Un dels titulars que va passar més desapercebuts a la nit electoral de Castella i Lleó és la desaparició de Ciutadans. Zero escons i 4.300 vots (el 0,3%) per acomiadar-se de l'últim parlament de l'Estat on la formació taronja tenia presència. Queden encara alguns regidors disseminats, però sense incidència ni expectativa.
Ciutadans es va fundar a Barcelona l'estiu de 2006 sota l'impuls d'una colla d'escriptors i professors d'universitats que havien estat propers al PSC i que impugnaven el catalanisme de Pasqual Maragall i els acords amb ERC. Vint anys després, aquella formació que es presentava com a transversal en l'intent de sumar vot a dreta i a esquerra amb el reclam espanyolista de la Constitució i la defensa del castellà ha estat liquidada. Acabat el procés a Catalunya i revifat el bipartidisme a Espanya, el seu oportunisme pretesament liberal i renovador ha deixat de funcionar.
El mateix dia que Ciutadans desapareixia dels parlaments, el seu primer líder, Albert Rivera, era notícia perquè s'havia deixat veure amb la seva darrera parella, Carla Cotterli, amb qui, segons sembla, comparteix "passió per l'art". Rivera, que en els darrers anys s'ha anat acostant al PP i a posicions més conservadores, dirigeix la consultora Empreses Màgiques d'Espanya i imparteix classes de "lideratge". Els vídeos que difon no passen, amb sort, dels llocs comuns i de missatges a l'estil dels genials Pantomima Full.
La curta vida de Ciutadans mostra la dificultat per obrir-se pas de les noves opcions (també li ha passat a Podem, que amb el 0,7% dels vots de diumenge i també sense representació feia culpable al PSOE) que no responen a una demanda concreta o a una dinàmica global. L'extrema dreta encaixa en el segon supòsit. De la "nova política" només Vox sembla en condicions de surar. L'espanyol és un sistema pensat per primar el bipartidisme i una política que no passa del cunyadisme a l'Estat (on va aprofitar l'enorme desgast del PP pels casos de corrupció) i d'una enorme crispació a Catalunya no ha tingut recorregut.
El moment més dolç del partit va ser a finals del 2017 i a principis de 2018. El 21 de desembre de 2017, en ple 155 i amb l'1-O encara molt recent, va guanyar les eleccions al Parlament amb Inés Arrimadas de candidata. La duresa dialèctica, els plens accidentats, la petició de revenja contra l'independentisme i els atacs a la normalització del català van ser la seva contribució. Ja no en queda res, però van obrir camí, també amb les associacions que van alimentar, a una judicialització de la llengua que els jutges salvapàtries han acompanyat qüestionant la immersió lingüística a l'escola o els requisits a la funció pública.
A Catalunya, el partit del soroll es va desfer com un terròs de sucre a mesura que el procés quedava enrere i els seus votants es van reubicar: una part va tornar al PSC -a qui havien debilitat per la banda constitucionalista- i els que es van instal·lar en l'unionisme dur i la confrontació van fer cap bàsicament a Vox.
A Espanya, una enquesta de Metroscopia a El País el gener de 2018 fins i tot va preveure que Rivera guanyaria les generals. Però no va saber gestionar el seu èxit ni jugar a l'equidistància entre el PSOE i el PP, i l'artefacte liberal, constitucionalista i monàrquic que volia regenerar el règim del 78 no va funcionar malgrat que tenia padrins importants a l'Íbex-35 com ara el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu. Va caure a plom i alguns dels seus dirigents es van reubicar oportunistament a les files conservadores, com ara el català Nacho Martín Blanco o Toni Cantó.
De Ciutadans no se'n recordarà cap idea ni cap aportació positiva. En quedaran eslògans buits i sistèmics i, a Catalunya, mentides i tones de crispació. Ningú els trobarà a faltar.
Avui no et perdis
- Crònica: Rufián i Tardà desafien el veto de la direcció d'ERC a la llista àmplia d'esquerres: «Venen salvatges»; per Oriol March.
- Anàlisi: Junts s'entrega a Joan Laporta; per Oriol March.
- Vox tasta els límits de ser el partit de Trump; per Pep Martí Vallverdú.
- Per què va decaure el català a l'Alguer?; per Bernat Castanyer.
- Entrevista a Julio Manrique: «No trobo gaire a faltar estar dalt dels escenaris»; per Guillem Maneja.
El passadís
Les eleccions de Castella i Lleó ens han descobert pobles que no amaguen la seva ideologia de dreta espanyolista dura. És el cas de la simpàtica població de Villán de Tordesillas, de poc més de 120 habitants. Diumenge, primera força Vox amb el 52% seguit del PP amb el 31%, de Falange amb el 4% i del partit de l'agitador ultra Alvise Pérez també amb el 4%. Per darrere de tots ells, el PSOE i IU-Sumar es repartien quatre vots comptats (dos i dos, respectivament). El poble el governa el PP amb els cinc regidors del consistori i abans ho havia fet la Falange.
De fet, si es mira l'hemeroteca, Villán ja va ser notícia el 2018. Un grup de joves que celebrava la festa de quintos va penjar a la plaça, davant de l'ajuntament, la bandera espanyola preconstitucional. Malgrat les denúncies, l'alcalde es va negar a retirar-la perquè va dir que a altres llocs també hi havia banderes que no eren constitucionals. El resultat de diumenge no és casualitat.
Vist i llegit
Diumenge també es van celebrar eleccions municipals a l'Estat francès i, per tant, a la Catalunya Nord. A Perpinyà, l'extrema dreta no necessitarà ni tan sols segona volta. La bona notícia és que alguns alcaldes compromesos amb el català seguiran als seus càrrecs. Un municipi on caldrà segona volta és Elna, que fins ara governava el comunista i catalanista Nicolas Garcia. La primera volta l'ha guanyada per un ajustat marge de vots (caldrà veure com s'organitza l'alternativa aquesta setmana) Steve Fortel, ultranacionalista francès i nostàlgic del mariscal Pétain i el col·laboracionisme amb els nazis. El politòleg rossellonès Gautier Sabrià aconsellava aquest article de Thierry Vincent a Blast per conèixer una mica l'aspirant a l'alcaldia d'Elna i la seva documentada relació amb els ultres.
Recordem
El 16, 17 i 18 de març de 1938 Barcelona va patir uns brutals bombardejos de les aviacions feixistes italiana i alemanya que donaven suport als franquistes. Van morir un miler de persones, van crear importants estralls i va ser un dels primers bombardejos massius contra la població civil, a la que es volia atemorir per la lleialtat a la República, de la història. Els bombardejos van crear un fort impacte a molts països europeus, però no va ser suficient per aconseguir suports i capgirar el curs de la guerra. Aquest vídeo del Museu d'Història de Catalunya recorda com ho van viure els barcelonins amb valuosos testimonis.
