El pròxim congrés d'Esquerra Republicanave caldejat. Un terç dels consellers nacionals de la formació han demanat un avançament de la seva celebració, prevista per al 30 de novembre. El futur del lideratge d'Oriol Junqueras és el plat fort que hauran d'avaluar els militants. Davant la candidatura de Junqueras, una altra proposta, que vol ser coral, s'intenta forjar per ara sense un nom al capdavant. Aquest pot ser un dels congressos més intensos que visqui ERC des de l'arribada de Junqueras al lideratge, el 2011. Res a veure, amb tot, amb el que havien estat les anteriors etapes viscudes pels republicans des de la refundació del partit després del franquisme.
Si per alguna cosa s'ha caracteritzat el llarg mandat de Junqueras ha estat per la pau interna, així com per la recuperació de la presidència de la Generalitat, somni que semblava impossible fa uns pocs anys. Però des de la fundació d'Esquerra el març del 1931, les sacsejades internes han acompanyat la història d'unes sigles que han moldejat el passat i el present de Catalunya. Donem una ullada a alguns dels congressos conflictius que han viscut els republicans des de la recuperació de les institucions d'autogovern.
El llarg camí cap a l'independentisme
L'Esquerra Republicana sorgida de la fi de la dictadura havia patit en carn pròpia la desfeta de la Guerra Civil, la repressió i l'exili. Era una generació de vells supervivents la que va conduir les sigles de Macià iCompanys en la Transició. El partit, que recordava els conflictes en el camp republicà durant la guerra, quan els vincles entre ERC i la CNT eren rellevants, va adoptar un to distant amb el PSUC i, de la mà d'Heribert Barrera, va encarnar una línia nacionalista de pedra picada i d'un esquerranisme liberal i suau. Però el partit no es proclamava com a independentista. No va ser fins a la Crida Nacional a ERC, del 1987, quan quadres provinents de l'esquerra independentista (com Àngel Colom, de la Crida, i Josep-Lluís Carod-Rovira, provinent de Nacionalistes d'Esquerra) van ingressar a Esquerra.
La trencadissa de Lleida (1989)
Els nous militants independentistes van canviar aviat la sociologia d'un partit envellit, on paradoxalment van ingressar de la mà del successor de Barrera a la secretaria general, Joan Hortalà, un economista llest i irònic, situat en l'anomenat sector liberal, l'ala dreta del partit. Un Hortalà que en algun moment ha lamentat haver donat massa espai als Colom i Carod-Rovira, en part per desplaçar un encara influent Barrera i els històrics que l'envoltaven. Massa faccions en un partit petit (14 diputats el 1980, 5 el 1984, 6 el 1989). El congrés de Lleida va ser conflictiu: una àmplia coalició que anava dels activistes de la Crida als intel·lectuals de Carod-Rovira passant pels barreristes i veterans com el liberal Jesús Prujà va derrotar per la mínima Hortalà. ERC, partit assembleari, donava aquestes sorpreses: un secretari general podria perdre un congrés.
De Colom a la nova ERC de Carod i Puigcercós
Amb Àngel Colom al lideratge, ERC es va definir explícitament com a independentista. Hortalà va marxar-ne. L'organització va oferir un cartell renovat i a les eleccions del 1992 va créixer fins als 11 diputats. Mentre la CiU pujolista iniciava un lent desgast el discurs independentista guanyava atractiu. Per dins, però, el partit no guanyava per crisis. El que Colom tenia com a activista no ho tenia com a gestor d'una organització tan complexa i diversa com ERC. El fitxatge de la periodista Pilar Rahola, ara a l'òrbita de Junts com ell, va sumar inicialment atractiu mediàtic al partit -va ser diputada al Congrés-, però la indefinició ideològica de l'independentisme colomí i un creixent culte al lideratge de Colom i Rahola van obrir profundes esquerdes.
