Jaume Duch (Barcelona, 1962) va assumir la conselleria d’Unió Europea i Acció Exterior l’agost passat. Portava dècades fora de la política des que, durant la Transició, va militar a Centristes de Catalunya. De ben jove es va sentir atret per les institucions europees. Va entrar en contacte amb la UE quan va arribar a Estrasburg com a assistent de Concepció Ferrer, en aquell moment eurodiputada d'Unió Democràtica. Des d’aquí va decidir fer el pas per ser funcionari comunitari.
Duch, llicenciat en Dret per la UB, ha estat director general de Comunicació i portaveu del Parlament Europeu, i ha vist passar presidents i líders continentals, i on es va posicionar de manera molt crítica amb el procés. És un dels catalans amb un major coneixement de les institucions de la Unió i en sap la complexitat de les claus de funcionament. Ara és l’home del Govern de Salvador Illa encarregat de gestionar la “nova normalitat” en el front exterior. Ho fa en una Europa que aquests dies viu agitada pel retorn de Donald Trump i les seves amenaces aranzelàries.
Fa uns dies es va reunir amb el ministre José Manuel Albares i tots dos van subratllar un “optimisme compartit” sobre el català a la UE. Hi haurà notícies dins del semestre de la presidència polonesa?
No vull posar dates. El ministre tampoc les va posar. És veritat que tots dos vam sortir de la reunió moderadament optimistes, perquè s’està fent la feina i s’està fent bé. Tots sabem que l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec depèn de la voluntat de 27 països. Per tant, fins que no es posicionin els 27 no podem avançar esdeveniments ni posar-nos a tocar campanes. Amb el suport de 26 estats no n’hi haurà prou, en calen 27 i aquesta és la feina que estem fent.
S’han fet algunes crítiques al govern espanyol en el sentit que si hi hagués un interès real per fer el català llengua oficial ho haurien defensat diferent, condicionant-ho al sí espanyol a altres polítiques. Ha estat un tema prioritari per la Moncloa?
Crec que sí, i en un context europeu en què hi ha diverses carpetes al mateix temps i cada país arriba a les cimeres amb els seus propis temes. S’ha de saber jugar amb els tempos, saber en quin moment la presidència de la Comissió et pot ajudar i en quins no. Tothom sabia que durant el semestre de la presidència hongaresa era molt difícil fer avançar cap tema i era complicada fins i tot des del punt de vista del funcionament intern de la Unió Europea. Ara tenim la presidència polonesa, que és molt més constructiva, més oberta, més escoltada. Per tant, aquí és on pot haver una acceleració. Crec que la feina s’està fent bé i, per tant, hi confio.
El moment no era durant la presidència espanyola?
Però no pots fer-ho tot en sis mesos, que al final són tres o quatre perquè hi ha l’estiu pel mig. Quan has de convèncer 27 països, saps que el calendari no et dona. A més, la presidència té una certa obligació de neutralitat; pots estirar de la corda, però no del tot.
L’ajornament fins a l’abril dels treballs del grup sobre l’ús del català al Parlament Europeu pot ser un indici d’un camí més feixuc?
No, no és un ajornament. El grup de treball d’afers lingüístics té una sèrie de sessions cada dos mesos. Quan conclou una sessió, la següent és a l’abril.
Hi ha algun país que aparegui com a més reticent?
No és una qüestió de països, sinó d’anar trobant els moments concrets en els quals pots anar posant la creu al costat del nom de l’estat.
I l’olfacte li diu que ho veurem abans al Parlament Europeu o a les altres institucions comunitàries?
Com que s’està treballant en paral·lel en els dos àmbits, això ajuda. A mida que s’avança per una via, s’avança per l’altra. Dit això, quan arribem a assolir l’oficialitat del català, ja no ens cal un acord del Parlament perquè ja serà d’obligat compliment per totes les institucions.
"Que una llengua sigui oficial a la UE significa molt més que poder-te expressar, té derivades en molts temes"
Què pot suposar pel català ser una llengua oficial a Europa més enllà que es pugui parlar al Parlament Europeu? Per exemple, a nivell de protecció en temes com l’educació, o en ajuts al teixit associatiu en defensa de la llengua.
Quan una llengua és oficial, vol dir, per exemple, que és oficial davant el Tribunal de Justícia de la UE, és a dir, la traducció que es faci del tractat en la teva llengua no té consideració de traducció sinó d’original. Podràs expressar-te en la teva llengua en la teva relació amb els tribunals, cosa que potser no toca tan de prop la ciutadania, però que és important per l’estatut de la llengua. Vol dir també que la teva llengua entra en un seguit de programes de tot tipus, d’intercanvis universitaris, educatius, de facilitar l’aprenentatge. No és només el fet de poder-lo parlar o escoltar, sinó que l’estatut de la llengua té derivades en molts altres temes.
