El 14 d’abril de 1931, hores abans que a Espanya hi arribés la seva República, Francesc Macià proclamava la República Catalana “com Estat integrant de la Federació Ibèrica” i, en el primer govern constituït, ja hi figurava la cartera de Defensa, pròpia dels estats sobirans. L’ensulsiada del règim monàrquic espanyol, a Catalunya, era una conquesta de les classes populars catalanes que anava lligada, directament, a una primera experiència autodeterminista. Però el republicanisme espanyol en el seu conjunt, de dreta i d’esquerra, forçà Macià a convertir el nou Estat en una regió autònoma dintre d’un altre Estat i a transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya amb un règim autònom d’autogovern. Els interessos dels grans terratinents, la burgesia i el capital financer, espanyolistes per definició, s’havien imposat.

Des del primer moment, els pretesos federals espanyols van tancar les portes, d’un sol cop, al federalisme, a una articulació política federal peninsular, prohibida, a més, a la constitució republicana, com avui a la monàrquica. A partir de llavors, calia que Catalunya elaborés un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia l’aprovació del qual depenia, finalment, de les corts constituents espanyoles. La voluntat del poble català, ja expressada el 14 d’abril, restava supeditada a la decisió final d’Espanya, tan republicana com es vulgui, però Espanya al capdavall. Des de l’ensorrament de l’estructura institucional amb els decrets de Nova Planta a principis del segle XVIII, que deixaren els Països Catalans sense instruments institucionals propis, Catalunya no disposava de govern i per això era important, malgrat les limitacions existents des del primer moment, d’aprofitar al màxim totes les possibilitats que es presentessin.

Fet el canvi de nom de la institució catalana el 21 d’abril, que era també una modificació substancial del nivell de sobirania assolit el 14 d’abril, i reconeguda la Generalitat com a govern provisional català, a l’espera de l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia, el president Macià decidí la constitució d’una Diputació Provisional de la Generalitat, integrada per 45 diputats, un per cada partit judicial, elegits entre els consellers de tots els municipis del Principat. Aquesta Diputació, erigida en poder legislatiu simbòlic en absència de Parlament propi, va ser escollida el 24 de maig i el seu objectiu era l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia.

Reunida per primer cop el 10 de juny, la Diputació provisional designà la comissió redactora del text estatutari integrada per Antoni Xirau (ERC), Rafael Campalans (USC), Martí Esteve (PCR), i els independents Pere Coromines i Jaume Carner, que la presidí, amb Josep M. Millàs Raurell com a secretari. Establerta com a lloc de treball a l’hotel de Núria, on tres mesos abans s’havia inaugurat el cremallera, el 20 de juny ja n’havien enllestit el text. El lloc de recés de la trobada va permetre tota mena de comentaris i facècies i per això aquell avantprojecte és conegut com a Estatut de Núria. Fins i tot el poeta Josep M. de Sagarra hi dedicà una de les seves famoses composicions satíriques, amb el nom de Nous goigs a la Mare de Déu de Núria que començava així:

Verge de la vall de Núria,

voltada de diputats,

gent política de cúria

vestits i desarrapats,

veïns del carrer de Llúria,

o només aficionats,

Després d’alguns retocs en el text, en les converses secretes mantingudes entre la Generalitat i el govern espanyol, la Diputació Provisional n’aprovà el redactat de la ponència el 14 de juliol i es fixà el diumenge 2 d’agost com a data per al doble referèndum popular i plebiscit municipal. Llevat de 5 municipis que no n’enviaren les actes, els 1.063 restants en van aprovar el text. En contra van manifestar-s’hi 4 regidors, 8.349 ho feren a favor i 402 en foren absents per raons diverses. D’un cens electoral de 792.574 persones, hi votaren favorablement 595.205 (99,45%) i tan sols 3.286 en contra (0,55%).  Com que les dones encara no tenien dret a vot, en el conjunt de Catalunya s’aconseguiren prop de 400.000 signatures femenines de suport al text de Núria que foren lliurades al president Macià. Fins i tot, 102.063 residents espanyols que, per motius diversos no tenien dret a vot, afegiren les seves signatures de suport al text ja votat i les lliuraren a Macià, el 7 d’agost.

Amb l’excepció del grup independentista Nosaltres Sols, liderat per Daniel Cardona, que s’hi manifestà en contra, la resta de formacions, tot i mantenir-hi discrepàncies públiques, acabaren donant-hi suport d’una manera o altra, des de la dreta tradicionalista fins als socialistes revolucionaris en un context general d’efervescència patriòtica, amb tot de mítings polítics i actes festius a cada comarca. El suport majoritari català contrasta amb l’activíssima campanya en contra menada arreu d’Espanya contra Catalunya, l’Estatut i el mateix Macià, amb crides al boicot als productes catalans, pintades a les parets i posicionaments públics de menyspreu cap a les institucions catalanes i la voluntat popular que la Generalitat oficialitzà l’11 d’agost. Ajuntaments castellans ("Castilla, siempre Castilla, se alza contra la afrenta"), cambres de comerç ("Muera el Estatuto, Viva la República"), Juventudes Socialistas y Federación Universitaria Española ("Abajo el Estatuto, Viva España Única"), col·legis de metges i de notaris van prendre-hi posició militant en contra, amb molts altres grups i entitats.

El text de Núria parteix del “dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació”, deixa clar que no és un text de màxims, ja que la voluntat catalana “no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, sobretot pel que fa a l’estructuració general de l’Estat, l’escola primària, l’exèrcit i la defensa de la pau. Els cinc primers articles ja precisen, amb claredat, l’abast de la posició catalana: Catalunya hi és definida com a “Estat” a l’interior de la República espanyola, el poder hi “emana del poble i el representa la Generalitat”, s’especifica que es podran “agregar altres territoris al de Catalunya”, pensant inicialment en els municipis de la Franja i en una futura confluència democràtico-popular dels Països Catalans, i s’hi estableix que “la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya”.

Tots aquests trets de sobirania nacional i claredat política saltaran pels aires el 9 de setembre de 1932, a Madrid, en ser-hi aprovat el text conegut com a Estatut del 32, després d’un seguit de retallades i modificacions dràstiques a allò que havia establert el poble de Catalunya, un any abans, amb mostres antològiques de catalanofòbia al Congrés de Diputats i al carrer. Cal dir que, a Madrid, va ser Manuel Carrasco i Formiguera el diputat que, amb més convicció i fermesa, va defensar la integritat i validesa del text votat el 2 d’agost de 1931. Promulgat el 15 de setembre, el 26 del mateix mes és acceptat per la Generalitat que utilitzarà la nova eina com a instrument per a dur a terme l’autogovern. En esclatar la guerra, el 1936, encara no s’havia culminat la totalitat de traspassos previstos a l’Estatut del 1932. Com el 1919, amb la Mancomunitat, com el 1978 i com el 2006 en l’etapa actual, és ben clar que Espanya no ha acceptat mai la voluntat catalana, tant se val si és expressada pel poble directament en referèndum o si ho és pels seus representants democràtics. Cal no oblidar-ho mai quan es parla de democràcia i respecte a la voluntat popular expressada a les urnes.

Per saber-ne més: Catalunya i l’Estatut d’Autonomia, Jaume Sobrequés i Callicó, Undarius, Barcelona, 1976.