02
de març
de
2022, 19:39
Actualitzat:
03
de març,
17:09h
El 18 de juny del 2018, el president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, no va poder reprimir les llàgrimes. Gran esperança per fer-se amb el timó del PP després de la sortida de Mariano Rajoy, Feijóo havia convocat a la premsa a l'hotel Palacio del Carmen de Santiago. L'escenificació i el lloc, el mateix on anys enrere havia anunciat que es postulava per presidir la Xunta, va fer creure a la premsa que Feijóo anunciaria que saltava a l'arena. Analistes de la política gallega creuen que va canviar d'opinió a darrera hora. El que està clar és que va ser una decisió que en el fons no volia adoptar. Ara, amb un PP fracturat per la guerra a mort entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, Feijóo té el que volia, gairebé el que exigia: anirà fins a Génova sota pal·li. Aquest dimecres ha anunciat que es presentarà per liderar el PP.
Quan va fer marxa enrere el 2018, es va especular amb la reticència de Feijóo, un home a qui li agrada tenir-ho tot controlat, a haver de competir en una lluita oberta, on es calibraria amb Soraya Sáenz de Santamaría i altres aspirants. També es va apuntar que la seva relació amb el narcotraficant Marcial Dorado, immortalitzada en una fotografia en un vaixell, era dinamita en mans dels seus competidors interns. Aquell 18 de juny, Feijóo va parlar de compromís amb els gallecs. Però el seu compromís de sempre ha estat amb la cautela i a no deixar enemics a l'esquena. En una versió galaica de Sun Tzu, Feijóo ha estat un mestre en l'art de vèncer sense baixar al fang.
Advocat de formació i funcionari del cos superior de l'administració gallega, la carrera de Feijóo ascendeix de la mà d'un dels grans gats vells de la política gallega, José Manuel Romay Beccaría, de qui ha après totes les habilitats per surar sense enfonsar-se. Romay va fer carrera en el règim franquista, ocupant càrrecs en la maquinària governamental com a subsecretari en diversos ministeris. Un d'ells va ser a les acaballes de la dictadura, com a segon de Manuel Fraga a Governació. Després, Romay seria conseller de la Xunta i Feijóo la seva ma dreta.
Quan José María Aznar va designar a Romay ministre de Sanitat, Feijóo va ser secretari general d'Assistència Sanitària i cap de l'Insalud. Després dirigiria Correus. En aquest sottogoverno de l'administració espanyola, va aprendre el que sap del funcionament de l'Estat. D'aquesta etapa alguns el recorden com un jove ambiciós, amb una imatge més propera al yuppie urbanita que al sector rural que fornia el PP gallec. I una altra característica molt pròpia: el seu afany per controlar-ho tot. Sent segon de Romay al govern gallec, centralitzava tots els contactes amb la premsa.
Conseller i vicepresident de la Xunta amb un Fraga ja en retirada, va anar minant la posició de l'anomenat sector de la boina, format pels nuclis més tradicionals i rurals del PP. Ell era dels del birret, els més formats i urbans. Ho va fer sense fer massa soroll i pactant amb algun d'ells, com José Luis Baltar, poderós baró del PP a Orense i que no s'amagava de ser "un cacic". De manera que quan Fraga es va retirar, Feijóo va esdevenir el successor natural. Primer va haver d'exercir com a cap de l'oposició a una coalició de socialistes i BNG. Una oposició molt dura, on va arribar a acusar l'aleshores president Pérez Touriño de gastar més que Obama en el seu cotxe oficial. Si cal, no fa fàstics a la demagògia.
El món de la comunicació l'atreu. Els seus detractors diuen que és per simple vocació de domini de la informació. I certament només això explica que l'entrevista que va fer Jordi Évole al traficant Marcial Dorado no trobés pràcticament cap ressò en els mitjans gallecs. Té com a secretària de Mitjans una molt conservadora Mar Sánchez Sierra, sempre pendent de mantenir la premsa sota control i de no patir cap fuita informativa per petita que sigui. Fins al punt de cridar a l'ordre al vicepresident Alfonso Rueda si el líder considera que surt massa als mitjans.
Des de la presidència de la Xunta, assolida el 2009, ha construït una plataforma de poder immensa, després d'acumular quatre majories absolutes. Això l'ha fet el gran elector del seu partit. Va ser vist com un nom en la reserva durant l'etapa de Rajoy i com el gran esperat després. La fragilitat del poder de Pablo Casado i el xoc frontal amb Isabel Díaz Ayuso van començar a dibuixar un escenari que el 2018 no va ser possible. Els efectes de la col·lisió han estat tan demolidors que han deixat Casado i els seus noquejats i la mateixa Ayuso desgastada. Tots li han demanat que salvi el PP.
Més o menys "gallec" que Rajoy?
Els qui el coneixen diuen que, tot i que parla gallec, en cert sentit és menys "gallec" que Mariano Rajoy, que no el parlava. No s'ha desprevingut mai de la imatge de tecnòcrata que l'acompanya des de la seva estada a Madrid i no té la retranca de Rajoy. Però hi ha molt que tots dos polítics comparteixen, començant per una flexibilitat ideològica que, més que moderats i centristes, els converteix en dúctils i adaptables a tot. Té també de Rajoy la resistència marianista, amanida amb cinisme i indolència.