Properament, el president Illa serà al Comitè de Regions d’Europa. El president Maragall va presidir el Comitè i el president Pujol, l’Assemblea de Regions. També va ser un impulsor dels anomenats 4 motors d’Europa. Són útils aquests organismes i fòrums?
Són útils, sobretot en aquest moment. No hem d’oblidar que hem entrat en la fase de negociacions de dues qüestions fonamentals: els pressupostos multianuals de la Unió Europea a partir del 2027, és a dir, quants diners tindrà la UE per al proper cicle de set anys; i els fons de cohesió estructurals, els ajuts que la Unió destina als estats i a les regions, utilitzant la terminologia europea. En aquest debat hi intervé tothom, també el Comitè de les Regions. Quan parlem de fons de cohesió i fons regionals, la Comissió Europea sap que ha d’escoltar aquest món de les regions, en especial les més importants, perquè són també socis a l’hora de posar en marxa aquests fons i executar-los. Això es fa de manera bilateral, i nosaltres ho fem, parlant amb comissaris i directors generals, i també en coalició amb altres territoris, com hem fet amb els quatre motors. També ho fem institucionalment, i aquí la institució més representativa és el Comitè de les Regions.
Hi ha temes que resten pendents, com el Corredor Mediterrani, que encara no és una realitat.
És un tema en què necessitem el màxim suport de la Comissió Europea però també de determinats països. El Corredor Mediterrani, com quan parlem del gasoducte que ha de permetre la conducció d’hidrogen o de connexions elèctriques, ja no estem parlant només d’infraestructures o polítiques energètiques, sinó de l’autonomia estratègica de la Unió Europea, que tots els estats membres puguin accedir a un grau d’autonomia més gran respecte a tercers països. Això és vital per a la pròpia Unió Europea. Del Corredor el que falta és una peça francesa, però la discussió no ha de ser només amb França, sinó amb la Comissió Europea, o amb països que, com Alemanya, es beneficiaran d’aquest Corredor Mediterrani. No ha de ser una discussió entre Espanya i França, sinó europea, perquè una part important del Corredor es fa amb finançament europeu.
És un tema europeu, però en el qual fins ara Europa no ha pogut fer que Espanya acceleri tant com caldria, segons tots els experts, els geògrafs i els economistes, que consideren que és imprescindible.
És imprescindible i aquesta és la nostra posició. No puc parlar pels anys anteriors. També entenc que va haver uns anys de crisi econòmica i monetària que va contribuir a alentir el projecte. Nosaltres estem fent una estratègia a multinivell: estem parlant amb la Comissió, estem parlant amb França i fins i tot a nivell regional francès, amb les autoritats d’Occitània, que estan molt interessades, potser més que París.
El Govern ha creat una direcció general per coordinar les delegacions a l’exterior. El marc jurídic espanyol acota molt el marge de maniobra de la Generalitat. El TC va anul·lar una part del pla d’acció exterior de la Generalitat. Es pot fer més a banda de promoció cultural i comercial?
Les delegacions poden fer molta feina i ja l’estan fent. El primer que hem de tenir clar és que l’Estatut atorga a la Generalitat unes competències no de política exterior però sí d’acció exterior molt importants. I que, desenvolupades al màxim, ens donen una projecció internacional molt rellevant. Estem en un món en què tot és interrelació, tothom té un vessant intern i extern. El tenen els ajuntaments, les confederacions empresarials, els sindicats i els ens subestatals. No parlo de política exterior clàssica, que és competència dels estats, però sí en acció exterior, que vol dir en àmbits com el medi ambient, transports, política econòmica, inversions, mobilitat juvenil. És un camp molt gran. Els darrers mesos la nostra feina ha estat consolidar aquestes delegacions, donant-los els mitjans per poder treballar, el marc reglamentari que els permeti actuar i millorar la coordinació entre elles, fent una feina que també té molt de representació institucional.
Com es projecta Catalunya al món sense ser un estat i anant del bracet amb l’estat espanyol, com vostè pretén?
