Els intel·lectuals, tips de la divisió de l'independentisme. Foto: Arxiu NDL'estiu del 2010, el Reagrupament Independentista liderat per Joan Carretero i la Solidaritat Catalana per la Independència de Joan Laporta, iniciaven un flirteig estrany que ningú no sabia si acabaria en final feliç o en tragèdia. Finalment, les dues noves marques independentistes acomiadaven les vacances estivals amb batusses, acusacions mútues i la crema de la més mínima possibilitat de concórrer a les eleccions al Parlament amb una llista unitària.
Uns mesos després i amb la constatació que els electors fragmentaven clarament el vot independentista, deixant Reagrupament sense representació, ERC en caiguda lliure i Solidaritat amb quatre diputats, el líder dels republicans a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, va fer números. Dos factors podien perjudicar greument ERC: el candidat republicà podria pagar el descrèdit del partit a nivell nacional, i encara li aniria pitjor si es complia l'amenaça de RCat, SI i la CUP de presentar una candidatura a la capital catalana.
En aquestes circumstàncies, aplicaria una estratègia que sempre li ha donat fruits: la tercera via, que en aquesta ocasió, passava per encapçalar una llista unitària independentista a Barcelona encapçalada per ell mateix. Portabella va fer pública la seva voluntat sense rebre la benedicció prèvia de l'aparell del partit. I menys de tres mesos després, el republicà ha segellat un pacte amb Reagrupanent, ha obtingut un no rotund de la CUP i un potser de Solidaritat.
A les portes del primer Congrés de Solidaritat, que diumenge tria la seva executiva de partit, diverses personalitats catalanes que se situen en l'òrbita independentista expliquen a Nació Digital per què l'independentisme ha tingut sempre dificultats per fer un front comú, aposten majoritàriament per una llista electoral conjunta i reclamen als responsables polítics que deixin de banda les batusses.
La maquinària de partit dificulta la unitat
“Els independentistes hem d'anar units en totes les eleccions, si ens fragmentem, mai no ens en sortirem”, assegura el cirurgià Moisès Broggi, que amb 103 anys constata que l'independentisme està històricament dividit perquè “no existeix cap partit que avui aglutini gent de diversa ideologia social i econòmica, i de fet, els aparells són contraris a la unitat”. Amb tot, Broggi és optimista i creu que a Barcelona es farà una llista prou unitària que podria tenir continuïtat en d'altres comicis perquè “és un sentiment que comparteixen tots els independentistes de base, i la societat civil va per davant dels polítics”.
En una línia molt semblant s'expressa l'escriptor Matthew Tree, que considera que per a un independentista, “només val la pena anar a votar si existeix una candidatura unificada”. Per a Tree, la fragmentació de l'independentisme polític és atribuïble a “les diferències irreconciliables entre la dreta i l'esquerra independentista en el seu programa social i econòmic”, però “per responsabilitat, haurien d'anar junts en aquest camí, i quan tinguem un estat, que és quan realment es podrà governar el país socialment i econòmicament, ja es presentarà cadascú pel seu compte”.
Per a l'històric d'ERC Heribert Barrera, expresident del Parlament de Catalunya, la llista unitària a Barcelona hauria d'anar més enllà i “incloure també la CUP”: “sempre és difícil aconseguir una unitat en grups diferents, i segurament són diversos factors els que fins ara ho han impedit, no només els personalismes, sinó també la falta d'una direcció que tingui un criteri ben definit, i en aquest sentit crec que massa democràcia assembleària dificulta l'assoliment d'una fórmula d'unitat”, argumenta Barrera.
Unitat sense excuses i amb rigor
“Cal una gran força d'unitat nacional, les diferències ja vindrien l'endemà de la independència. Una llista unitària a Barcelona seria el primer pas per acabar amb les capelletes, bandes i sectes, que fa molts anys que duren. Cada vegada que fracassa la unitat les excuses són diferents, i em fa l'efecte que no té solució, ni a Catalunya ni menys al País Valencià, però com a mínim cal intentar-ho”, analitza l'escriptor valencià Joan Francesc Mira.
