Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) és diputat al Congrés des del juliol del 2023. Periodista amb una trajectòria amplíssima -cronista, analista i opinador en bona part dels mitjans de l'ecosistema català-, fa dos anys es va enrolar a com a independent a les llistes d'ERC de cara a unes eleccions espanyoles que van derivar en el triomf inesperat d'una majoria que va permetre a Pedro Sánchez mantenir-se a la Moncloa. Entrar en política -àmbit que mai li ha estat aliè- no ha implicat jubilar-se de la seva feina com a observador de la realitat, que ara practica des de l'escó. Ho demostra la publicació, a partir d'aquest dimecres, del llibre El franquisme en temps de Trump (Pòrtic). 

El llibre, com bona part dels seus predecessors, és analític i conté elements de crònica. Ara, això sí, des de la mirada privilegiada que li confegeix el fet de ser al Congrés. Li ha canviat la manera d'escriure?
Ho ha de dir el públic. Potser m'ha canviat la manera de mirar. Durant tota la meva vida he vist la política de prop, però ara la veig de dins. Aquesta diferència és el plus que intenta incorporar al llibre. Amb alguns apunts de crònica de vida de diputat que té la bancada de Vox al clatell. Això és un element substancial parlant del neofranquisme. El llibre és un assaig, però incorpora el gènere de la crònica, perquè hi ha coses que no podria dir si no tingués l'experiència que tinc i que estic vivint de ser diputat al el cor del minotaure.

La portada és eloqüent: una gorra de l'estil Donald Trump amb l'escut falangista. Deixa clar en el llibre com s'estructura la pervivència de les estructures franquistes dins l'Estat, resultat de la victòria a la Guerra Civil i de quaranta anys de dictadura. Un dels secrets que té la nova extrema dreta, també a Espanya, és que té un motor guanyador en la figura de Trump i de l'extrema dreta global?
Sobre les cendres del franquisme sociològic, que sempre han existit i mai han desaparegut, Vox articula una proposta nova que té la virtut de connectar amb la moda global, i això li dona molta força. És a dir, els neofranquistes es disfressen de moderns perquè tenen el padrinatge de Trump, que és com si ajuntéssim la fam amb les ganes de menjar. En aquesta superposició trobem el múscul de la proposta de Vox, que és el que preexistia -que és un franquisme sociològic de tota la vida, molt arrelat-, sumat a l'aval internacional d'una onada en la qual ells s'insereixen, com ho han fet Víktor Orban a Hongria o Giorgia Meloni a Itàlia. 

Quan l'extrema dreta guanya, quan governa, ja forma part del paisatge, fins i tot de la cultura popular. 
Guanyen i es normalitzen, i en normalitzar-se pugen a les enquestes. És una mena de circuit virtuós que els habilita per aspirar al que volen. En el cas de Vox, el gran error del PP és haver pensat que ells disposaven d'una crossa. No: el que vol Santiago Abascal és substituir el PP en el camp de la dreta, ser el partit gran de la dreta. I reduir a crossa el partit d'Alberto Núñez Feijóo.

És el discurs de la derechita cobarde.  
Clar, però crec que han trigat molt a entendre-ho. I potser ho han entès tard.

Vox té milions de votants a Espanya. Se'ls pot considerar a tots neofranquistes?
Podem dir que els votants de Vox saben el que voten. No m'agrada fer aquesta distinció -una mica paternalista- de dir que Vox és neofranquista però el seu públic, no. El seu públic sap el que vota, i per tant s'autoqualifiquen el vot. Saben que voten un partit que blanqueja, reivindica i enalteix la dictadura com un període que va ser per ells positiu en la història d'Espanya i que, com han dit en seu parlamentària, va ser un règim de concòrdia. Si el votant agafa la papereta d'una opció neofranquista, es defineix. Això no és estàtic: hi ha gent que ha votat l'esquerra i ara vota Vox, com a França. El vot és mòbil, però en aquest moment qui opta per votar Abascal sap perfectament quin tipus d'opció està triant.

Quin és el secret de la connexió amb l'electorat?
L'antipolítica és el forat per on entra el populisme ultra. Primer s'ha de produir la destrucció del camp en el qual operen les forces democràtiques: socialdemòcrates, liberals, conservadors. Un cop aquest camp està destruït o tocat, hi ha una passarel·la cap a la ultradreta. Ho hem vist a tot arreu, als Estats Units, a França, a Itàlia. L'antipolítica comporta una altra variable molt important: el desprestigi de la veritat. Ara la veritat ja no és un element que compti; al contrari, és un element marginal. Per què? Seguint els dictats de Trump, han establert els fets alternatius, un eufemisme per dir mentides i falsedats. Simplement el que fa el camp ultra és eliminar la veritat factual, i treballen a partir d'aquí. El més greu és que la societat accepta aquest paradigma, que va més enllà de la propaganda. Destrueix la distinció entre el que ha passat i el que no ha passat. Et col·loca en un territori nou en què no és important el que fas, només és important el que dius. I sobre el que dius pots edificar qualsevol cosa.