Doncs sabent quin és el seu paper, quines són les seves limitacions i les potencialitats. Sabent que Catalunya, històricament, ha tingut a la UE un pes específic important, sabent que la UE és una unió de nivells diferents, no només l’estatal. I que si fem la feina, sabem influir i ocupar l’espai que et correspon, pots tenir molta visibilitat i un impacte important. Abans dèiem que a Europa es va amb coalicions, no es tracta només d’anar de la mà de l’estat espanyol, que per descomptat hi ajuda, és buscar altres mans amb les quals pots trobar complicitats compartides. Catalunya ha estat una de les regions dels quatre motors d’Europa amb el Roine Alps, Baden Württemberg i Llombardia, i això et permet dir la teva a Brussel·les en molts fòrums. El mateix amb les conferències transfrontereres. I, com a conseller, quan he anat a Brussel·les, no he tingut problema per reunir-me amb la presidència polonesa, amb el president del Comitè Econòmic i Social, amb el secretari general del Comitè de les Regions… Es pot fer molta feina.
L’any 2023, sent portaveu del Parlament Europeu, va dir: "No es parla de Catalunya a Brussel·les i és el millor que pot passar”. Ho segueix pensant?
Deia això en un context molt diferent. El context ha canviat, hi ha hagut eleccions i hi ha una altra majoria al Parlament. Hi ha un altre Govern, hi ha uns altres posicionaments i comparar-ho no crec que tingui massa sentit.
Els acords que ha signat el govern espanyol amb formacions independentistes i el que ha signat el PSC amb Esquerra Republicana reconeixen l’existència d’un conflicte polític a Catalunya. Creu que s’entendria o s’avalaria a Europa que aquests acords s’acabessin enfocant cap a l’exercici del dret d’autodeterminació?
Aquesta és una pregunta a la qual jo no tinc resposta perquè estem parlant de “si”, “si”, “si”. El que crec que ha quedat molt clar aquests últims anys és que els estats el que volen és que les coses es facin bé, per la via legal i del diàleg. A partir d’aquí, el que es pugui fer no em compet dir-ho perquè no ho sé.
"He coincidit amb Puigdemont al Parlament Europeu, però no hem tingut relació, la meva feina no era estar directament al costat dels diputats"
En aquell moment, vostè era portaveu del Parlament Europeu quan Carles Puigdemont era diputat. Hi va coincidir, hi va tenir algun tipus de relació?
Hem coincidit perquè ell ha estat eurodiputat durant els anys en què jo era funcionari, però no vam tenir relació. Com a director general de Comunicació, la meva relació era fonamentalment amb els presidents del Parlament, els membres de la mesa, els presidents dels grups parlamentaris i amb els ponents d’algunes ponències importants. En cap d’aquestes ocasions vaig tenir l’oportunitat, com tampoc vaig tenir l’ocasió d’interlocutar amb la majoria de diputats del Parlament. La meva feina no era estar directament al costat dels diputats, era més de coordinació de les polítiques de comunicació i això es fa amb els òrgans de govern del Parlament Europeu.
És optimista sobre el fet que Toni Comín pugui agafar l’acta de diputat mentre no se li apliqui l’amnistia?
No soc optimista ni pessimista. Jo veig el que està passant. L’última sentència del Tribunal de Justícia de la UE va en el sentit que el la legislació espanyola té dret a exigir la promesa constitucional, que és el que han fet els altres diputats. Per tant, crec que aquí la via més ràpida hauria de ser la de l’amnistia.
Estem tastant els primers dies de la nova administració Trump. Li fa por l’impacte de les mesures aranzelàries sobre l’economia catalana?
Ens preocupa, d’entrada a nivell europeu, que els propers mesos les relacions entre les dues grans potències comercials del món, que són els Estats Units i la UE, es compliquin de manera unilateral si es prenen decisions que serien negatives tant per la UE com pels propis Estats Units. Confiem que al final aquestes mesures no es prenguin. Perquè, insisteixo, aquestes mesures no afavoreixen ningú. L’Administració nord-americana segurament és conscient d’això. Si s’apliqués una política d’aranzels que dificultés aquesta política comercial, és evident que la UE hauria de contestar.
Vol mantenir la millor relació possible amb els Estats Units, però això requereix la voluntat de les dues parts. Per tant, si aquesta voluntat deixés d’existir per una de les dues bandes, nosaltres, com a europeus i també com a catalans, hauríem de prendre les mesures necessàries per contrarrestar aquests aranzels. Això facilitaria la política comercial entre aquestes dues regions del món? No, les perjudicaria. Dit això, normalment aquestes decisions aranzelàries es prenen per després acabar negociant. Soc dels qui pensa que al final els propis nord-americans entendran que fer-nos mal per fer-se mal no té cap sentit.
"Si s’aplica una política d’aranzels, la Unió Europea haurà de contestar"
Seria tan negatiu per ells?
