Bosch, en una imatge d'arxiu. Foto: Rafa Garrido

No s'ho creuran, però li agrada Bruce Sprinsteen. La meva veïna, la Paqui, que té la deliciadesa d'estendre la seva roba interior al terrat comunitari, assegura que un comunista no pot escoltar el Boss. Però, en Jaume Bosch, va més enllà de ser un comunista. De fet, va militar a Bandera Roja durant la mateixa època que un papus de l'esquerra revolucionària i del sentit comú, Josep Piqué, i això li atorga una pàtina de peça única.

En Bosch és un diputat d'ICV-EUiA de celler privat de la família, un reserva disposat sempre a convertir en agraït un àpat per molt cuinat que estigui. Ecologista, d'esquerres, sobiranista, defensor de la comunitat històrica i cultural dels Països Catalans -Triangle de Mar Blava, com a prova-, i a més del Baix Llobregat, aquell territori amb què els més classistes volen atemorir les ordes independentistes de Vic.

Bosch va néixer a Sant Feliu del Llobregat l'any 1953, quan el pa blanc deixava de ser un "luju " i quan la multinacional General Electric va anunciar que acomiadaria a tots els empleats comunistes. Es va llicenciar en dret i la seva activitat política en la grisor del feixisme, -perquè algú sembla que no se'n recordi que Franco va governar 40 anys- el va portar a ser regidor del PSUC en el primer ajuntament de democràtic de Sant Feliu, el dia de Sant Jordi de 1979. Bosch és l'ADN del PSUC a ICV, així va ser que va recollir com a marmessor del PSUC els papers de Salamanca del partit que va catalitzar l'oposició durant la llarga travessa del franquisme.

Des de que va entrar en la política institucional ha plogut molt; tant que va ser fundador d'ICV l'any 1987 fins a ponent de l'Estatut -recomano enèrgicament el seu llibre De l'Estatut a l'Autodeterminació (Base,2013) per entendre la raó del fracàs-. El diputat Bosch és un home treballat, funcionari de la Generalitat en la seva vida civil i punyent en les seves intervencions parlamentàries. Trapella en els mots, té el do d'utilitzar un to avellutat que irrita el conseller d'Interior de torn i un sentit de l'humor que només pot tenir un postcomunista que se saluda amb el bisbe de Sant Feliu.

Rere unes ulleres rodones que fa aparèixer i desaparèixer com un prestidigitador del parlamentarisme, té l'esquena ampla, les cames resistents i una rialla entremaliada que suavitza una oposició de capa i espasa duríssima. Fins i tot, burxa com ningú l'ànima estranya de Ciutadans. Sobiranista convençut és l'apòstol del "Sí" en territori ecosocialista. Bosch és un tipus senzill, però més llest que la gana, proper i, en el fons, un sentimental. Un sentimental de la política que en els temps que corren mancats de lírica, d'épica i de batec, fan més falta que mai.

Assegura que la novel·la que l'ha marcat és "El nom de la rosa", d'Umberto Eco, i que una pel·lícula que l'ha impactat és "Espartac". Potser són dues metàfores que barrejades esdevindrien el que seria la política entesa per aquest advocat del Bajo : un mena de William de Baskerville, un monjo franciscà en terra de dominics convergents, i un esclau de la causa catalana en una cúria que a vegades no veu més enllà del PIRMI.