L'operació forçada per apartar el dirigent Carles Bonet, alcaldable per Barcelona el 1995, per substituir-lo per Rahola va incendiar el partit. Un bloc molt heterogeni de seguidors de Carod-Rovira, Bonet, les joventuts liderades per un ambiciós Joan Puigcercós i un Barrera que veia passar totes les trifulgues internes va posar Colom en dificultats. Es va convocar un congrés el novembre del 1996 que havia de dilucidar el pols intern. Però Colom ja no hi va arribar. Junt amb Rahola, van escindir-se per formar un efímer Partit per la Independència al que Fèlix Millet va haver d'acabar pagant els deutes a través del Palau de la Música en dissoldre's. El congrés republicà es faria, a Vilafranca, però serviria per refer el partit: Carod-Rovira va ser elegit president i fou el cap de cartell electoral, i Puigcercós es va consolidar com el número 2 i home fort de l'organització.
L'era Carod i el camí cap als governs tripartits
Amb la nova cúpula, ERC va optar per un independentisme gradualista i amb contingut social, i va reposicionar-se com a partit progressista després de les ambigüitats dels anys de Colom. L'any 1999, encara CiU va poder mantenir-se al Govern per un escó. El 2003, ERC feia història sumant 23 diputats al Parlament, quan el partit ja tenia més de 120 alcaldies. Era el millor resultat des dels anys 30. L'Acord del Tinell amb PSC i Iniciativa va posar fi al que era gairebé un règim, 23 anys de governs de Jordi Pujol, i va encetar l'era dels tripartits, amb Pasqual Maragall a la presidència i Carod-Rovira com a conseller en cap.
Juliol del 2008: el congrés dels 4 candidats
La cohabitació interna entre Carod-Rovira i Puigcercós -aquest amb el control sobre l'aparell- va funcionar, sempre amb tensions internes, durant gairebé 12 anys. L'aposta pel segon tripartit -ara amb José Montilla de president- va desgastar el partit, enmig d'una oposició agressiva de la CiU d'Artur Mas. El 2008, les coses es van precipitar a Esquerra: Carod-Rovira, que era vicepresident del Govern, va renunciar al lideratge del partit, deixant pas a Puigcercós, amb qui estava enfrontat. Entre tots dos no hi havia diferències estratègiques, però sí personals, similar al que ha acabat passant entre Junqueras i Aragonès i Rovira.
En vigílies del congrés a celebrar el juliol, la militància va triar entre quatre candidats: Puigcercós; Ernest Benach, president del Parlament i home de confiança de Carod; Joan Carretero, exconseller de Governació que havia emergit com a portaveu dels sectors crítics amb el tripartit i que aviat acabaria abandonant la formació i portant el seu Reagrupament a una confluència amb CDC; i Jaume Renyer, al capdavant del sector anomenat Esquerra independentista que tenia en Uriel Bertran l'home fort.
Puigcercós va ser el nou líder del partit. En principi, la pau interna semblava possible. Però s'havien acumulat massa conflictes personals. La decisió de la direcció de prescindir de Carod-Rovira per a les següents eleccions al Parlament va trencar els darrers ponts. L'exlíder del partit acabaria donant-se de baixa com a militant. Una vegada més, la cúpula de la formació tenia dificultats per gestionar les desavinences. Per ERC, les eleccions del 2010 serien un sotrac: passaria de 21 a 10 diputats gràcies a l'ascens de CiU i la irrupció de Solidaritat. Esquerra pagava haver quedat massa diluïda al Govern, el càstig a l'esquerra en un context de crisi i la penyora de les seves divisions.
Amb tot, la gestió feta per Puigcercós, que s'ha mantingut lleial al partit, aconseguiria que el següent traspàs a la direcció fos plàcid. Puigcercós renunciava a la presidència i el nou congrés que es convocaria el setembre del 2011 va elegir Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària general. En un moment en què el pessimisme dominava al partit, s'encetava una etapa que es demostraria exitosa i que donaria a ERC victòries espectaculars, inclosa la presidència de la Generalitat, que semblava un somni impossible. Com si la història volgués sempre, malgrat tots els errors i derrotes, donar al partit que havia nascut amb la República una nova oportunitat.