La història dels Estats, que avui en dia assumim com la única realitat administrativa política des d’on exercir la sobirania, és una anècdota si prenem la història en un sentit ampli com a unitat de mesura. Les fronteres, aquesta fina línia que separa democràcies liberals de dictadures totalitàries, és l'element clau que configura els límits de cada territori.

Uns límits que, des de que els estats són estats, s'han definit principalment a través de la guerra. La forma en la que els Estats s'han anat configurant ha estat en la immensa majoria dels casos mitjançant la guerra: bé sigui una guerra entre estats ja constituïts, o bé sigui una guerra per aconseguir independitzar-se d'un estat colonitzador.
 
Si bé els nacionalismes han glorificat la guerra com a mite fundacional de l'estat, el cert és que caldria aspirar a definir un altre mètode -més adient amb les democràcies avançades- per a la definició de les fronteres. L'intent més ambiciós en aquest sentit és la inclusió del dret a l'autodeterminació al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, que al seu article 1 afirma que "tots els pobles tenen dret a la lliure determinació".

Aquest pacte de caire multilateral, signat i ratificat per 74 països -i del que prenen part fins a 169 Estats-, és un punt de partida insuficient. En primer lloc, perquè parla de pobles. I què és un poble, en dret internacional? En segon lloc, perquè malgrat gaudir d'un gran reconeixement global per part dels Estats, no estableix unes normes i unes pautes per accedir a l'exercici del dret a la lliure determinació.
 
Però és necessària una previsió de dret internacional que defineixi com resoldre les aspiracions territorials d'un poble? Els estats de tradició político-jurídica anglosaxona han fet servir la política -corregida per l'acció del poder judicial- com a mecanisme per a construir sistemes que no siguin autoconclusius i que, per tant, siguin permeables al canvi.
 
[blockquote]Si bé els nacionalismes han glorificat la guerra com a mite fundacional de l'estat, el cert és que caldria aspirar a definir un mètode més adient amb les democràcies avançades[/blockquote]
El cas més proper en el temps és el d'Escòcia. David Cameron i Alex Salmond van signar l'any 2012 l'Acord d'Edimburg, que implicava un intercanvi: el Regne Unit cedia els poders de convocatòria de referèndum si les institucions escoceses ho feien abans que acabés l'any 2014 i amb una pregunta clara sobre la qüestió de la independència. Però per què el Regne Unit va acceptar un pacte con aquest? A Escòcia l'any 2011, i per primera vegada, l'independentista Scottish National Party havia assolit la majoria absoluta. És suficient obtenir una majoria absoluta parlamentària a un parlament regional per organitzar un referèndum d'independència? Certament, cal pensar que David Cameron va voler fer una jugada electoralista amb la qual legitimar-se davant els escocesos -tradicionalment laboristes-, però que li garantia, sobre el paper, una victòria plàcida de la unitat del Regne Unit.

Aquesta jugada li va sortir bé, -malgrat que la campanya del "No" va haver de posar tota la carn a la graella-, a diferència del referèndum del Brexit. De fet, Boris Johnson, que gaudirà de majoria absoluta al Parlament durant la propera legislatura, ja ha deixat clar que no permetrà la realització d'un segon referèndum. Altra vegada, el que hauria de ser un dret fonamental dels pobles, queda subjecte a l'arbitrarietat del context i a l'interès polític.
 
Un altre exemple és el del Quebec i Canadà, que representa una nova aproximació a aquesta mena de conflictes. D'una banda, el Canadà -després de la sentència de la Cort Suprema de 1996- no reconeix el dret a l’autodeterminació del Quebec i considera que el dret internacional no és aplicable a les províncies canadenques. Tot i això, estableix que davant d'un conflicte polític com aquest, el Canadà està obligat a negociar de manera bilateral i a respectar el dret del Quebec a aspirar a la secessió.

