Jordi Pujol va tenir clar sempre que Catalunya havia de tenir la màxima visibilitat internacional. Per això viatjava i tractava d'escampar una xarxa de contactes que encara ara continua tenint el seu valor. Però Pujol, en certa manera, sempre es va comportar com un lobbysta, procurant no molestar més del necessari ni el cos diplomàtic espanyol ni el govern que hi hagués a La Moncloa en cada moment. De fet, Pujol cita en les seves memòries diverses ocasions en què va donar un cop de mà a requeriment de Madrid.
Aquesta política pactista va arribar a l'extrem de consultar als ambaixadors espanyols els noms dels delegats de la Generalitat. I així, a principis d'aquest segle, va aparèixer una senyora a París, aproximadament catalana, molt amiga de l'ambaixador, que va ordenar, com a primera decisió, que es pengessin un grapat de banderetes espanyoles a la façana de la Maison de la Catalogne. "Es que yo no soy nacionalista", deia, quan li preguntaven. Aaah.
El tripartit va tenir més intenció, però poca traça i mala sort. En aquella època, Josep-Lluís Carod-Rovira era el blanc preferit de la Brunete i no hi van ajudar ni el nomenament del seu germà a París ni les bromes de Pasqual Maragall a Israel, tot plegat convenientment exagerat i amplificat.
Ara, amb menys pressupost, Artur Mas està afrontant una política internacional efectiva. Mas i algun dels seus consellers tenen relació directa amb la premsa internacional i han aconseguit fer-se un espai i visibilitzar Catalunya, així com la posició del Govern català, sovint contraposada a la de l'espanyol. Embrionària i intermitent, però almenys hi ha una acció internacional pròpia.
