El més indicatiu del gran debat sobre la quantitat d'espanyolisme sentimental detectable en Àlex Fàbregas és que, llegides desapassionadament, les declaracions del jugador al diari Ara són moderadíssimes. Només diu que "no sento el mateix escoltant l'himne espanyol que Els segadors" i que "En cap moment jugo pensant que ho faig per Espanya". I punt.

Un parell de frases respectuoses i, com a molt, distants respecte a l'espanyolitat han generat un tsumani a Twitter, amb incomptables insults i contínues amenaces de tota mena. Ni tan sols l'ha salvat el fet d'haver-se fet fotografiar, somrient i divertit, amb tota l'equipació espanyola al capdamunt només uns dies abans. Fins i tot molts espanyols s'han alegrat públicament de l'eliminació de la selecció d'hoquei, condemnada a l'odi per massa catalana.

Àlex Fàbregas és jugador del Reial Club de Polo de Barcelona, que no és una herriko taberna, precisament. L'hoquei herba és un esport amb nul·la tradició de combat catalanista i els seus jugadors acostumen a pertànyer a nissagues acomodades, en general tèbies respecte a la qüestió nacional. Deixant fora aquests segments socials, Espanya s'ha condemnat a si mateixa a convertir-se en una idea marginal i radicalitzada dins la societat catalana. Allà ells.