[blockquote]Qualsevol Estat que vulgui néixer en un altre punt del planeta hauria d'enfrontar-se a l'arbitrarietat, als interessos i a les demandes creuades dels actors de la comunitat internacional[/blockquote]
O el que és el mateix: no hi ha declaracions automàtiques, la negociació és obligatòria i un mecanisme democràtic de sortida al conflicte la via idònia. Si mai tornar a haver-hi un referèndum sobre la independència al Quebec, les regles del joc estarien clares. El cas del Quebec és per tant un exemple de bones pràctiques, perquè combina amb èxit la introducció d'un mecanisme jurídic -en aquest cas, a posteriori- per tal de resoldre conflictes territorials d'aquesta naturalesa.

Tanmateix, limita aquesta interpretació al marc de joc canadenc -i, en clau internacional, no serveix com a model exportable-. Qualsevol altre Estat que vulgui néixer en un altre punt del planeta hauria d'enfrontar-se a l'arbitrarietat, als interessos i a les demandes creuades dels actors de la comunitat internacional. I no només això: l'hipotètic nou estat quebequès no gaudiria d’un reconeixement immediat per part dels altres, que analitzarien si reconéixer-lo o no en funció dels seus propis interessos i no en aplicació d'un dret internacionalment reconegut.
 
Aquest fet posa de relleu la necessitat de crear marcs jurídics comuns -superadors de les realitats estatals- capaços de limitar i pautar com afrontar qüestions com aquestes. La Unió Europea, per exemple, com a espai de llibertats i drets que hauria de ser, podria desenvolupar unes normes comunes "d’ampliació interna", així com en el seu Tractat de Lisboa va incloure l'article 50 que permet als Estats retirar-se de la Unió. Aquestes normes comunes podrien establir-se en uns termes genèrics -negociació obligatòria, mecanismes democràtics i mediació de la UE- com en el cas canadenc.

[blockquote]La demanda ciutadana hauria d'haver-se sostingut en el temps de forma estructural, àmpliament reconeguda i transversal[/blockquote]
És, doncs, necessari avançar cap a la definició d'un canvi de paradigma civilitzatori; un acord marc per a resoldre els conflictes territorials i vehicular les demandes ciutadanes de manera democràtica, i sobretot, previsible. La previsibilitat implica unes garanties, i aquestes han d'estar sostingudes en la validesa de la llei. Aquesta previsibilitat ha de contemplar una necessària flexibilitat, però, subjecta al diàleg, als drets humans i a l'exercici de la política. Unes normes del joc impliquen garanties, però no poden esdevenir part essencial del joc.

Conscients de la dificultat d'establir un consens mundial sobre la matèria, s'hauria de començar a treballar des de l'estructura supranacional efectiva més propera: en el nostre cas, com comentàvem, a la Unió Europea. En d'altres casos, podria organitzar-se a través d'organismes supranacionals de caire regional -la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys o la Unió Africana, per exemple-. Les institucions de la Unió Europea podrien, així, ajudar a harmonitzar els procediments legals de cada estat membre pel que fa a la solució de conflictes territorials, oferint garanties a les parts i sota unes condicions exigibles de sortida.

[blockquote]La història ens mostra que els nous estats han nascut gairebé de forma sistemàtica en la història a través de la coerció i la mort[/blockquote]
Aquesta demanda ciutadana, per ésser considerada, hauria d'haver-se sostingut en el temps de forma estructural, àmpliament reconeguda i transversal. En segon lloc, cal que la solució definitiva passi per les urnes -previ diàleg i acord de les parts-, enmig d'un procés d'informació pública de garanties i contrastable. Per últim, les institucions europees o d'altra mena vetllarien pel compliment dels compromisos i com a àrbitres en cas de conflictes.
 
La història ens mostra que els nous estats han nascut gairebé de forma sistemàtica en la història a través de la coerció i la mort. Cal construir una manera sostenible i pacífica, postbèlica, de dibuixar fronteres i de resoldre conflictes. És el moment de fer un pas civilitzatori i començar a construir un mètode alternatiu. Les generacions futures ens ho agrairan.
 
 
-Guillem Pujol Borràs és politòleg, Màster en Polítiques Europees a la University of London, Birbeck College, i Doctorand en Filosofia (UAB)
-Silvio Falcón és politòleg i Professor Associat de Ciència Política a la Universitat de Barcelona