants polítics, tant quan surten al carrer com quan voten. Ja no es va acceptar la humiliació de l'Estatut, així que encara es legitimaria menys una negociació entre elits que es reuneixin durant un parell d'anys als reservats dels restaurants de Madrid.

És el que encara no s'ha entès a Espanya. El model de la transició ja no val a Catalunya perquè els líders del catalanisme tenen molt poc marge de maniobra respecte als seus electors. No hi haurà el "gest de grandesa" que reclama Rajoy. I Europa és massa egoista per salvar l'actual classe dirigent de Madrid.