La campanya més llarga de la història, de 4 anys, ha acabat. Diumenge se celebren unes eleccions complexes. La política catalana s'ha tornat difícil, imprecisa, perplexa, subjecte i objecte de tensions.
La manifestació del 10 de juliol va marcar la fita d'un nou catalanisme, segurament sobiranista, que marcava distància amb el joc polític habitual. Un joc de parelles minifundista, de gestos, de mirades, d'aclucades i mala llet. Però aquell dissabte un milió de persones va omplir el centre de Barcelona per queixar-se de tot i de res, per dir la seva, per no voler escoltar el que deien els altres, i per escriure la seva història abans que els altres li escriguin.
Difícil serà el paper de qui hagi de gestionar aquesta barreja de ventrell i raó que menyspreen des de Madrid. Les opcions són múltiples. Ara bé, el denominador comú hauria de ser intentar que el crit del carrer es traslladi d'una manera o una altra en sobres. Només cal tenir present quins partits, els instruments de transmissió política de societats més o menys civilitzades, hi eren.
Potser alguns no van rebre bé el missatge. No era pas tan críptic, al capdavall, totes les variables desembocaven en una: Catalunya és una nació. Si el 10 de juliol no es tradueix en vots, serà culpa dels partits i potser d'algú altre, però haurem fet com a poble, el ridícul.