Un dels ex-diputats més brillants del Parlament, l'Alfons López Tena, em comentava fa temps que l'independentisme corria el perill de caure en la doctrina del mil·leranisme. Molts veuen l'arribada de la independència com la nova arribada de Jesús i la fundació de la nova Ciutat dels Justos mentre només preguen, fan mitja o piulen al Twitter. Una redempció total gràcies a la nova Jerusalem que esperen conquerir només fent sentir la seva veu justa i la creença que la seva causa és prou noble per no haver de lluitar-la.

De fet, en Tena no anava gaire desencaminat. L'independentisme pateix dues errades que poden sortir cares. Una primera és menystenir l'adversari. Un estat espanyol que ja fa anys, moltíssims, té ambaixada al Vaticà i que històricament ha demostrat la seva mala llet inesgotable. De fet, ara fa una setmana el nou delegat de la Generalitat a Madrid,  Josep Maria Bosch Bessa, m'advertia que Madrid només ha ensenyat una "mica" les ungles i ja tremolem.  

Una segona és pensar que assolir la independència és si fa o no fa com anar de colònies. "El problema de la independència és que és tan fàcil que costa de creure", he arribat a escoltar en el fragor d'una abrandada encesa d'espelmes en format d'estelada.

Però aquestes alçades de la pel·lícula l'independentisme Heidi ja és un model esgotat. Cal que en Guillem Tell, un altre suís que va posar la poma sobre el cap del seu fill per fer de diana, li aixequi les faldilles a la nena que va estovar dues generacions.

Aquesta setmana s'ha intentat. David Fernàndez i Oriol Junqueras han aixecat les faldilles a la nena maca independentista. Tots dos han rebut de valent. Un per dir les coses pel seu nom. I l'altre, per només insinuar una arma probable de contraatac a l'ofensiva que l'Estat espanyol ha encetat ja fa dies. De manera inversemblant, han estat criticats amb vehemència... com si aixecar la revolta social  o assolir la independència fos pujar a Montserrat amb el funicular un bonic diumenge de primavera.

Construir un estat nou i socialment més just comportarà, si no volem fer un pa com unes hòsties, uns esforços titànics, unes quantes tones de mala llet, una enorme capacitat de resistència i un grapat de paraules i decisions desagradables que grinyolaran al consolidat franciscanisme independentista.

A més d'aplicar l'art immune de la fal·làcia, que tan bé descriu Agustí Colomines, un bon dia l'Estat farà que el bombers i els metges cobrin tard, que els jubilats no ingressin la pensió fins el dia 10 del mes següent, que els Mossos cometin més errades, que apareguin diligències judicials contra els líders del moviment i difondrà arreu  el terror psicològic per crear la submissió... I què farem? Ah, és clar, no res perquè la nostra causa és justa i noble...