[plantillaeleccions23j]
Ignacio Sánchez-Cuenca, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Carles III, és un acadèmic de prestigi i un dels articulistes de referència a l'Estat. Les seves columnes a El País, Infolibre.es o Ctxt.es generen opinió i l'han convertit en un dels analistes més influents de la cultura espanyola.. Els seus llibres tenen la capacitat de ser un revulsiu que trenca amb els marcs mentals més canònics. A La desfachatez intelectual, va posar al seu lloc molts dels pensadors orgànics espanyols. A La izquierda: fin de (un) ciclo va reflexionar sobre l'impacte que tenia la globalització sobre els corrents d'esquerres. En aquesta entrevista amb Nació analitza el moment polític enmig de la campanya del 23-J.   

- Les urnes aportaran una fotografia de la societat espanyola. Serà com un mirall. S'ha de tenir por?

- Depèn del que surti. Des de fa un temps estic argumentant en columnes i articles que Espanya va entrar en un cicle nacionalista conservador a partir del 2018, després de la crisi catalana, i que això encara està en procés de desenvolupament. No ha arribat al seu màxim. I això ha anat inundant la societat, ha fet que cada cop més gent hagi perdut una mica els límits que tenia a l'hora d'opinar de política i s'estan podrint alguns dels consensos bàsics sobre els quals es va construir la democràcia. 

- En un article recent, definia aquesta campanya electoral com a anòmala. Assenyalava una divergència entre el que s'observa en l'àmbit públic i les preferències privades dels ciutadans. És tan evident aquesta distància?

- No són dos mons separats, evidentment. El que succeeix en l'àmbit públic acaba tenint influència en les preferències personals dels ciutadans. El que s'estava veient, que caldria observar-ho amb detall, és que des del 28-M hi havia una certa recuperació del PSOE i de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, i això s'ha aturat amb el debat. L'àmbit públic continua clarament dominat per una dretanització de la societat que és indiscutible. Es veuen manifestacions arreu de gent que ha perdut tot tipus de control i expressa públicament el primer que els passa pel cap. Però es percebia a les enquestes que algunes persones s'havien espantat davant el fet que la victòria de les dretes implicava els pactes amb Vox i això feia de revulsiu perquè molts es replantegessin la seva abstenció. Però això s'ha frenat amb el debat.  

- El debat amb Alberto Núñez Feijóo va ser tan infaust per a Pedro Sánchez?

- Ha succeït una cosa curiosa perquè quan van sortir les primeres enquestes, amb l'experiència de la gent sense passar per filtres, el primer judici era que tots dos havien quedat més o menys empatats. Però el postdebat l'ha guanyat clarament la dreta. Hi havia dues coses a considerar: com ho havia fet Sánchez i les mentides de Feijóo, i ha pesat més el baix rendiment de Sánchez que les mentides de Feijóo, que s'han disculpat per la majoria d'opinadors, que semblen considerar que es pot vèncer en un debat a base de mentides, i això és preocupant. 

[blockquote]"El lema 'Sánchez o Espanya' és propi dels anys trenta"[/blockquote]
- Assistim a moments de violència verbal molt pujats de to. Del "que et voti Txapote" a acusar Sánchez de "batasunitzar-se" i cridant a "salvar Espanya".

- El propi lema de Sánchez o Espanya és dels anys trenta. És la consigna que s'ha d'acabar amb l'anti-Espanya. 

- Creu que hi pot haver alguna tipus de resposta davant d'aquest desvergonyiment de sectors de la dreta?

- La societat espanyol està molt dividida. No es pot dir que tota ella ha estat segrestada per aquest esperit de lluita contra l'anti-Espanya. Però és una part molt vociferant, molt cridanera, que es fa notar molt. El que s'està dilucidant en aquesta campanya és si aquest ambient públic de deslegitimació del govern tindrà efecte sobre les preferències personals de cadascú. Si aquesta campanya aconsegueix desanimar la gent d'esquerres i els indecisos, aleshores la dreta obtindrà un resultat molt bo. Però si no cala, estarà bastant igualat. Aquí, el problema és que les forces progressistes havien posat tota la seva esperança en el debat i no va sortir com ells volien. Sabem que la convicció d'una victòria de la dreta com a inevitable té un efecte de desànim molt fort sobre votants moderats del PSOE i també sobre votants molt d'esquerres.

