Política

Ha mort un Home

ARA A PORTADA

El Govern demana que el Papa inclogui el català en la benedicció de la torre de la Sagrada Família Lluís Girona Boffi
Junts pressiona Illa perquè la benedicció de la torre de la Sagrada Família sigui en català Oriol March
La llengua del papa Ferran Casas i Manresa
«Els capellans heu d'anar vestits de capellans»: l'ordre d'Omella davant la visita del Papa Pep Martí i Vallverdú
Xoc frontal entre Feijóo i el Cercle: «Per què no es posa d’acord amb el PSOE?» Pep Martí i Vallverdú

Redacció

Publicat el 27 d’agost de 2011 a les 20:13

Heribert Barrera era un polític d'una altra època. Concretament, d'un temps en el qual ningú no pensava que els partits fossin un camí fàcil per obtenir un lloc de treball reconegut i ben pagat, sinó la forma d'acostar-se a la utopia i complir amb els ideals. Una guerra, un llarg exili i una transició ben poc democràtica li van modelar el caràcter. No era simpàtic, ni petonejava nens en les campanyes electorals. Tenia massa conviccions.

Com que mai no va esperar res de la política, era perfectament capaç d'anar contracorrent. Per això va abandonar el lideratge del seu partit, sense resistència, quan uns resultats negatius li ho van indicar. Era un republicà. Tant, que aquest estiu va oferir el seu aval a Carles Bonet perquè es pogués presentar a la presidència d'ERC, tot i discrepar profundament de l'estratègia que proposava.

Heribert Barrera no va fallar mai al seu país. I aquest és un país que falla molt.