Els mitjans de comunicació passen a no ser altaveus acreditats de la veritat. 
En la mesura que els mitjans han estat el sistema validador d'aquesta veritat fàctica pública, com que ja no pesa, no pesen els mitjans. Per això tots els ultres treballen amb les xarxes i eludeixen els mitjans llevat dels que són purs altaveus. Això també planteja un problema pel periodisme. La qüestió, per mi, és aquesta: quanta no-veritat pot suportar una societat abans de col·lapsar? Hi haurà un moment en què la no-veritat serà indigerible? De moment sembla que, malauradament, encara hi ha molta terreny a córrer.

S'ha arribat a la conclusió que el pèndol s'ha desplaçat cap a la dreta. L'esquerra, després d'una dècada marcada pel 15-M i també per l'impuls en certa manera revolucionari del procés català, no ha fet les coses bé?
Hi ha hagut l'efecte pèndol, com tu dius, i crec que són molt importants les coses que els partits tradicionals no han fet. També és molt important el seguidisme que el camp conservador ha fet dels ultradretants. El cas del PP a Espanya és paradigmàtic: ara comencen a veure que estan atrapats a València, pel que està passant amb la figura lamentable de Carlos Mazón. Els populars venen a dir que no poden tocar-lo perquè haurien de negociar amb Vox una nova presidència, i els demanaran més. Podríem dir que és un carreró sense sortida de la dreta tradicional. Però, obrint el focus, crec que tots els partits, també les esquerres, han deixat de fer i escoltar certes coses; en canvi, altres han escoltat i agafat aquest malestar, i l'han portat al seu terreny. Un diputat de Vox, representant del feixisme roig, per exemple, parla molt d'habitatge. 

També hi ha, sociològicament, una expressió de malestar per part d'aquells que veuen amenaçats els seus privilegis per l'avenç dels drets de col·lectius minoritaris. Està en marxa una contrareforma promoguda per unes elits que, a l'estil de Donald Trump, es presenten com a garants dels interessos del poble?
És una contrarreforma que es revesteix, sobretot entre públic jove, de revolta. I, per tant, com tota revolta vol ser xula, trendy. Es basa en malestars objectivables, com la manca d'habitatge, i després es basa també en qüestions subjectives. És com una croqueta, i funciona. De la mateixa manera que l'esquerra acadèmica va començar batalles culturals pensant que les guanyava, va ignorar que el camp de la dreta ultra agafaria aquestes batalles culturals i les tornaria com un boomerang amb molta força. Com diu Eva Illouz, el problema del reformisme de l'esquerra actual no és que no estigui encertat en la direcció de la transformació; el problema, a vegades, ha estat en la velocitat.

És cert, en tot cas, que hi ha una sèrie de reformes que, si no es fan ràpid, toparan amb l'arribada de la dreta al poder. 
Hem de ser quirúrgics: no totes les transformacions necessiten la mateixa velocitat, i no totes són prioritàries. Tots els partits demòcrates han de fer autocrítica, especialment les esquerres. No per acabar donant la raó als altres, sinó per reconduir els temes centrals de l'agenda socialdemòcrata al centre, que potser ens hem despistat. 

Sovint les esquerres s'autoanalitzen tant que els ultres ho aprofiten per anar guanyant. 
Tenen el vent a favor i no necessiten fer autocrítica perquè creixen a les enquestes. Estan en un moment dolç i tenen el padrinatge de Donald Trump i el creixement de figures com Meloni o Orbán. Els partits demòctates, mentre apaguem el foc, hem de pensar per què les alarmes no han sonat i com en podríem tenir de millors. És difícil, tot alhora. 

Cita una entrevista en què Abascal defineix l'extrema dreta com el nou punk. Què ha de fer l'esquerra per treure's la pàtina conservadora?
Això no és nou: ja ho feia el feixisme italià i el nazisme. Les opcions destructives sempre s'han revestir de cert glamur, acompanyat de ressentiment, de fals sentit de comunitat. La diferència és que ara hi ha les xarxes socials, que ho multipliquen tot. El que em porta a escriure el llibre és pensar en com hem esborrat les lliçons de la Segona Guerra Mundial i els camps d'extermini, com si això no hagués existit. Per una part dels joves, els partits tradicionals ens veiem com a inservibles, com a irrellevants, com el problema. 

