Un president pot anunciar al seu país sang, suor, llàgrimes i, fins i tot, mil cinc-cents milions de retallada social. De vegades, en algun moment de la història, la persona que lidera un país ha de demanar sacrificis que aquella generació mai no havia hagut de fer. Però també és seva la responsabilitat d'assenyalar el camí del redreçament, de l'horitzó que marca l'èxit com a poble.

I això és el que no va fer ahir Artur Mas. Va assenyalar amb el dit quins són els culpables del fet que Catalunya estigui al llindar de la fallida, en especial l'estat que "centrifuga" el dèficit per a, acte seguit, cometre la deslleialtat d'acusar la Generalitat. I fins i tot va esmentar les exigències dels socis europeus. Però no va indicar el camí de sortida.

És possible que això formi part d'una estratègia. Si és així, el president té el deure de mesurar-ne el ritme i els temps. Però Artur Mas ha de ser conscient que la seva presidència s'escriurà als llibres d'Història. Com hi han passat tots els periodes claus de decadència i renaixença.