José Montilla pot perdre les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. I, aquest cop, podria passar que els seus aliats d'ERC i ICV no tinguessin capacitat de renovar-li el mandat per pura aritmètica parlamentària. Almenys això és el que diuen la totalitat de les enquestes des de fa temps. El tripartit, de fet, ha caigut en el desprestigi social i això té molt difícil retorn, menys encara quan el PSC i ERC rebutgen aquesta fórmula de cara al futur immediat. En principi, doncs, no és previsible que hi hagi tripartit 3 a la tardor.

És a dir que, probablement, aquest país disposarà d'un nou expresident de la Generalitat. Si això passa serà una persona jove (55 anys), a deu anys de la jubilació oficial, que haurà de decidir entre allunyar-se de la política de partit o mantenir-s'hi com a líder de l'oposició, sigui des del Parlament o des de l'estructura orgànica del PSC.

José Montilla, com és obvi, ha d'intentar guanyar les elecions però, si això no passa, hauria d'abandonar la política de partit. En un país seriós, dels que es creuen les pròpies institucions, després de la presidència no hi ha res. No hi pot haver res. I així ho consideren als Estats Units, França, Alemanya o el Regne Unit. En tots aquests països els expresidents juguen un paper moral, no pas partidista.

I això és el que van entendre, cadascú en el seu moment, Josep Tarradellas, Jordi Pujol o Pasqual Maragall. José Montilla té un paper simbòlic a jugar que, fins i tot, pot arribar a ser important. Però això implica deixar la política activa. I, per una vegada, anar més enllà.