Francisco Marhuenda, un comissari honorari acrític amb el PP

L'abril del 2016, quan el govern espanyol estava en funcions, el ministre de l'Interior, el seu amic Jorge Fernández, va concedir a Marhuenda la distinció de comissari honorari de la policia. No es van fer públics els motius de tan llustrós guardó. Però com si fos un sarcasme, amb pocs dies de diferència, l'Audiència de Barcelona va ratificar la condemna contra Marhuenda per intromissió a l'honor de l'excap de policia de Catalunya Narciso Ortega -nomenat per l'anterior govern socialista- a qui La Razón havia acusat de prevaricació, assegurant que havia intervingut per arxivar un expedient contra l'agència de detectius Método 3. El jutge va considerar que la notícia era falsa.  

Aquest ha estat un dels seus nombrosos encontres judicials. Cap, però, ha tingut fins ara l'impacte de l'Operació Lezo, en què el jutge l'acusa de coaccions contra tota una presidenta de comunitat del Partit Popular. Un altre sarcasme per qui és un dels periodistes més lligats al PP. A banda del fons de l'assumpte, el cas ha delatat també un estil i unes maneres de fer ben característiques. Ja ha demanat disculpes per haver anomenat "zorra" a la cap de gabinet de Cristina Cifuentes, Marisa González.   

Si hi ha una connexió clau que explica la trajectòria de Francisco Marhuenda, aquesta s'anomena Jorge Fernández Díaz. El periodista i director de La Razón va créixer políticament no pas a l'ombra, sinó ben agafat de la ma de l'exministre de l'Interior. Amb ell ha passat per direccions generals i gabinets de ministeris, al seu servei ha posat la seva vocació d'agitador. Amb ell ha compartit una manera de fer en què tot és vàlid quan es tracta d'atacar els rivals polítics, companys de partit inclosos.      

Nascut a Barcelona el 1961, en una família de peixaters, amb estudis de dret i periodisme, Marhuenda va militar un temps en la UCD, com Jorge Fernández. Més tard, entraria al Partit Popular, sent testimoni -i també actor- de les batusses internes que van sacsejar el PP català entre els partidaris d'Aleix Vidal-Quadras i els de Jorge i Alberto Fernández Díaz. Vidal-quadrisme i fernandisme van convertir el partit en un camp bèl·lic sense concessions. Marhuenda va esdevenir un soldat fidel dels fernandistes i gràcies al suport d'aquest sector, va entrar a la llista del partit a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1995, aquelles en què el pujolisme va perdre la majoria absoluta.

El jove periodista va obtenir una acta de diputat. Durant un breu període de temps, curiosament, Francisco Marhuenda, Paco Marhuenda pels amics, es va fer dir Francesc. Però allò va durar poc. El Partit Popular va guanyar les eleccions a Espanya el 1996, però va necessitar el suport de CiU, cosa que va decidir el pols intern entre el PP català en favor del fernandisme, que sempre ha tingut clar el sentit de la realitat del poder.

Jorge Fernández Díaz, que aleshores ja era un home de l'estricta confiança de Mariano Rajoy,  va ser nomenat secretari d'Estat d'Administracions Territorials i el seu amic Marhuenda va ser fet director del gabinet del ministeri d'Administracions Públiques, en mans de Rajoy. Amb Rajoy va continuar quan el polític gallec va ser ministre de la Presidència. Marhuenda va exercir com a director general de Relacions amb les Corts. Però hi va estar molt poc temps.

Un sentit particular de l'ètica

Marhuenda posseïa una empresa, Estrategias, Asesoramiento y Comunicación SL, a través de la qual va vendre un fons bibliogràfic a l'Institut Ramón Carande, una institució depenent de la conselleria d'Ensenyament de la Comunitat de Madrid. Una part d'aquest fons estava format per llibres sobre el nacionalisme català, una de les obsessions del periodista. Molt Eren uns temps en què Marhuenda solia anar molts diumenges pel mercat de Sant Antoni... Va facturar a l'institut prop de 200.000 euros mentre era director general de Relacions amb les Corts. El PSOE de Madrid s'hi va aferrar, acusant-lo d'enriquir-se de manera il·lícita i d'incloure en incompatibilitats. El PP d'Aznar estava assentant el seu poder i no i convenien casos així. Marhuenda va renunciar a la direcció general.

Després del seu pas per la política, va fer-se fort en el periodisme. Va ser sotsdirector per Catalunya de La Razón, diari que acabaria dirigint el 2008. Però sempre ha mantingut algun vincle amb el món empresarial, el que li ha donat alguns maldecaps. Va ser membre del consell d'administració de Real State Acquisitions, dirigida per Eduardo Pascual Arxé, qui va ser perseguit per la justícia com a comissionista dels ERE d'Andalusia. Marhuenda sempre va relativitzar el seu lligam amb l'empresa, per on van passar moltes persones vinculades al PP.

Pascual va ser un dels responsables de la fallida d'Eurobank, el 2003, i els afectats per la caiguda del banc van demanar la imputació de Marhuenda perquè afirmaven que Real State Acquisitation formava part de la xarxa d'empreses que Pascual usava per descapitalitzar Eurobank.     

Una altra "gesta" de Marhuenda va ser la publicació per La Razón de les fotografies de 33 jutges que, segons el rotatiu, eren partidaris del procés sobiranista. Havien signat un manifest a favor del dret a decidir. Una part dels afectats va denunciar el periodista, a qui van acusar de vulneració del dret a la intimitat. El jutge va imputar Marhuenda perquè hi havia la sospita que un total de 22 imatges s'havien obtingut dels DNI dels jutges. Membres de la policia nacional van admetre que un superior els havia demanat el material fotogràfic.

Cal veure si Francisco Marhuenda podrà sortir-se'n d'aquesta nova escomesa, com ha fet fins ara. Aquest cop, però, el seu estil ha posat en qüestió també la propietat del diari que dirigeix, l'accionista principal del qual és el Grup Planeta. Josep Creuheras ha hagut d'anar a testificar davant el jutge per les suposades coaccions a Cifuentes. Potser el darrer atreviment de Marhuenda -i del seu amic Mauricio Casals, president del diari- ha estat excessiu.