El que veig és que els aranzels que s’han anunciat per al Canadà i Mèxic s’han deixat de costar per unes setmanes, cosa que potser explica que aquestes mesures no eren més que per utilitzar-les i aconseguir altres coses. La Comissió Europea fa temps que està preparada per negociacions d’aquest tipus i veurem quina és la part d’anunci i quina de realitat.
Coneix a fons les institucions europees i en coneix les debilitats. Enrico Letta acaba de dir que Trump és una amenaça mortal per al projecte europeu. Què en pensa?
Segons quines siguin les polítiques nord-americanes, no les puc prejutjar, però és veritat que aquestes primeres setmanes no ens porten a cap tipus d’optimisme. Això obligarà la Unió Europea a prendre’s seriosament a ella mateixa. Això voldrà dir prendre decisions que en el seu moment no eren necessàries però que potser a partir d’ara sí. Això què vol dir? Prendre’s molt seriosament la pròpia autonomia estratègica, no només en matèria de política energètica, per descomptat en política de seguretat i defensa, però també en política industrial, d’accés a matèries primeres, etcètera. Això no s’havia fet perquè ser aliats dels Estats Units ens donava un accés més bé de preu que altres alternatives.
Si hem de començar a tancar aquestes portes, haurem de prendre decisions per assegurar el subministrament en totes aquestes polítiques que són imprescindibles si volem mantenir el nivell de benestar que hem aconseguit com a europeus. Seria una amenaça mortal si no fóssim capaços d’activar-nos i prendre les mesures que hem de prendre. Jo, que és veritat que tinc un cert coneixement de com funcionen les coses a Brussel·les, constato que cada vegada que s’ha hagut de donar un pas endavant, aquest pas s’ha donat. Confio que aquesta vegada també i que hi hagi la voluntat política de fer-ho.
Però aquesta necessitat d’enfortiment que es constata des de l’europeisme i les grans famílies tradicionals d’Europa, democristians, socialdemòcrates i liberals, coincideix amb el moment menys europeista de la UE. Tenim una Giorgia Meloni a Itàlia, tenim Le Pen a França, les darreres enquestes mostren Vox a l’alça. I hi ha la realitat del Parlament Europeu, amb tres grups populistes d’extrema dreta que qüestionen el projecte europeu.
Sí, però aquí no es tracta del projecte europeu. Estem parlant d’Europa, de la vida dels ciutadans europeus i, per tant, ja no és només una qüestió d’ideologia sinó d’interessos. Tots aquests partits i governs voldran afavorir les postures nord-americanes o voldran afavorir les economies europees? M’agradaria veure quants d’aquests partits prefereixen posar-se al costat d’una Administració nord-americana que de la pròpia Europa.
Quines són les urgències de la UE en temes com el salt tecnològic i la IA? Europa pot quedar emparedada entre els Estats Units i la Xina?
Aquest risc existeix i una de les prioritats de la política europea els propers anys, per no dir mesos, és desenvolupar les capacitats europees en àmbits com la IA i evitar que acabem amb la paradoxa que la UE és l’única regió al món que té una llei de regulació de la IA i no disposa d’una IA pròpia. La bona notícia és que hem descobert tots plegats fa unes poques setmanes que la IA no és necessàriament una qüestió de grans inversions sinó més aviat de creativitat i desenvolupament tècnic. La UE faria bé, i Catalunya pot contribuir perquè és una zona molt avançada en tecnologia, a disposar d’aquestes capacitats per no dependre d’uns o altres.
"L’aparició de DeepSeek és positiva per la UE perquè obre espais i demostra que la via no és necessàriament la de grans inversions sinó posar en comú tecnologies i coneixements"
L’aparició de DeepSeek pot ser positiva per la Unió Europea?
Sí, perquè trenca monopolis i obre espais, i demostra que la via no és necessàriament la de grans inversions sinó de posar en comú tecnologies i coneixements que ja existeixen.
La passada legislatura, amb la invasió d’Ucraïna, va ser la primera en què Europa va invertir en despesa militar. Es parla d’incrementar la despesa fins a un 4%. La UE s’ha d’implicar més en defensa, ha de cooperar encara més amb l’OTAN?
