Tenen por. Perquè són conscients que han estat ells mateixos els qui, des de la seva supèrbia, s'han mostrat com el que són: Una classe dirigent autoritària, desvergonyida i cleptòmana. Però, com en la faula de l'escorpí i la granota, les úniques solucions que se'ls acudeixen són incrementar l'autoritarisme, el desvergonyiment i la cleptomania. L'ovació del Senat, dempeus, quan Mariano Rajoy ha negat les urnes als catalans és autodefinitòria. Perquè, al capdavall, què seria dels senadors sense aquest autoritarisme desvergonyit i cleptòman?

No pensen que els diners dels catalans són seus. Pensen que els catalans són seus. I és això el que els fa inconcebible la negociació, perquè equivaldria a la pèrdua del títol de propietat. D'aquí que el món assisteixi, atònit, a l'absència de pastanaga i l'omnipresència del pal. Per què no negocien, els espanyols, es pregunta la premsa internacional. Perquè el que és teu es defensa, respon la premsa de Madrid.

Però pateixen, perquè no saben què passarà. Hem sortit dels seus tòpics catalanofòbics i ara són ells els mesquins, els que s'aferren als diners. I els acudits de catalans ja no els fan gràcia, sinó inquietud.