Aquests dies la meva vida grapeja per Vic, Manresa i Barcelona. Un triangle fascinant per observar la radiografia de les Catalunyes latents. Una Catalunya que els té ben posats. Una altra que sobreviu amb un xic de dignitat i es resisteix a ser una simple segona corona metropolitana. I una tercera, la que els socialistes en diuen "real", és a dir, on la densitat per metre quadrat d'espanyols contamina l'ambient.

Entremig del triangle hi ha un poblet on de nit els gats passegen per avisar als forasters que allò és terra de cabuts i que s'hi poden aprendre moltes coses. Del poblet en diuen Santa Eulàlia de Riuprimer. És l'únic plenari municipal que he cobert com a periodista, i n'he cobert arreu i arran del país, on he sentit defensar mocions amb arguments com l'imperatiu categòric de Kant o el concepte de voluntat de Schopenhauer. Ja ho veuen, i això que estan d'esquena al mar!

Un amic meu, més que bon amic, Txevi Rovira, durant el mandat anterior era un regidor unigrup a l'oposició de Santa Eulàlia. Ara n'és el primer tinent d'alcalde. És un tipus  extraordinàriament intel·ligent i un independentista amb sentit de l'humor, característiques que el fan del tot peculiar en un món mediocre.

Com és costum aquesta setmana vam dinar en un "xinoguarro". Un restaurant regentat per gent que parla a través dels gestos, miren la tele i tenen la carta en català. "Amanida xinesa, Arrós tres delícies, Boles de pollastre i gelat de xocolata - amb cristalls-", sis euros amb quinze. Entre cullerada d'arròs i bola de pollastre, m'explicava com s'havia articulat una candidatura municipal unitària amb el farmacèutic i companyia. Un invent que va triomfar com la Coca-Cola: d'un regidor a majoria absoluta.

“Creus que el secret va ser la unitat?”, vaig preguntar-li sense cap sentit. La resposta sí que en va tenir de sentit: “No t'has assabentat que encara estem en combat, tros de pòtol?”. Té raó, n'hi ha molts que són molt pòtols.