Diumenge es repetirà la mateixa història de gairebé fa 30 anys. Un quintet electoral es presenta a unes eleccions espanyoles, que són tan previsibles com importants. De fet, són les úniques que, agradi o no, importen. Dos dels caps de cartell són d'obediència clarament espanyola. Dels tres restants, un es vesteix de catalanista però no se sap ben bé a qui ret obediència; els altres són una barreja de Rovira i Virgili i capità Enciam amb el cap a lloc i fent bé la feina. I, finalment, els únics que porten al programa la paraula independència: la Triple Aliança Independentista que encapçala un bon noi.

Un panorama que permet veure aquest diumenge com un clixé gairebé cinematogràfic, com la pel·lícula "El dia més llarg". Diumenge serà el dia D, i una fragata de gent més o menys decent vol desembarcar en terra d'infidels, en una trinxera de foc obert, a pit descobert, on l'enemic gaudeix perpetrant autèntiques carnisseries amb aquells il·lusos que volen canviar el règim establert. Són independentistes, amb els seus defectes i les seves virtuts, potser fins i tot amb més defectes que no pas virtuts, però disciplinats a la causa, o com a mínim no se n'amaguen.

Quan desembarquen, i esperant que els trets vinguin de la platja, resten amb un dimoni a cada orella, protegint l'esquena del foc amic. Com nens jugant amb un revòlver, altres independentistes malbaraten municions, energies i seny intentant abatre'ls per no se sap ben bé quin motiu. Sembla com si divertits, cofois i satisfets de cullerades de ximpleria gaudissin fent caure part d'un exèrcit per menjar-se la merda de ranxo que els tocarà.

Potser la tropa que desembarca no són els millors, ni els més rigorosos, ni els més llestos ni els més valents, però desembarquen, i, sobretot, no són els nostres enemics. Déu me'n guard de pensar que l'independentisme, a més de tenir com enemics els espanyols, tingués per enemics altres independentistes. Si pensés això seria un poca-solta.