La guanyadora del Premi Joan Fuster d'Assaig 2011, la periodista Gemma Aguilera, dijous a València. Foto: ACN.

La periodista d'El Temps i col·laboradora de Nació Digital Gemma Aguilera va ser guardonada, dijous, amb el premi Joan Fuster d'Assaig d'enguany per l'estudi L'agent 477 sobre la vida del policia franquista que va detenir el president Lluís Companys, Pedro Urraca. El llibre, que ben aviat sortirà a la venda, es basa en l'arxiu familiar que Juan Luis Urraca, fill de l'agent franquista, conservava a casa seva i que el 15 d'octubre va lliurar a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), en un acte que va comptar amb la presència del president de la Generalitat, Artur Mas.

— La biografia L'agent 477, premi Joan Fuster d'Assaig 2011, posa al descobert una disfunció clara en la recuperació de la memòria històrica de Catalunya i de l'Estat espanyol?

— A través del repàs de la biografia del personatge de Pedro Urraca intento explicar que alguna cosa va fallar a la transició espanyola des del moment en què un policia franquista amb el seu full de serveis -entre el qual destaca la col·laboració amb el règim nazi i la detenció del president Lluís Companys- va transitar cap a la democràcia sense cap mena de problema. Fins el 1981, sis anys després de la fi de la dictadura, quan es va jubilar, va continuar com a agregat policial al consolat espanyol d'Anvers, conservant-hi sou i càrrec. La pregunta que es fa el llibre és com s'ha permès que aquestes estructures repressives continuessin exercint com a tals després de la mort de Franco. I, quan Urraca es va jubilar, va cobrar dues pensions! Una del ministeri d'Afers Exteriors i l'altra d'Interior.

— Complia ordres...

— Sí, però també feia mèrits propis: espoliava les seves víctimes, ja fossin republicans a l'exili, jueus o comunistes. Pedro Urraca va ser un oportunista que va fer qualsevol cosa per fer mèrits i fer-se veure davant les autoritats franquistes. Aquest cas concret evidencia que personatges com ell van anar encaixant en els diferents marcs legals espanyols sense cap problema. De fet, Urraca va morir a casa seva sense que ningú li retragués res, mai ningú no li va demanar cap tipus d'explicació ni va haver de demanar perdó a cap familiar de les seves víctimes.

— Com seria el cas de Manuel Fraga?

— Exacte. En plena democràcia, l'Estat espanyol manté en nòmina personatges com Urraca que segueixen fent activitat repressora. I, a més, la llei actual impedeix consultar els arxius policials de Pedro Urraca fins que no hagin passat 25 anys de la seva mort. Per tant, ens és impossible saber del cert quina activitat va dur a terme amb precisió. L'Estat espanyol blinda els seus amb una llei d'arxius i dades privades que protegeix els actes criminals d'un funcionari i, paral·lelament, no hi ha cap llei que anul·li les sentències criminals que va dictar l'estat franquista...

— Quan es podrà conèixer tota l'activitat d'Urraca?

— El 14 de setembre del 2014 hauran passat 25 anys de la seva mort. Llavors serà quan podrem consultar els seus fulls de serveis com a funcionari.

— Una situació antagònica a la d'Alemanya.

— L'any 1970, un organisme públic alemany d'ajut a les víctimes del nazisme va restituir la vídua de Companys, en tant que Urraca va ser un agent triple que també treballava per a la Gestapo. Amb això vull dir que la resta de democràcies europees no van permetre una transició fosca com la que s'ha permès a l'Estat espanyol i van restituir les seves víctimes. Una situació com la de Companys no existeix en cap altre estat civilitzat. Encara no s'ha anul·lat el consell de guerra a què va ser sotmès i, en canvi, ha de venir el fill del policia que el va detenir a restituir-ne l'honor. Mentre que l'Estat espanyol no ha fet ni un gest envers Companys, és el propi fill del policia, Juan Luis Urraca, que fa un gest de dignitat cap a Catalunya i lliura la documentació del seu pare als catalans.

— Aquest gest de Juan Luis Urraca...

— ...posa en evidència que la transició espanyola va fracassar completament. No pot ser que, 71 anys després de l'afusellament, sigui el fill de l'agent que el va detenir qui faci un gest que l'Estat no fa...

— Juan Luis Urraca comparteix aquestes reflexions?

— Ell és molt conscient de quina va ser l'activitat del seu pare, i és per això que va pensar que havia d'ajudar a restituir la memòria del president màrtir. Juan Luis Urraca sempre ha viscut a França i ha vist com allí sí que s'ha fet neteja del règim de Vichy. També és conscient que l'Estat espanyol blinda aquesta mena de criminals i, per tant, veu que hi ha moltes diferències entre ambdós processos. Per exemple, va quedar completament xocat quan va saber que el consell de guerra a Companys encara és vàlid. Veu que aquí hi ha coses que no s'han fet bé.

— Hauria de demanar perdó pels actes del seu pare?

— No. Ell ha fet un gest que l'honora molt per sobre del que ha fet l'Estat espanyol. Moralment, està molt per sobre dels polítics actuals que han impedit que s'anul·lessin consells de guerra a milers de ciutadans... De fet, amb el seu gest, ha fet molt més que tots els polítics espanyols.

— Com a periodista, és poc habitual que un reportatge acabi tenint la transcendència que ha acabat tenint. Fan falta més periodistes interessats en investigar, o bé fa falta que les empreses periodístiques dediquin més esforços a investigació?

— La voluntat d'investigar és innata en un periodista, però sí que és veritat que el context econòmic actual no ajuda la professió. Els recursos econòmics amb què compten ara els mitjans fan difícil que els periodistes puguin dedicar molt de temps als temes que publiquen. Són investigacions necessàries i, en el cas concret d'Urraca, més enllà del premi Joan Fuster d'Assaig, és interessant el final feliç que ha tingut: que aquesta persona hagi fet aquest gest envers Catalunya, ha acabat sent un reconeixement al país per part d'algú que veu que se li havia fet mal. És una investigació periodística que acaba en una victòria per al país, perquè es retroba amb una part del seu passat.