El país on un rei es deia Ramon Berenguer i el següent Berenguer Ramon era un país acomplexat. Poc a poc, fins i tot els convergents -alguns-, han perdut les manies. Més o menys el sobiranisme és una doctrina abraçada amb certa simpatia i, potser en algun cas, amb cert orgull. Després de molts anys,  un independentista és un ésser humà que neix, es reprodueix i mor. Així doncs, l'independentista, afortunadament, ha acabat essent com el més vulgar dels escarabats.

Però els complexos són com l'energia no es creen ni es destrueixen, es transformen. Bé, de fet, es traspassen. Seguint aquest principi tots els complexos que distingien el catalanisme han anat a parar a una nova espècie que busca espai i, de moment, frega el deliri: els federalistes.

A hores d'ara rere el terme federalista s'hi amaga un espanyol, un espanyol acomplexat. Volen ser federalistes per votar "NO", però els fa cosa estar a la mateixa banda que Alejo Vidal Quadras o que el franquisme sociològic. Però són espanyols que també s'emocionen amb Cuéntame. No cal donar-hi més voltes.

Algú els hi hauria de dir que no cal viure angoixats per paranoies delirants com federacions de pobles ibèrics o quimeres que semblen perpetrades en tardes de glòria psicotròpica per dissimular el seu espanyolisme. No passa res per sentir-se espanyol o ser-ho. Només faltaria. Al capdavall, haurien de saber que com en tot conflicte hi ha dues parts en contesa. En el cas que ens ocupa: espanyols contra catalans. No passa res. Així ha estat arreu i tota la vida. La resta, collonades i sobretot... complexos.