[eldespertador]

- Dins d'aquest marc de desvergonyiment, què en pensa del que ha aparegut sobre un possible retorn del rei emèrit en cas de victòria de Feijóo? 

- És desolador. Ho veig molt desconcertant. Perquè se suposa que qui demana que el rei emèrit no torni és la Casa Reial, no és el govern. El govern ha dit tan sols que l'emèrit no ha donat explicacions pels escàndols fiscals en què ha estat implicat. No sé molt bé què significa que si governa Feijóo pugui tornar Joan Carles de Borbó. Em sembla una cosa esbojarrada. Sí que es pot dir que en aquesta divisió entre Espanya i l'anti-Espanya, la monarquia també s'ha polititzat. Era una institució molt transversal fins al 2010, aproximadament, i des d'aleshores se l'ha apropiat la dreta, com s'ha apropiat de la bandera i d'altres símbols. Per això es produeixen aquest tipus d'associacions absurdes que si governa Feijóo, retorna l'emèrit. No té a veure una cosa amb l'altra.    

- Ha estudiat molt com es construeixen els marcs mentals. Com és possible que l'esquerra s'hagi deixat menjar tant el terreny? Com ha deixat que sigui la dreta la que estableixi què és el sentit comú.  No hagués estat millor que Sánchez hagués normalitzat els pactes amb ERC, posem per cas?

- Sí. Fa dos anys vaig escriure que el que no es pot fer són pactes amb partits independentistes i avergonyir-te d'ells. Si els fas, has d'assumir-los i els has de defensar. El que no pots fer és fer aquests pactes i no parlar-ne. Aquest ha estat el major error estratègic de Sánchez: pensar que si no parlava d'aquest assumpte i presentava una fulla de serveis en gestió, i això no ha funcionat. Fixi's que el que ha fet una mica de revulsiu i ha estat causa de certa remuntada ha estat la intervenció de Rodríguez Zapatero, que deia justament que els pactes estan ben fets, contribueixen a la integració de totes les forces polítiques a Espanya. Ho diu amb convicció i ajuda que molta gent obri els ulls. Fins dilluns, per primer cop, gent propera al govern parlava dels pactes sense incomodar-se. Això és el que no ha fet el govern durant quatre anys.

[blockquote]"Em sorprèn la hipocresia dels qui han construït la seva carrera pública a base de denunciar el nacionalisme basc i català, i ara no diuen res de l'espanyol"[/blockquote]
- No hi ha hagut un excés de sobreactuació per part de l'esquerra, com en el cas del feminisme, en què a vegades s'ha emprat un llenguatge difícil d'entendre i una certa caricaturització de la ideologia? 

- Estic d'acord amb aquest diagnòstic. Ara, diria que el que ha causat més desgast electoral ha estat la política de pactes. Perquè estem en una onada de nacionalisme espanyol des del 2018. El govern s'ha deixat intimidar per aquest discurs dominant i ha mirat cap a una altra banda, tot dient que han augmentat el salari mínim. Però una cosa no compensa l'altra. D'aquí l'efecte enorme que ha produït el discurs de Zapatero, perquè és el primer cop que algú diu que no passa res per fer aquests pactes.  
 
- Vostè ha participat en la campanya de Sumar.

- Yolanda Díaz em va demanar que fos un dels 33 coordinadors del que anomena projecte de país. Ho vaig fer encantat de la vida i vaig aparèixer en un acte amb ella de presentació. Aquí va quedar tot. No hi tinc cap vinculació orgànica.

- Ho deia per si l'aparició de Zapatero l'ha fet dubtar en aquesta aproximació a Sumar.

- [Riu] No, no. Jo tinc molta admiració per Zapatero perquè crec que ha estat el millor president de la democràcia espanyola. No tant pels seus resultats econòmics, sinó perquè és qui més ha entès de manera més profunda el que són les regles i els valors democràtics. Malgrat que soc molt crític de com va abordar la crisi econòmica a partir del 2008. Però per mi el que més importància té és que fes una defensa tan convincent dels valors d'inclusió. Zapatero és dels pocs que aconsegueix donar-li la volta a un marc polític asfixiant.    