A Feijóo no se li coneixen vincles religiosos. De fet, no ha jurat mai els seus càrrecs, sinó que els ha promès, cosa no molt habitual en el PP. El que segur que tampoc no és Feijóo és aznarista. El seu món no és el de la FAES i és poc doctrinari. Aquesta és una de les incògnites que s'obren amb el seu lideratge. Després de tot el que ha passat al PP, conviure amb el poder fàctic que representa el bloc de poder madrileny no serà fàcil. Les declaracions d'Ayuso demanant l'expulsió dels qui han anat contra ella poden ser també un advertiment per al nou líder. Amb companys com aquests, el líder gallec deu preferir trobar-se amb la santa compaña, la processó d'ànimes que busca els vius i que, segons la mitologia gallega, surt a passejar les nits tenebroses. Feijóo està avisat.
Quan va fer marxa enrere el 2018, es va especular amb la reticència de Feijóo, un home a qui li agrada tenir-ho tot controlat, a haver de competir en una lluita oberta, on es calibraria amb Soraya Sáenz de Santamaría i altres aspirants. També es va apuntar que la seva relació amb el narcotraficant Marcial Dorado, immortalitzada en una fotografia en un vaixell, era dinamita en mans dels seus competidors interns. Aquell 18 de juny, Feijóo va parlar de compromís amb els gallecs. Però el seu compromís de sempre ha estat amb la cautela i a no deixar enemics a l'esquena. En una versió galaica de Sun Tzu, Feijóo ha estat un mestre en l'art de vèncer sense baixar al fang.
Advocat de formació i funcionari del cos superior de l'administració gallega, la carrera de Feijóo ascendeix de la mà d'un dels grans gats vells de la política gallega, José Manuel Romay Beccaría, de qui ha après totes les habilitats per surar sense enfonsar-se. Romay va fer carrera en el règim franquista, ocupant càrrecs en la maquinària governamental com a subsecretari en diversos ministeris. Un d'ells va ser a les acaballes de la dictadura, com a segon de Manuel Fraga a Governació. Després, Romay seria conseller de la Xunta i Feijóo la seva ma dreta.
Quan José María Aznar va designar a Romay ministre de Sanitat, Feijóo va ser secretari general d'Assistència Sanitària i cap de l'Insalud. Després dirigiria Correus. En aquest sottogoverno de l'administració espanyola, va aprendre el que sap del funcionament de l'Estat. D'aquesta etapa alguns el recorden com un jove ambiciós, amb una imatge més propera al yuppie urbanita que al sector rural que fornia el PP gallec. I una altra característica molt pròpia: el seu afany per controlar-ho tot. Sent segon de Romay al govern gallec, centralitzava tots els contactes amb la premsa.
Conseller i vicepresident de la Xunta amb un Fraga ja en retirada, va anar minant la posició de l'anomenat sector de la boina, format pels nuclis més tradicionals i rurals del PP. Ell era dels del birret, els més formats i urbans. Ho va fer sense fer massa soroll i pactant amb algun d'ells, com José Luis Baltar, poderós baró del PP a Orense i que no s'amagava de ser "un cacic". De manera que quan Fraga es va retirar, Feijóo va esdevenir el successor natural. Primer va haver d'exercir com a cap de l'oposició a una coalició de socialistes i BNG. Una oposició molt dura, on va arribar a acusar l'aleshores president Pérez Touriño de gastar més que Obama en el seu cotxe oficial. Si cal, no fa fàstics a la demagògia.
El món de la comunicació l'atreu. Els seus detractors diuen que és per simple vocació de domini de la informació. I certament només això explica que l'entrevista que va fer Jordi Évole al traficant Marcial Dorado no trobés pràcticament cap ressò en els mitjans gallecs. Té com a secretària de Mitjans una molt conservadora Mar Sánchez Sierra, sempre pendent de mantenir la premsa sota control i de no patir cap fuita informativa per petita que sigui. Fins al punt de cridar a l'ordre al vicepresident Alfonso Rueda si el líder considera que surt massa als mitjans.
Des de la presidència de la Xunta, assolida el 2009, ha construït una plataforma de poder immensa, després d'acumular quatre majories absolutes. Això l'ha fet el gran elector del seu partit. Va ser vist com un nom en la reserva durant l'etapa de Rajoy i com el gran esperat després. La fragilitat del poder de Pablo Casado i el xoc frontal amb Isabel Díaz Ayuso van començar a dibuixar un escenari que el 2018 no va ser possible. Els efectes de la col·lisió han estat tan demolidors que han deixat Casado i els seus noquejats i la mateixa Ayuso desgastada. Tots li han demanat que salvi el PP.
Més o menys "gallec" que Rajoy?
Els qui el coneixen diuen que, tot i que parla gallec, en cert sentit és menys "gallec" que Mariano Rajoy, que no el parlava. No s'ha desprevingut mai de la imatge de tecnòcrata que l'acompanya des de la seva estada a Madrid i no té la retranca de Rajoy. Però hi ha molt que tots dos polítics comparteixen, començant per una flexibilitat ideològica que, més que moderats i centristes, els converteix en dúctils i adaptables a tot. Té també de Rajoy la resistència marianista, amanida amb cinisme i indolència.
A Feijóo no se li coneixen vincles religiosos. De fet, no ha jurat mai els seus càrrecs, sinó que els ha promès, cosa no molt habitual en el PP. El que segur que tampoc no és Feijóo és aznarista. El seu món no és el de la FAES i és poc doctrinari. Aquesta és una de les incògnites que s'obren amb el seu lideratge. Després de tot el que ha passat al PP, conviure amb el poder fàctic que representa el bloc de poder madrileny no serà fàcil. Les declaracions d'Ayuso demanant l'expulsió dels qui han anat contra ella poden ser també un advertiment per al nou líder. Amb companys com aquests, el líder gallec deu preferir trobar-se amb la santa compaña, la processó d'ànimes que busca els vius i que, segons la mitologia gallega, surt a passejar les nits tenebroses. Feijóo està avisat.