Mumble és el pingüí diferent. Una au que, a diferència dels seus companys emperadors, no canta, sinó que balla com un Fred Astaire. Una diferència que si bé en un principi odien, després els salva de la mort per inanició. Aquesta és l'extravagant història que explica la pel·lícula "Happy Feet".
Els pingüins tenen un cert bagatge polític. El periodista Enric Juliana, per exemple, té dues grans obsessions de la metàfora política: un toro dissecat i els pingüins. Els toros ja sabem com han acabat. Pel que fa a l'altre exemple de la zoologia política, Juliana explica que a l'antiga Iugoslàvia, els ciutadans que reconeixien l'estat central i cap arrelament a una comunitat concreta que l'integrava, els titllaven de pingüins. Aquesta idea de ciutadà estatalista, sostenia Juliana, no s'ha acabat d'importar a l'Estat espanyol. Però no hi ha cap dubte que existeixen.
Per tant, tenim un pingüí que balla amb una doble interpretació: el ciutadà arrelat al sempre estrany concepte d'estat administratiu amb cap més suc que una normativa homogènia; i el pingüí que trenca esquemes ballant quan la resta dels seus conciutadans canten. Aquesta setmana, als passadissos del Parlament hem tingut materialitzacions d'aquestes al·legories polítiques.
Un pingüí per excel·lència, el portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, s'estrenava al faristol parlamentari. No va decebre. Fidel al seu estil - una barreja de retòrica barojista, mala llet i salpebrada ironia- reclamava la presència del Monstre de les Galetes per ensenyar als catalans que és estar lluny o estar a prop. Trencant la tècnica però ensopida oratòria a què ens té acostumats la cambra catalana. Cañas seria l'exemple dels dos conceptes de pingüí: jacobí de soca-rel i diferent en formes i contingut.
Un altre pingüí - en aquest cas només per diferència- el solidari Alfons López Tena ha continuat la seva hiperactivitat. En la constitució de la Diputació permanent - el Parlament per emergències- va replicar la jugada feta per la Mesa de prorrogar el termini de constitució de grups per evitar que els de Laporta compliquin la vida als altres 131 diputats- amb un clar missatge: "Ens veurem al Constitucional". Hores després convocava a la premsa per explicar que havia presentat sis propostes de llei, al lloro, que això només ha fet que començar.
Tena està avesat a la guerra de guerrilles, i fa la sensació, que en Ho Txi Min al seu cantó és un aprenent. Ull amb els pingüins que ballen que poden fer canviar el pas a les disciplinades hordes parlamentàries que seuen a la Ciutadella. Els primers compassos del seu ball van ser incommensurables: "No volem un Parlament com el de Bielorússia".
Quim Nadal també va fer de pingüí. Aquest home és el Barreiros de la política catalana. S'escalfa poc a poc però quan s'embali farà pagar a preu d'or sis vots de la seva formació, sobretot quan Mas es deixi escalfar el cap per les teories d'escola de Xicago de Boi Ruiz. Nadal sap que els pingüins si pessiguen, fan mal, però no maten.
A l'altra banda dels pingüins hi han els peixets: Iniciativa, en el seu encomiable paper d'oposició d'esquerres, i ERC, que no sap on para. Tots dos, i de retruc, els solidaris, han plantejat aquesta setmana modificar el tenebrós de la hipoteca amb propostes il·luses, absurdes i fora de lloc com ara establir la dació in pago en els immobles hipotecats; d'això a casa meva en diuen enredar al personal. La tragèdia és prou greu com per anar fent comèdia amb campanyes de publicitat més enganyoses que la dels productes anticel·lulítics.
Ens queda pensar que en Mumble corre pel Parlament. Dimarts la climatització es va espatllar i la sala de faristols del Parlament estava a 14 graus. Camats, fina i perspicaç, va recordar als plumífers, que amb el tripartit hi havia calefacció. Com diria en Mumble: "Balleu, balleu, maleïts". Tindrem més Happy Feet pels passadissos? No ho sabem. Mentrestant que al 2011 hi hagi justícia, que la sort no existeix.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kA42VrqGKd4[/youtube]
