Quan falten només 48 hores per a la votació de la militància per elegir el nou president del Partit Popular, la tensió i l'expectació són màximes en els rengles de la formació. Els sis candidats que competeixen arriben al final de la campanya interna sense que es percebi un candidat guanyador clar. Sembla difícil que pugui imposar-se un aspirant de manera que no calgui esperar a l'escrutini dels compromissaris del congrés, que es reunirà els dies 20 i 21 de juliol. Per anar al congrés com a president cal el 50% dels vots i superar el segon candidat per més del 15% dels vots.     

Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pablo Casado, José Manuel García-Margallo, José Ramón García Hernández i Elio Cabanes han protagonitzat l'episodi més insòlit de la història del PP. La gran organització de la dreta espanyola sorgida de la refundació d'Alianza Popular i les runes d'UCD ha viscut des de la seva fundació sota un lideratge indiscutit. Ara aquesta etapa ha acabat. Així afronten els sis candidats les primàries del PP.

Santamaría, amb els mitjans de cara

L'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría apareix com la millor situada des del punt de vista mediàtic. La major part dels sondejos publicats la presenten com a favorita de manera destacada. En el si del PP espanyol, disposa de bases de suport rellevants, com la majoria d'exministres de Rajoy (Íñigo de la Serna, Cristóbal Montoro i Méndez de Vigo), la cúpula del partit a Andalusia, amb Javier Arenas i Juanma Moreno. També disposa del suport del PP basc (Alfonso Alonso i Borja Sémper).  

A Catalunya, els seus suports són limitats, circumscrits a l'exdelegat del govern, Enric Millo, i l'organització gironina. L'acte que va celebrar dilluns en un hotel de Barcelona va tornar a escenificar l'aliança amb Millo. A primera fila, hi era també Santi Rodríguez, secretari general del partit, i Alberto Fernández Díaz, però sense explicitar el seu suport.  

Cospedal, forta en l'estructura i a l'atac

La secretària general va entrar en la cursa presentant-se com la candidata que defensava els colors del partit, en al·lusió a una Santamaría centrada en el govern que havia menystingut la sort del PP. Cospedal ha insistit en què "s'ha trencat la cara" pel partit i contra els corruptes, recordant el seu xoc amb Luis Bárcenas, a qui va apartar de Génova. Ha rebut el suport de la direcció del PP a Madrid, Extremadura (el populista Monago) i el seu feu, Castella-la Manxa. També té amb ella un sector del PP andalús (l'exministre Zoido). Té una carta de reserva: els 522 compromissaris no elegits -dels 3.134- que aniran al congrés perquè són càrrecs electes i podran votar. No tots es decantaran per Cospedal, però aquesta compta amb un bon grapat d'ells.   
 
Cospedal ha acusat el major predicament de Santamaría en el front mediàtic. I a mida que ha avançat la campanya, ha sentit la pressió de l'ascens de Pablo Casado, motiu pel qual ha optat per atacar l'aspirant, fins i tot al·ludint al vincle entre Casado i Aznar. No deixa de ser curiós que el lligam amb l'expresident s'hagi convertit en un hàndicap dins del PP. El mateix Aznar s'ha referit a Cospedal aquest dimarts, sense citar-la, dient que hi ha gent que vol esborrar la història del partit.

En el PP català, Cospedal sempre ha mantingut bona sintonia amb la direcció de Xavier García Albiol. En l'entorn de l'exalcalde de Badalona, l'estratègia de Santamaría sempre s'ha vist com a massa elaborada i ambigua, i ha agradat més el discurs dur de Cospedal. Amb tot, Albiol ha establert una distància de seguretat en aquest conflicte. Amb Cospedal hi ha l'exministra Dolors Montserrat, l'exdiputat Antonio Gallego i Alicia Sánchez Camacho.   

Pablo Casado, el més "patriota"

Casado ha anat agafant volada a mida que avançava la cursa. Amb 37 anys i només tres cursos en el nucli de direcció, ha volgut personificar el nou temps d'un PP necessitat de renovació. Però alguns aspectes del seu missatge (ma dura contra els "colpistes", reforç del discurs "liberal") entronquen amb el del seu exmentor, José María Aznar, i amb el reforçament del patrioterisme espanyolista. Líders mediàtics com Pedro J. Ramírez i Federico Jiménez Losantos li han mostrat suport. Aznar no ha volgut explicitar-ho, però
Casado apareix com el més aznarià dels aspirants. Potser més del que ell voldria.

Ha reforçat al llarg de la cursa que és el rostre més fresc, per desmarcar-se del conflicte Santamaría-Cospedal. Un sector de la militància el veu com l'únic que pot representar un canvi i això l'ha alimentat internament com a alternativa. Però, alhora, les ombres entorn el seu màster universitari amenaça d'afeblir-lo en la contesa i evitar que pugui consolidar una imatge de líder íntegre.  

Si els resultats del dia 5 fossin els de la militància catalana, Casado s'imposaria amb comoditat. La major part de dirigents territorials, que confiaven en què el gallec Alberto Núñez Feijóo saltaria a l'arena, s'han realineat en favor de Casado, vist com a molt intransigent envers els independentistes i, alhora, deslliurat de les tensions entre Santamaría i Cospedal. Amb el jove diputat castellà hi ha Daniel Serrano (els quadres barcelonins del partit), Marisa Xandri (el PP de Ponent) i Alejandro Fernández, portaveu al Parlament i president del partit a Tarragona).     

García-Margallo, un bon dialèctic per lliure

José Manuel García-Margallo ha despuntat com un bon dialèctic en aquesta cursa interna. El seu caràcter desllenguat l'ha fet ser molt present mediàticament i ha aconseguit capitalitzar la idea que només ell té un programa. També s'ha apuntat el punt de ser el candidat que ha reclamat un debat entre els sis competidors, una proposta que la direcció del partit no ha acceptat. Malgrat això, és molt difícil que pugui sorprendre. L'exministre d'Exteriors és una figura popular i ha aconseguit ressò en moltes de les seves compareixences davant de militants. Però cap dirigent de pes s'ha posicionat en favor seu. 

Els altres dos aspirants apareixen com a testimonials. José Ramón García Hernández, tot i ser diputat al Congrés, no ha aconseguit despertar un interès suficient per fer-lo surar en la batalla. Ni tan sols s'ha imposat en la franja en què podia tenir més entrada, la del catolicisme conservador, on està ubicat. La plataforma ultracatòlica Hazte Oir s'ha alineat amb Casado. El sisè aspirant, Elio Cabanes, resta en l'última posició i no és un factor en aquesta batalla.