No és fàcil esbrinar quina força oculta empeny Joan Ridao a ressuscitar l'intent que els diputats de llengua catalana, basca i gallega puguin intervenir en els seus idiomes al Congrés dels Diputats. De fet, això ja es va provar en època de Manuel Marín, amb el resultat -per tots conegut- que a Joan Tardà l'expulsaven cada dos per tres del plenari. Per cert, no recordo que mai li passés això mateix a Joan Ridao que, com se sap, va acabar ràpidament amb les alegries lingüístiques de l'indòmit diputat Tardà quan en va tenir l'oportunitat jeràrquica.

La bonhomia d'ERC a Madrid es veu acompanyada per l'afabilitat parlamentària de CiU, PNB i BNG, així com dels diputats d'IU-ICV i de la diputada de Nafarroa-Bai. Tots ells li pensen demanar -ep, ben demanat- a José Bono que els deixi parlar en aquestes llengües que sobreviuen com poden a més de cinc-cents quilòmetres de l'edifici de la carrera de San Jerónimo.

Cadascú té les aficions que vol. Com si un dia, després d'un sopar, aquests diputats consideren que es pot tocar la Marxa Reial amb una base de Txistu, flabiol i gaita. José Bono, en aquest cas, estaria encantat.