Sí, és que jo crec que el canvi de paradigma a Europa és la guerra. Durant molts anys no hi havia hagut una guerra d’expansió territorial i, de fet, a la frontera amb Europa i sent una amenaça per a països que formen part de la UE com els bàltics i Polònia, o que en volen formar part com Moldàvia o, en part, Geòrgia. El canvi de paradigma és aquest i hem de respondre a aquest canvi de paradigma que no hem escollit nosaltres. No hem escollit la invasió d’Ucraïna per Rússia o que Rússia estigui duent a terme polítiques d’agressió que ens podrien afectar com a UE, però també com a catalans, a través d’aquestes ingerències via desinformació. Vol dir que ens hem de prendre més seriosament la política de seguretat i defensa. El primer paraigües és l’OTAN, però el que també ha quedat clar és que a l’OTAN hi ha una voluntat de redistribució dels esforços. Fins ara ha estat una organització finançada fonamentalment pels Estats Units. Amb el canvi de presidència, tornem als discursos dels anys 2016-20 i que els Estats Units no es poden fer càrrec de tot el cost de la defensa d’Europa. En aquell moment, això no semblava greu perquè no es veia una amenaça. Dilluns d’aquesta setmana, hi va haver una cimera de caps d’estat i de govern a Brussel·les per parlar explícitament de seguretat i defensa, i buscar-ne el finançament. La discussió ja no va ser si s’havia de fer sinó com i si es trobaran els diners.
Fa tot just un any de les protestes pageses, en el marc de la redefinició de la nova Política Agrària Comuna (PAC). La signatura d’un acord amb el Mercosur també ha generat interrogants al sector. La pagesia serà escoltada?
La pagesia és escoltada sempre i crec que és un dels sectors més escoltats. La prova és que quan va haver aquestes manifestacions de pagesos, en poques setmanes la Comissió va modificar algunes de les normes de la PAC atenent algunes reivindicacions de la pagesia europea. Si hi ha un sector que és escoltat i aconsegueix canvis és la pagesia.
Sí, és cert que és escoltat i té molta interlocució, però també ho és que es fa la crítica que es talla sempre pel mateix patró. Els pescadors catalans diuen que han fet el mateix esforç per posar al dia la flota i complir amb els requisits ambientals que els pescadors grecs o de Xipre i, en canvi, se’ls limita els dies de pesca.
Es volia limitar. No es va limitar perquè va haver una negociació, de la mà del govern espanyol i del francès i italià. Hem d’entendre que a la UE has de defensar els teus interessos, i els dels pescadors catalans a vegades coincidiran amb els dels pescadors grecs i xipriota i a vegades no. Per això és tan important fer aquestes coalicions i que, quan tinguem una reivindicació, algú t’escolti. Jo crec que la feina que han fet el ministre i el conseller d’Agricultura a Brussel·les ha donat resultat. Ens permet guanyar temps i començar una conversa tranquil·la amb els serveis de la Comissió Europea per evitar que d’aquí a un any torni a haver propostes similars. Per això és important la visibilitat i la incidència de la Generalitat a Brussel·les, que la delegació pugui fer seguiment de les polítiques abans que s’adoptin les decisions. Aquí és on crec que s’està avançant.
Vostè va començar en política durant la Transició, a la UCD d’Adolfo Suárez.
A Centristes de Catalunya.
Continua sent un home de centre?
Vaig deixar la política, que era per mi una activitat jovenil, en plena Transició, en el mateix moment que vaig considerar que el meu futur era treballar per les institucions europees. Vaig començar a preparar oposicions i des d’aleshores no he tingut cap més intervenció directa en política fins que el 12 d’agost, quan vaig prometre el càrrec de conseller. Crec que les polítiques de centre, centreesquerra fonamentalment, són les que han fet progressar la mateixa Unió Europea en tots aquests 60 i 70 anys i, en certa manera, sí, em ratifica en les meves pròpies opcions.
"Les polítiques de centre i centre esquerra són les que han fet progressar la UE, el que em ratifica en les meves opcions"
Ha conegut molts líders europeus. Quin l’ha impactat més?
En el seu moment, Helmut Kohl i François Mitterrand. També és cert que era una època més fàcil de fer política. A vegades es compara i es diu que ara no hi ha els líders d’abans, però els lideratges d’abans eren més fàcils. No depenien de les xarxes socials, d’enquestes permanents, no depenien d’una opinió pública que té moltes més possibilitats de reacció de les que tenia.
Hi havia menys escrutini?
Hi havia més delegació de la funció política en els responsables polítics. No dic si era bo o no, simplement ho constato. A vegades em faig la reflexió de si els anys 50 i 60, quan es va teixir la Comunitat Europea entre governs que s’havien enfrontat en guerra feia res, s’hagués assolit amb les actuals xarxes socials, amb influencers, bots i campanyes de desinformació? Deixo l’interrogant obert.