Aquesta setmana un dels dirigents dels principals partits unionistes m'assegurava en confidència de passadís que la Via Catalana havia estat un èxit també per a ells. “De cop, la comunitat internacional s'ha espantat, per això han reaccionat ràpid amb un ganxo esquerra calculat, que els independentistes no us esperàveu: fer córrer la brama que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea”, glossava amb certa satisfacció. 

De fet, tenia part de raó perquè l'independentisme ha pecat de confiat. Mai Brussel·les ha fet cap pas o gest en favor de, per exemple, atorgar un cert rang d'oficialitat seriós (no folklòric i de propina) al català. I si aquí no es prenen decisions, ells tampoc no en prendran.

Però tenim marge de reacció si sabem aprofitar la història recent i l'odi que els pot fer perdre el que possiblement sigui la seva darrera batalla imperial. Les imatges de feixistes assaltant una seu d'un govern legítimament constituït han donat la volta al món i les seves connexions familiars amb el nucli dur del Centre Nacional d'Intel·ligència, també. Un fet que no és el primer cop que es registra a la història recent espanyola i que cal explicar a la comunitat internacional, d'una vegada per totes i superat el pacte de rendició del 78.

Només cal recordar algun cas que no és aïllat. Per exemple, la creació el 1969 a Barcelona del Partit Español Nacional Socialista, el PENS. Un partit nazi finançat i dirigit pel SECED, el Servicio Central de Documentación de la Presidencia del Gobierno -besavi de l'actual CNI- creat per l'almirall Carrero Blanco i dirigit per l'experimentat militar d'intel·ligència José Ignacio San Martín.

El PENS treballava a les ordres del capità Bardi d'Infanteria, que feia d'enllaç entre els serveis secrets i els ultres del partit. Bardi ordenava a Ernesto Milà, una mena de nazi addicte a l'esoterisme capvisible del PENS, perpetrar actes vandàlics a llibreries, teatres o persones. La Gran Enciclopèdia Catalana o la revista El Ciervo van ser víctimes d'aquesta colla de mercenaris de l'Estat que buscaven rebentar una incipient organització catalanista i les minses agrupacions polítiques opositores al règim.  

Un soldats civils d'un estat que no era pas tan diferent al d'ara. Només cal recordar que el llavors príncep, protegit del dictador Franco, és ara rei d'Espanya -malalt i decrèpit- però cap d'estat. Un estat que no era pas tan diferent del d'ara a la vista de certes connivències públiques i notòries entre policies i ultres. Un estat que no només protegia sinó que creava i potenciava el que la millor història europea volia enterrar i oblidar...Potser no tan diferent al d'ara. Potser que els hi expliquem d'on vénen no?