L'actor Joel Joan és contundent en el reclam de la unitat sense matisos de totes les propostes, “precisament perquè l'alliberament de la nació no l'aconseguiran per separat ni els independentistes d'esquerres ni els de dretes. Barcelona serà un magnífic primer pas, segur”.
La transversalitat de l'independentisme en gairebé tot l'arc parlamentari català és, a parer del politòleg Ferran Requejo, l'explicació més evident de la fragmentació de l'independentisme. Dit això, remarca que “de cada a la competència electoral, es poden trobar punts en comú entre formacions diferents i fer un programa de govern conjunt, tant als ajuntaments com a la Generalitat, i fins i tot a les espanyoles i les europees. Ara bé, no s'ha de fer una llista unitària perquè sí, només si hi ha un bon programa”, matisa Requejo.
No barrejar naps i cols
“Des del món municipal, una llista unitària que tingui bons resultats pot retirar la foto del rei o la bandera espanyola, però no pot proclamar la independència el dia de la festa major”, explica en Francesc Ribera, Titot, que defensa que té sentit que “els liberals vagin per una banda i les esquerres per una altra”, perquè “difícilment Joan Laporta i la CUP es podran posar d'acord, per exemple, en matèria d'habitatge, tot i que les dues formacions volen un estat lliure”. Ara bé, defensa que “abans o després s'haurà de plantejar un front, quan calgui fer un pas definitiu cap a la independència, i l'endemà aquestes forces ja se separaran si convé”.
Per a l'empresari de moda i dibuixant Lluís Juste de Nin, “superar l'autonomisme ha de ser fruit d'un treball més intens i menys improvisat que una llista unitària a l'Ajuntament de Barcelona”. A parer seu, una candidatura unitària “sempre serà molt parcial i discutible, perquè l'independentisme en aquest país s'ha introduït gairebé a tot arreu”. Juste de Nin considera que a la capital catalana “el més urgent és tenir el millor alcalde que hi pugui haver, i després ja ens plantejarem com construir la nació, que no és fa amb una llista suposadament unitària en un ajuntament”.
La productora i directora de cinema Isona Passola té clar que “les divisions en l'independentisme són patètiques, però no sempre és possible la unitat, perquè ser independentista, per sí sol no vol dir res, va lligat a un model de societat determinat, des de la dreta fins a l'extrema esquerra, i aquests extrems no es poden trobar”. En tot cas, la cineasta és partidària d'un sobiranisme “gradual”.
Pel que fa a la llista de Barcelona, Passola creu que és possible que SI s'hi pugui sumar, perquè al seu entendre, “Solidaritat no té un gruix de propostes socials i econòmiques, no té ideologia, i per tant, es perfectament compatible amb ERC i Rcat”.
Portabella no els necessita
El sociòleg Salvador Cardús ofereix una anàlisi prou diferent a la resta. Al seu entendre, “aquest exercici d'unitat de l'independentisme a Barcelona és un artifici, i a més, Jordi Portabella no necessita cap crossa perquè ha demostrat que és una persona sòlida que ha sabut administrar molt bé els resultats que va obtenir”. D'altra banda, Cardús considera que si en algun lloc no té sentit que es produeixi la unitat, “per anecdòtic”, és a les eleccions municipals, i argumenta que si l'independentisme ha d'anar unit, “val més que els partits es reuneixin i facin alguna cosa, però no pot ser que després en d'altres àmbits es diguin el nom del porc”.
Cardús recorda que l'independentisme, històricament ha estat una posició molt residual, “i és molt propi dels partits residuals fonamentar-se en la lògica dels personalismes, caient en la temptació de discrepar, i de cada discrepància fer-ne una escissió. I ara que l'independentisme ha tingut una massa social potent, apareixen oportunistes com SI”, sentencia.
