L'exministre espanyol de la Presidència durant el segon govern de José Luis Rodríguez Zapatero i actual eurodiputat Ramón Jáuregui va presentar divendres a la seu del PSC el seu últim llibre, El país que seremos. Un nuevo pacto para la España posible (Turpial), en què descriu com veu l'Estat espanyol i esbossa propostes per fer, "com fa 35 anys, una cosa molt gran, a l'alçada dels reptes que se'ns plantegen, una cosa que ens faci sentir orgullosos".

En aquesta entrevista amb Nació Digital, reclama a Catalunya que s'impliqui en aquesta nova regeneració d'Espanya. "L'Espanya il·lusionant l'hem de tornar a fer entre tots", assegura, tot i reconèixer: "No sé si Catalunya està mirant cap a Espanya." Jáuregui advoca per un nou Estat espanyol que reconegui a Catalunya "la seva singularitat, la seva força identitària, els seus simbolismes i les seves competències", mantenint intactes els pactes de la Transició, en un missatge que també trasllada a Podem.

I, tot plegat, tenint clar que el 9-N va evidenciar que hi ha 1,8 milions de catalans que volen la independència. Però que no creu que s'hagin de tenir en compte en aquest nou procés constituent espanyol.


- Al llibre, parla específicament de la crisi del 1898, com casualment també en parlava fa uns dies el cap de l'Estat Major de l'exèrcit. El diagnòstic d'una situació de desànim generalitzat és realment compartit?

- No veig cap paral·lelisme entre les meves reflexions i les del cap de l'exèrcit. Les meves referències són a que Espanya està malament, i que aquí hi ha una crisi econòmica molt important, territorial molt greu..., i per descomptat, també política. I això és el que hem d'entomar. Per mi, aquest és el problema d'Espanya actualment.

- La gran diferència entre el 98 i l'actualitat és que, ara, la part central del catalanisme ja no es proposa reformar Espanya.

- No tinc una idea exacta de què va passar el 98 com a historiador. El que sí que veig de similar és que va sumir el conjunt del país en una espècie de depressió col·lectiva. A Espanya hi ha molt sentiment de decepció. Havent fet un recorregut extraordinari en els últims 30-35 anys, de cop s'han esberlat les parets de l'edifici en què convivim. Això està sumint el país en una mena de depressió col·lectiva. Per això, crec que la política està cridada a fer coses grans, prendre iniciatives importants. En la passivitat no hi trobarem solucions. El llibre, en essència, descriu aquestes crisis i tracta de proposar una sèrie de reformes i de pactes i iniciatives polítiques que poden acabar incloent una reforma constitucional important.

- Però davant d'aquesta mateixa realitat de crisi, Barcelona i Madrid proposen sortides ben diferents.

- És que Catalunya no sé si està mirant Espanya, en això té molta raó. És a dir, la via que la burgesia catalana i els moviments socials catalans han pres a favor de la independència els exclou d'un procés reformista per a Espanya. Però molts creiem que necessitem Catalunya en aquest procés reformista, i per això molts seguim considerant imprescindible recuperar aquest marc de relació i seguir comptant amb Catalunya en l'Espanya possible.

- De fet, Societat Civil Catalana creu que fa falta un relat il·lusionant d'Espanya.

- Està bastant ben dit. Tot i que també és veritat que Catalunya, per la decepció estatutària i pel diguem-ne relat independentista que s'ha anat fent, ha deixat de mirar Espanya. Però crec que l'Espanya il·lusionant l'hem de tornar a fer entre tots. Crec que Espanya, com a Estat, com a país, segueix representant una opció políticament més interessant per als catalans, sigui quin sigui el seu punt de vista. L'Espanya de Rajoy, o del PP, pot resultar poc atractiva, però Espanya no és això, és molt més! I allò que Espanya té per davant són un conjunt de reformes importants, un conjunt de pactes molt seriosos, molt transversals, en molt planols de la vida, i s'han de fer amb Catalunya. No veig una altra manera de construir l'Espanya que vull.

