Una per una, totes les enquestes van perfilant les esquerdes que acabaran amb el sistema polític que deriva de la transició de finals dels anys setanta. Fins i tot ja es dibuixen els actors que prendran les decisions en un futur no gaire llunyà, en substitució del bipartidisme monàrquic que ha ocupat els mecanismes de l'estat al llarg de les últimes tres dècades i mitja. I els nous protagonistes seran Esquerra Unida i UPyD. És a dir, una esquerra euroescèptica i regeneracionista i una dreta populista, més Falange que CEDA, amb un gran component corporatiu dels funcionaris de l'estat. Un còctel molt complicat de gestionar, entre el dogma i la demagògia, que empenyerà Espanya lluny dels centres de decisió europeus.

Aquest nou mapa polític espanyol tindrà molt poc contacte amb el sistema català de partits. Només un PPC minvant rebrà de bon grat les ordres de Madrid i, de fet, les dues grans forces emergents ni tan sols tindran representació a Catalunya. Un PSOE en caiguda lliure perdrà ascendent dins el PSC i -gran paradoxa!- Ciutadans s'haurà de defensar d'un neoespanyolisme -UPyD- que té com a objectiu immediat i prioritari la seva destrucció.

En definitiva, per a Europa serà difícil parlar amb una Espanya convulsa i dominada per la retòrica radical. Just el contrari que Catalunya, immersa en un procés que busca projectar una imatge impecable i democràtica. Així que és Espanya qui, com sol passar al llarg de la seva història, s'aïlla per recloure's, un cop més, en els quadres de Goya, l'afrancesat.