Hi ha, per tant, un problema en com s'explica la història a les escoles, instituts i universitats?
És més fort. Fins que no arriba José Luis Rodríguez Zapatero, no es fa cap cosa que es pugui assemblar tímidament a la pedagogia a fons del passat. A Espanya, el problema és que no s'ha fet una desfranquització. No es va anar amb el desinfectant, i ara ens ho trobem. Ningú ha intentat mai dissoldre el franquisme sociològic, molt arrelat, i ara reviscola. 

Espanya farà mai les paus amb els pecats de la dictadura?
Alemanya, que va tenir un procés de desnazificació perquè el van provocar els aliats com a tropes ocupants, té problemes amb el passat. Itàlia, que va tenir un moviment partisà important, té problemes amb el passat. La prova és que governa Meloni, que ve del Moviment Social Italià, clarament neofeixista. França és un país amb llums i ombres perquè acaba la Segona Guerra Muncial amb els alliberadors però té una part de col·laboracionisme al seu interior que no ha acabat de digerir. Marine le Pen podria ser presidenta de la República. Per no parlar de Trump, que representa la tirania que no volien els pares fundadors dels Estats Units. A Espanya hi ha l'especificitat de la perdurabilitat franquista. 

Els diputats de Vox diuen el mateix en públic que en privat?
A Vox hi ha moltes famílies: neofalangistes, carlins, ultraliberals que no se'n van anar amb Iván Espinosa de los Monteros, nacionalistes espanyols que podrien estar al PP, gent nacionalcatòlica. Depèn de cadascú, perquè hi ha gent més sectària, gent més aparentment flexible, gent que podria estar perfectament al PP, o bé gent que podria militar a la Fuerza Nueva del 1976. Tot això conviu allà dins. Si un dia governen, s'ho trobaran i ens ho trobarem. 

Hi ha un combat entre la dreta civilitzada i l'extrema dreta. La recepta Merkel és el millor antídot contra els ultres?
La dreta democràtica és la que té l'interruptor de pas. Si forma part d'una oposició frontal, l'extrema dreta ho té pitjor. Si la dreta democràtica, com està passant amb el PP, és aliada i va de bracet amb ells, els blanqueja, els abona, els alimenta i els habilita per créixer. La prova és el mal negoci de Feijóo, que està engreixant Abascal. 

Una de les virtuts de l'extrema dreta és la capacitat per construir marcs i condicionar debats. 
El drama és que algunes converses que políticament hem de fer ens les ha fet de manera abrupta i salvatge l'ultradreta en solitari, com és el cas de la immigració. Que els partits normals havien de parlar d'immigració és evident. Que ho havíem de fer sense renunciar als valors que informen les societats obertes nostres i els drets humans? Sí. Què ha passat? No ho feien i, de cop i volta, només ho ha fet l'ultradreta. I com que només ho ha fet l'ultradreta, la ciutadania només ha escoltat un monòleg, que és el dels ultres. I ara nosaltres volem convertir aquest monòleg en un diàleg, i fem tard, perquè és reactiu: ara es tracta de contestar mentides, rumors i mitges veritats. Ara anem tard.

Això és exactament un desastre. No només comunicatiu, sinó estratègic. Qualsevol cosa que nosaltres diguem sobre la immigració serà llegit en clau del validador. I el validador són els ultres, que són els que en van parlar primer. En aquest moment hi ha una subhasta dins el camp de la dreta espanyola per veure qui és més contundent amb els immigrants. Feijóo sempre perdrà, perquè va per darrere i perquè Vox pot dir-ho absolutament tot. A Catalunya hi ha el perill que a Junts li passi el mateix amb Aliança Catalana. 

Junts fa anys que parla d'immigració, de multireincidència i d'ocupacions irregulars. Hi ha posat la banya al Parlament i al Congrés. El problema és que el debat està contaminat pels termes en què el planteja Aliança? Existeix el risc que es prefereixi votar l'original i no la còpia?
Quan algú imita l'original, sempre perd. Es desfigura i entrega vots a l'adversari. És així a Catalunya, a França i a tot arreu. 

Aliança fa aflorar més descontentaments, també, vinculats al fracàs del procés. 
Creix per dos factors. Un és el factor global, l'onada reaccionària; l'altre, que la frustració del procés deriva en molts productes. L'abstenció, opcions que ho volen regenerar tot -el partit de Jordi Graupera- i després una opció purament reactiva interior: com que no hem pogut separar-nos d'Espanya, anem a fer la Catalunya pura. 

I més petita. 
A mi m'agrada dir que Aliança són els més anticatalanistes de tots, perquè neguen 150 anys d'història del catalanisme. El més conservador, el carlí, el republicà, el de la Lliga i el d'ERC, llegeix bé una cosa: la nació només existirà si integra, perquè només existirà si sap fer catalans, i fer catalans també vol dir els que arriben. Aliança ho impugna, i per això són anticatalanistes, un cavall de Troia de l'espanyolista i no ho saben, perquè estan fent la nació cada vegada més fràgil i més petita. Això és la desaparició de la nació, senzillament perquè la nació pura és incapaç de sostenir-se. Ells es pensen que volen salvar Catalunya quan el que fan és la feina bruta de l'espanyolisme. 

