Jordi Pujol, independentista per obligació? Foto: Adrià CostaTísner acostumava a dir que “erem catalans però ens han fet ser catalanistes”. Del president Jordi Pujol es podria dir que està seguint un procés semblant, però en el seu cas per deixar de ser nacionalista i fer-se independentista. Tampoc per convenciment, sinó obligat pel context. L'OPA que irònicament li ha llençat Solidaritat té fonament. També la polseguera que ha aixecat entre els mitjans espanyols la seva advertència de “rendició o independència”. Mai fins ara Pujol s'havia pronunciat en aquests termes.
Només cal repassar l'hemeroteca. La sentència del TC sobre l'Estatut n'ha estat el desencadenant. La involució autonòmica que reclamen alguns i que ha posat en pràctica la justícia qüestionant la immersió lingüística a l'escola, la gota que ha fet vessar el vas. En els darrers mesos, però, ja s'havia destapat amb algunes declaracions que feien visible el seu canvi de posicionament. Un mes abans de les eleccions catalanes, Pujol va afirmar que ja no podia “rebatre els arguments dels independentistes”. El veterà polític remarcava que “durant molts anys” tenia “arguments que ara no tinc” per dirigir-se als que no creien en l'autogovern i reivindicaven la independència. Amb tot, aquell dia va precisar que aquesta “situació nova” no comporta “necessàriament” que hagi de “declarar-se independentista”. Seguint amb els seus recels sobiranistes, avui mateix declarava que encara no sabia si aniria a votar a la consulta sobre la independència que es realitzarà a Barcelona el proper 10 d’abril després d’afirmar que no era el moment més idoni en fer-se un mes abans de les eleccions municipals.
“No advoco per la independència”
Un any després de la reedició del segon tripartit i en un moment en què alguns sectors del partit es decantaven més obertament cap al sobiranisme, l'expresident de la Generalitat advertia que “jo no he advocat per la independència ni ho faig ara”. Malgrat alertar que “feia com a mínim 40 anys que jo no havia vist tanta hostilitat contra Catalunya per part de la societat espanyola” Pujol assegurava que no ho solucionaria amb la independència perquè no se'n sentia partidari “en termes personals”.
Si repassem la seva dilatada trajectòria com a president de Catalunya els fets l’avalen. Ho va demostrar durant la celebració del mil·lenari de la independència de Catalunya l’any 1988. El govern català va decidir rebatejar l’efemèride com el naixement polític de Catalunya i va nomenar el rei Joan Carles com a president d’honor de la comissió organitzadora per apaivagar el malestar que havia aixecat la celebració a Madrid. Durant el discurs que va pronunciar en l’acte, Pujol acabava demanant als reis que acompanyessin els catalans en el disseny del final de segle per a Catalunya “com a catalans i espanyols” passant per alt les reivindicacions polítiques. Un any més tard, el Parlament va aprovar una proposició no de llei sobre el dret a l’autodeterminació, elaborada per l’aleshores diputat d’ERC, Josep-Lluís Carod Rovira, que CiU va aigualir eliminant, per exemple, la referència que Catalunya és una nació. Sigui com sigui, Pujol aclaria que l’aprovació d’aquest dret a la cambra catalana buscava “la defensa de la identitat catalana, però dins del conjunt d’Espanya” i afegia que “el nostre govern i jo mateix volem estar integrats en la unitat espanyola”.
Catalunya és Lituània? Sí, però no
El desmembrament de l’antiga URSS l’any 1991 i la independència de diferents repúbliques bàltiques va fer que des d’alguns sectors del país es comparés Catalunya amb Lituània. Després que Pasqual Maragall afirmés que “jo no sóc lituà”, s’esperava que el president Pujol s’afegís al debat. I ho va fer per subratllar que “Catalunya és Lituània, però Espanya no és la URSS”. Com assenyalar el sociòleg Salvador Cardús al seu llibre Política de paper, el president català demostrava de nou “la seva murrieria política amb l’estratègia del sumar i no restar”.
Un dies més tard i davant els atacs que rebia per part de la premsa espanyola, Pujol repetia per enèsima vegada que les aspiracions nacionals de Catalunya s’exercien per la via autonòmica sense cap pretensió d’abandonar el marc polític espanyol. Durant el discurs institucional que va fer en motiu de la Diada, Pujol deixava clar que el govern català no aspirava a la secessió. Un posicionament que ara ha començat a deixar enrere després de constatar que la seva idea d’una Catalunya forta i que mantingués la seva identitat era possible en una Espanya plural.
