A vegades la política de sistema té aquestes coses. Et regala una sorpresa. Els candidats es coneixen tant que arriben a nivells de confiança agraïts. El debat de divendres al vespre organitzat per les grans corporacions públiques de comunicació entre els alcaldables per Barcelona va ser un bon exemple.

Audàcia, cites de Virgili, ironia, riures, engegades, algun "au vinga va!"; fotos compromeses, reptes no contestats i mala llet de veterans van esperonar una cita que molts donaven per morta. Teves i meves amb dedicatòria amb alguns punts d'èxtasi apassionants. Concert polifònic vivacissimo. I sobretot baralla de tragèdia amb l'avantatge que al final tot acabarà bé, com les pel·lícules.   

Tots en la seva mesura representen el que representen. Un Hereu d'establishment intel·ligent que la deessa Fortuna ha abandonat. Un Trias, amb posat ves-me-les fotent que tinc les butxaques buides i vigila que sóc més gran que tu. Un Gomà de tocs maragallans i amb solvència discursiva complidora amb la seva parròquia.

Un Fernàndez Diaz -actor secundari i necessari- que reparteix estopa tot recordant alguna realitat exòtica de la “gauche divine” com fabricar vi a Collserola, participar en un restaurant o proposar construir un Zoo al mar a càrrec del compte corrent del consistori. I Jordi Portabella, l'home capaç de reinventar-se i amb una extraordinària habilitat per posar en pràctica la biologia de l'adaptació, que ha venut amb doctrina zen que ell està per la unitat independentista i que per millorar Barcelona cal que sigui una capital d'estat. La resta collonades.

Qui va guanyar el debat? Els telespectadors. I el Mar, que potser gràcies al debat s'ha estalviat un zoo.