Junts, en major o menor mesura, amb més o menys ganes de reconèixer-ho, beu del pujolisme, i ara el seu adversari va en contra, precisament, de la doctrina de Jordi Pujol. 
Junts no ha de fer res més que mirar la seva tradició. Si no abjura de la tradició pujolista, no pot fer costat en cap sentit a les polítiques de Sílvia Orriols. 

Era qüestió de temps que l'extrema dreta s'incorporés al sistema polític català. 
Era estrany que no la tinguéssim. A les xarxes, els més combatius amb els partits de l'independentisme són la gent d'Aliança, que són els que utilitzen el tipus de retòrica que Espanya fa servir Vox: veure tots els altres com a traïdors, molt agressius, amb tonalitats que no estàvem acostumats. On eren, tota aquesta gent que fa aquest discurs tan dur, tan bel·ligerant, tan tòxic, tan corrosiu, i que fa abstracció de la història del millor del catalanisme, que és la capacitat d'integrar, el millor que ha tingut el catalanisme?

A l'Estat, fa la sensació que al PSOE ja li ha anat bé l'existència de Vox per collar els socis, temerosos davant d'una alternativa que sempre és pitjor. La teoria del mal menor té data de caducitat?
El mal menor és una teoria que regeix sempre, en política. La qüestió és si, als catalans que volem una nació plena, ens ha anat en contra o a favor. Com sempre, depèn de la contingència i del moment. Sí que és cert que en la política espanyola, a dia d'avui, regeix la qüestió del mal menor. Però perquè el mal menor és un mal objectiu. És a dir, si governa Espanya la dreta amb la ultradreta, em demano quin benefici en tindrem els catalans. Hi ha qui diu que, amb la lògica reactiva, l'independentisme tornarà a créixer. Està per veure, com també quina capacitat tindria un govern de les dretes per actuar com Trump, eliminant llibertats i marcs d'actuació que donem per descomptats. Serien capaços de prohibir una organització com Òmnium? Ja no sóc capaç de dir que no, perquè el model d'Abascal, si governa, és el de Trump. 

Això condemna els partits sobiranistes a fer costat al PSOE?
Això condemna els partits sobiranistes a fer un càlcul molt bo entre el que representa la idea del mal menor. Pot tenir com a resultat fer costat al PSOE, o no. Però el que sí que em sembla que és frívol és pensar que pel fet que siguis un partit sobiranista, com que operes només en clau catalana, no t'afectarà. Perquè mentre formis part d'aquest escenari de joc espanyol, això t'afectarà. Fer veure que no t'afectarà és wishful thinking, és una tonteria. Tu formes part d'aquest terreny de joc que es diu política espanyola, ho vulguis o no. Per tant, si hi ha un canvi tan decisiu com que el govern d'Espanya està en mans del PP-Vox, això t'afectarà. Fer veure que no és prendre la gent per idiota.

Espanya s'ha processitzat?
Isabel Díaz Ayuso treballa sovint com si fos la portaveu d'una mena de sobiranisme ultra en el cor de Madrid. Per tant, la metàfora del procés és perfecta. La política espanyola ha descobert coses que el procés va descobrir. I nosaltres, els catalans sobiranistes, podem dir que veníem del futur. Tothom negava el lawfare, però ara hi ha ministres del govern espanyol que diuen que existeix. L'hem vist, l'hem patit i està acreditat. Hi ha processisme, però també singularitats: els jutges són molt bons si se'ls pregunta -com vaig fer- pel paper d'una part de la judicatura contra la llengua catalana, però si els casos afecten l'esposa del president del govern espanyol i el seu germà, sí que hi ha lawfare.Hi ha estones en què t'admeten el que per nosaltres és una evidència, i hi ha dies que no. Que Espanya és una democràcia plena i, al cap de dos dies, que hi ha lawfare. En què quedem?

Quin futur té la legislatura a Madrid, ara que Junts ha decidit trencar amb el PSOE?
Aquesta legislatura, des del primer dia, té una mala salut de ferro.Té molt poca capacitat de generar política transformadora perquè les majories són les que són, complicades, però alhora no hi ha una majoria alternativa per descavalcar Pedro Sánchez. És com un malalt que té llarga vida i ja s'ha acostumat a anar tirant amb medicaments: ara caic, ara m'aixeco. Som aquí. No sé si arribarem als 4 anys. Tal com veig els socialistes, estan determinats a continuar tot el que puguin, amb el component paradoxal de fer política sense pressupostos. La política sense comptes és una caixa buida. És com Rodalies: no vas enlloc, però hi ets dins.