Políticament, Espanya s'està convertint en un parc temàtic ultra. És tan gros el que està passant que fins i tot impulsant tota mena de lleis reaccionàries -des de l'avortament fins a la Llei Wert-, el PP està patint un assetjament constant per part del sector més ultra de l'ultradreta. Vidal-Quadras i Mayor Oreja -sense oblidar UPyD, la FAES i el propi Aznar- surfegen sobre les ones mediàtiques d'una Brunete desbocada i més falangista que mai. Allà, entre Millán-Astray i Unamuno sempre guanya el "Viva la muerte".

Alícia Sánchez-Camacho ja amenaça, explícitament, amb aplicar l'article 155 de la Constitució i derogar l'autogovern català i no passa un dia sense que acusin el catalanisme de causar un clima de violència com el que es va viure al País Basc. Això, sense que s'hagi trencat mai ni una sola paperera.

Són els ultres, sí, però a Espanya no els planta cara ningú. Ni les institucions, ni els mitjans de comunicació, ni -i això és el més indecent- l'esquerra espanyola. Per al PSOE i el seu àmbit intel·lectual, els catalans som culpables de voler votar i mereixem que l'esquerra doni suport a un govern que ells mateixos consideren extremista en tots els altres àmbits. Les dones catalanes han de poder decidir sobre el seu cos, diu el PSOE, però no sobre el seu país.

Quan els catalans haguem marxat, els progres espanyols hauran de demanar asil a la República Catalana. Quants d'ells el mereixeran?