Avui ha mort un dels homes que coneixia més els secrets de la Transició. I, sobretot, d’Adolfo Suárez, el dirigent franquista que va conduir els anys més difícils del canvi de règim. Fernando Ónega s’ha acomiadat als 78 anys deixant dues filles periodistes, Sonsoles i Cristina. Ónega mor pocs dies després que Antonio Tejero, el tinent coronel de la Guàrdia Civil que va assaltar el Congrés per derrocar la democràcia. Tot just dies després de la desclassificació de documents del 23-F , com si el destí volgués fer net dels supervivents d'aquell moment històric.
Nascut en un llogaret rural de Lugo, Ónega va escalar en les estructures del franquisme fins a ser, com Suárez, un jove falangista. Ell mateix va haver de reconèixer, penedit, ser l’autor d’alguns dels articles més laudatoris del dictador en els anys finals del seu règim. Com aquell Adiós, mi capitán, on escrivia coses com “Així no moren els dictadors, Europa, així moren, Europa, els grans estadistes”.
Però seria injust reduir Ónega a aquells entusiasmes de joventut franquista. Molt aviat, va engrescar-se amb el també ambiciós Suárez fins a convertir-se en un dels seus col·laboradors com a director de premsa. Mentre destacava com a analista des dels micròfons de la Ser, on les seves intervencions al programa Hora 25 eren escoltades, Ónega escrivia molts dels discursos de Suárez, designat presdient el 1976. D’ell va ser un dels discursos més coneguts del líder d’UCD, en vigílies electorals del 1979, quan Suárez, per TVE, demanava el vot sense manies, amb la frase “Puc prometre i prometo”.
Ónega va viure de prop el desgast i la caiguda de Suárez, la seva retirada, el seu retorn incomplet des del partit CDS i, de nou, la seva retirada. També el crepuscle del carismàtic líder polític, el primer dia que va notar, parlant per telèfon amb l’expresident per fixar una data per dinar, com parlava de persones de la seva família que havien mort com si encara hi fossin.
Ónega es va retirar del primer pla el 2022, tot i que ha estat sempre al cas de tot el que es movia entorn de la informació política. Se li ha de reconèixer que, en un Madrid que ja fa anys que s’ha deixat endur per l’agressivitat i la polarització, Ónega mai va afegir-se a les veus més demagògiques, que mai defugia l’accés i que es va mantenir fidel fins al final a cert tarannà après en la Transició. Amb ell ha mort probablement un dels darrers suaristes.