- Com valora el posicionament del món de la intel·lectualitat en aquest context polític?

- A mi el que m'ha resultat molt decebedor és després d'haver escoltat tota la matraca d'analistes i escriptors contra el nacionalisme i el retorn a la tribu, que el nacionalisme és incompatible amb la democràcia, això que s'ha repetit milers de vegades, i ara que tenim el nacionalisme espanyol que surt de les catacumbes, que està en ple vigor, veus que ningú diu res. Era un discurs fals, hipòcrita, era un discurs anticatalà i antibasc. Cap d'ells ha escrit una sola línia contra el nacionalisme espanyol. Com si tinguessin una ceguesa parcial. No entenc com és que només existeix el nacionalisme català i el basc. Em sorprèn la hipocresia dels qui han construït la seva carrera pública a base de denunciar el nacionalisme basc i català. I què passa amb l'altre? Només els queda dir que l'espanyol és democràtic perquè hi ha una Constitució democràtica mentre que el nacionalisme basc i català no són democràtics. Dir que el PNB no és democràtic i Vox sí, com va dir Feijóo quan va dir que Vox era constitucionalista tot i demanar la il·legalització d'altres partits polítics. 

- Imaginem que Feijóo aconsegueix formar govern. Intueix com pot ser? Un retorn als anys de Rajoy? 

- Dependrà de si finalment ha de governar amb Vox o no. Si obté 160 escons, governarà sol i tindrà un estil de govern més semblant al de Rajoy. Cal recordar també que Rajoy va ser un governant molt dur. En la qüestió econòmica, va fer les retallades més grans de la nostra història i, davant la situació a Catalunya, va ser qui va donar la llum verda a totes les operacions de guerra bruta i espionatge. Però tenia una imatge pública més suau. Feijóo aniria per aquesta via si pot governar sol. Si hagués de governar amb Vox, aleshores el que veurem és un soroll permanent i una agressivitat ideològica que no tindrà precedents. 

- Creu que pot tornar el conflicte amb Catalunya si hi ha un govern de dretes?

- Si es produeix una coalició PP-Vox, la qüestió catalana i basca estaran de nou en primera línia. D'això no en tinc cap dubte. Ara hauria de repassar-ho, però aquell teòric de la matemàtica de la història, Deulofeu, va predir que la independència de Catalunya seria el 2029, que això seria dos anys després d'acabar la legislatura d'un govern PP-Vox. Jo m'ho agafo amb total escepticisme, però trobo que té un punt d'inquietant que si es dona aquest govern, la situació a Catalunya s'enrarirà molt una altra vegada. Vox pressionarà molt per acabar amb la immersió lingüística i això generarà més tensió.      

- I com veu la situació social? El govern de Pedro Sánchez ha aconseguit diversos acords entre els agents socials. 

- El que em temo és que, si hi ha un govern de dretes, que no està clar en absolut, es pot produir un efecte de desencant en les esquerres que duri un parell d'anys. Perquè els resultats de la coalició són, objectivament, bons, i si perden les eleccions, serà un cop dur. 

[blockquote]"Zapatero ha estat el millor president de la democràcia espanyola perquè és qui més ha entès el que són les regles i els valors democràtics"[/blockquote]
- No descarta una sorpresa el 23-J.

- No ho descarto en absolut. Crec que l'escenari encara està obert. És molt incert perquè no sabem si pesarà més aquest ambient social que s'ha creat de deslegitimació del govern o si pesarà més el que un pensa privadament.   

[sopadedades]

- Creu que Pablo Iglesias ja ha escrit el darrer capítol de la seva trajectòria?

- No ho sé. L'espai que hi ha a l'esquerra del PSOE està en un procés de construcció permanent sense estabilitzar-se del tot. Soc dolent anticipant esdeveniments.     

- I Sánchez? Quin futur li veu si perd?

- No ho sé. És una cosa pròpia de la política espanyola que els líders es consumeixen molt ràpidament i poden governar només una vegada a la vida. A Itàlia, entraven i sortien nombroses vegades del govern. Al Regne Unit també. Ara això resulta inconcebible. Sánchez és jove, ha guanyat experiència. Seria un símptoma de normalitat democràtica que un expresident tornés a guanyar les eleccions. Però també té molts enemics dins del seu partit que estan esperant.