Aquest diumenge, 12 d'octubre, Espanya celebra la seva festa nacional, de la mateixa manera que els francesos ho fan el 14 de juliol, els irlandesos el 17 de març i els catalans l'11 de setembre. La celebració en sí no hauria de tenir res d'extraordinari, ja que com en altres països del món, democràtics o no, es fa una exhibició de la seva fortalesa militar a la ciutat que n'és la capital i amb la presència dels principals dirigents, siguin hereditaris o no. En aquest aspecte Espanya no és cap curiositat mundial i forma part d'una tradició mundial que interpreta nació amb estructures de poder i forces armades. Fan el mateix als Estats Units i a Corea del Nord i no passa res. Ho feien a la Rússia soviètica i ho fan a la Rússia postsoviètica, i tampoc no passa res.

Ara bé, d'uns anys ençà, el nacionalisme espanyol s'ha organitzat per reconvertir la seva festa nacional en una jornada reivindicativa de l'espanyolitat a Catalunya, un aspecte absolutament opinable que en tot cas evidencia l'escàs interès de la societat catalana en aquesta qüestió, fins al punt que en la jornada d'aquest diumenge s'ha fet una crida explícita a la gent de fora de Catalunya a assistir a la concentració.

Convé assenyalar a més que totes aquestes maniobres no son més que pur i simple nacionalisme, entès aquest com el fet de “donar un valor altíssim al fet nacional o a la nació”, que és el que diu el diccionari. Els que avui es manifesten a la plaça de Catalunya ho fan per aquest motiu i també per defensar el marc legal, però només perquè aquest els empara com a nació per la simple raó que en aquest cas la nació precedeix el marc legal. Si no creguessin fermament en l'existència d'una nació espanyola i hi donessin “un valor altíssim al fet nacional”, no tindrien cap inconvenient a canviar el marc legal ni el marc nacional. És absurd explicar el pacte constitucional sense admetre la pruïja nacionalista que el va provocar, i això mateix evidencia el nacionalisme de tot plegat.

Per això, Barcelona viu avui una jornada de nacionalisme espanyol, on la gent que s'identifica amb aquesta idea de nació i no conjunturalment amb el seu marc legal, surt al carrer per reivindicar-se. Doncs que els aprofiti, però que no s'autoenganyin, que es comença creient que defensar la nació no és nacionalisme i s'acaba convençut de tenir un sistema sanitari tan bo i infal·lible que les infermeres agafen malalties per pura negligència.