- Diu que l'Espanya del PP pot ser poc atractiva. Ara pot ser-ho perquè Rajoy governa, però quan no ho feia, va actuar com a "minoria de bloqueig" amb l'Estatut. Com se surt d'aquest cul de sac?

- Per començar, i més enllà que Rajoy va posar molts pals a les rodes, no crec que els governs de Zapatero hagin estat ben tractats a Catalunya. Crec sincerament que l'aposta que els governs de Zapatero van fer per entendre's amb els tripartits catalans, per reformar l'Estatut, per invertir el 20% del seu PIB tots els anys, per dur l'AVE, per fer un port nou, per fer un aeroport fantàstic que ja és millor que el de Madrid... tot això no ha estat mai valorat. Aquesta és la meva impressió. En canvi, hi ha hagut un relat victimista i utilitarista de la Catalunya incompresa que en gran part no ha respost a la realitat. Però, en tot cas, l'Estatut i la sentència van ser el mascaró de proa d'aquest relat. Però tot això és passat. Tot això ja va passar.

- I què ve ara?

- Arriben temps nous, aquí s'hauran de fer coses noves, indefectiblement. I reformular la democràcia espanyola, reformant-ne les institucions, canviant la llei electoral, establint nous mecanismes de poder ciutadà, reformant la manera de participar a les institucions..., tot aquest gran repte democràtic que té Espanya, també el té Catalunya. Espanya haurà de fer pactes en el sistema educatiu, productiu, laboral, fiscal... Perquè els temps no ens deixaran quedar-nos quiets, per ser un país de primera. I no diguem en el tema territorial, en què s'haurà de trobar un nou pacte amb Catalunya. Però Catalunya també ha de participar en el seu propi procés de reforma.

  - Però com interpel·la Espanya als 1,9 milions de catalans que han votat a favor de la independència?

- Espanya ha d'interpel·lar als quatre milions de catalans que no volen la independència i necessiten un projecte renovat de Catalunya com a tal, i de Catalunya a Espanya. El problema, per a nosaltres, no són els centenars de milers d'independentistes que hi ha, per a mi el que està clar després del 9 de novembre és que hi ha més de quatre milions de catalans que reclamen que algú els faci una oferta de futur. I amb el "no", no n'hi ha prou. Dir "no" a la independència no és un projecte. El projecte és construir una proposta de Catalunya amb la seva singularitat, amb la seva força identitària, amb els seus simbolismes, amb les seves competències, en l'Espanya que volem reformar. I aquí és on hem d'arribar. I si alguna cosa falta en aquest moment és convèncer la majoria de catalans que hi ha un projecte reformista a Espanya que permet una nova ubicació de la singularitat catalana en aquest Estat. Això, per a mi, és el tema central.

- La gran majoria de forces catalanes han sortit del pacte constitucional, com Podem, reclamant retocar una sèrie de coses que es pensa que no es van fer bé durant la Transició. Per exemple, l'extradició a l'Argentina d'alts càrrecs franquistes. El PSOE pot liderar aquest canvi mantenint-se dins del pacte?

- Durant la Transició vam fer un acord que no és el cadenat de res. No ens ha impedit res, més enllà que tots els processos de transició democràtica després de 40 anys de dictadura són imperfectes. El que em sembla un error majúscul és pensar que durant aquests 35 anys Espanya ha estat presonera d'aquells pactes o cadenats. No és veritat!

- Exacte, però arriba un moment en què es fa una reflexió...

-... i jo ara pregunto: és que algú creu possible que a l'Espanya del 2015 es pugui fer una nova Constitució, refundar tots els pactes de la vida democràtica, destruint els que teníem? Jo, més aviat, crec que el procés que Espanya reclama és un de reformes profundes, però sense ensorrar les parets mestres dels nostres acords. No serà possible un pacte sobre les pretensions de cada part. Li recordo a Podem que una Constitució és, en gran part, un conjunt de renúncies, per construir alguna cosa en què hi capiguem tots. Ara, la pretensió que la memòria històrica potser no la vam cobrir prou, o amb prou justícia, pot ser un argument, però no ens pot dur a renegar de tot el que hem fet, a posar potes enlaire la seguretat jurídica del passat.

