El règim espanyol s'aferra a una monarquia que, més que salvar-lo, accelerarà la seva decadència. El cas de la infanta Cristina és de digestió impossible, per més que hagi estat apartada de l'activitat pública de la casa reial espanyola. La germana de l'actual rei conserva tots els títols -en total hi ha set infants d'Espanya, que tenen entre 7 i 96 anys d'edat- i, com deixa clar el comportament del fiscal del cas Nóos, manté la protecció de l'aparell de l'estat. Serà impossible de separar l'activitat comissionista del matrimoni Borbó-Urdangarin de l'enriquiment general de la fortuna familiar, que The New York Times ha calculat en uns 1.800 milions d'euros.

Joan Carles I, per més jubilat que estigui, no pot permetre que una de les seves filles sigui condemnada. No ja per una qüestió moral o familiar, sinó perquè suposaria un precedent enormement perillós per a un personatge que ha actuat amb la màxima impunitat durant quaranta anys. Un aforat no és invulnerable i la pressió de l'opinió pública pot arribar a ser molt elevada, com s'ha demostrat en el cas de Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin.

De moment, la premsa monàrquica -és a dir, quasi tota- de Madrid i Barcelona ja ha deixat de defensar amb dents i ungles Cristina de Borbó, en un moviment que sembla definitiu. Però deixar anar llast també equival a obrir una esquerda molt perillosa en la línia de flotació del règim que ve de finals dels anys setanta.