- Per tant, què proposa?

- En essència, el que vull dir és que reformes profundes, sí. Ensorrar el model de convivència democràtica que hem fet, no. Aplicat al tema territorial, proposo una evolució federal del model autonòmic i renovar un pacte amb Catalunya. Ja sé que el federalisme per si mateix no satisfà les expectatives a Catalunya, per això hi afegeixo aquest plus.

- Que és la idea que ja va exposar durant les europees.

- Sí.

- I Pedro Sánchez ho assumeix?

- Entenc que sí. Ho està dient. Les meves dues idees centrals són: Espanya ha d'incorporar la singularitat de Catalunya, ha d'acceptar que Catalunya sigui i s'estigui a l'Estat sobre les bases d'una renovació del pacte, i crec que Catalunya ha de decidir, però després de pactar. La decisió és sobre el pacte, no sobre el desig. Aquí rau la meva radical oposició a l'anomenat dret a decidir sobre desitjos. Els desitjos no són més que desitjos. El que importa decidir són formulacions polítiques, conseqüències concretes. Vull que els catalans decideixin, però sabent què passarà amb la seva seguretat social, amb les seves carreteres, amb la seva moneda, amb els seus bancs..., no expressant simplement un desig. Això em sembla fraudulent.

- A Escòcia bé que van decidir.

- No m'agrada el que van decidir allí, no em sembla el procediment correcte. Tenien divuit mesos per pactar després les condicions de la independència, i ara estan negociant sobre unes noves propostes. I em pregunto: no serà lògic tornar a preguntar als escocesos després? Jo diria que sí, quan se sàpiguen les condicions. Per això, si aquí hi hagués hagut un referèndum legal amb un 45% a favor de la independència, no s'hauria d'haver tornat a preguntar als catalans un cop conegudes les conseqüències d'aquest desig? No se'ls hauria d'haver tornat a preguntar després si volen realment això? A mi em sembla que és el més lògic. Per això dic que pactem i després decidim. Fins i tot pactem el que sigui, però jo crec que s'ha de pactar el que raonablement es pot desprendre de la majoria social catalana que reclama un nou estatus.

- La setmana passada, el think tank francès IRIS, proper al PS, reclamava un referèndum per a Catalunya. Aquesta situació, sumada a diverses demandes similars de la premsa internacional, no posen contra les cordes tant la postura de Rajoy com a la seva?

- Bé, en primer lloc, no sé si la meva postura té gaire a veure amb la de Rajoy. Hem d'acceptar que en el debat europeu està bastant estesa la idea que les consultes són un dret. Però això no modifica la meva opinió: jo sóc partidari que les consultes se celebrin com a conseqüència d'acords certs i clars. En tot cas, no em sembla gens lleial la pregunta que només planteja la independència o l'actual situació. També s'hauria de preguntar als catalans si no desitjarien una reforma del model actual i del model constitucional. I m'inclino a pensar que si aquesta pregunta es formulés adequadament, una majoria de catalans hi estarien a favor.

- Però això ja va ser l'Estatut.

- Ja, però la vida no s'acaba aquí. Quan parlo de reforma constitucional, vull dir que no pot tornar a passar que una Constitució impedeixi un pacte autonòmic. Això no té per què explicar que els catalans s'hagin "echado al monte" de la independència sense saber on van. Que em sembla que és el que està passant. Perquè jo els diré què penso: em sembla que estan en un procés de gestió impossible. I tendeixo a pensar que molts dels dirigents d'Esquerra, i no dic dels de l'ANC perquè no els conec, pensen el mateix, que la gestió d'aquest procés no serà possible. Crec que s'ha de ser més honrat amb la ciutadania.