Jenn Díaz: «Està previst que arribem al poder, però no qui ens substitueix a casa»

"Què et penses que fas?", "Has de ser bona nena", "Manes com un home". Són algunes de les frases que, com un flagell, colpegen la consciència en posar els peus a l'exposició Feminista havies de ser, de Natza Farré, al Palau Robert. Un viatge a les profunditats del masclisme. Des del més explícit al més subtil. L'escriptora i diputada al Parlament de Catalunya Jenn Díaz ha triat aquest escenari per fer aquesta entrevista. Arriba amb el seu nou llibre sota el braç, Dona i poder (Ara Llibres), tota una declaració d'intencions per disputar el poder a partir de la seva feminització.

"Tenim les eines i la convicció per revertir les dinàmiques del poder. I ho farem", deixa clar només començar. Fa tres anys que va aterrar al Parlament com a diputada de la mà d'ERC, un temps en què ha analitzat la situació de greuge de les dones per desenvolupar les seves trajectòries dins de la política. Les descriu sense pels a la llengua a partir d'una visió global i, també, de la seva experiència personal. De fet, en això darrer està la clau del que considera la "revolució real" que amenaça l'statu quo: que les dones hagin descobert que, allò que creuen individual és, en realitat, col·lectiu.    

- Jenn Díaz és, segons l’esquema de funcionament del poder que descriu, un "error del sistema"?

- Sí, tot i que quan parlo d’error del sistema parlo d'espais de poder i, malgrat que per a la majoria de persones el Parlament de Catalunya pot ser un espai de poder, jo no considero que estigui en la primera línia. Per tant, crec que ja passem aquest primer cribratge de poder arribant al Parlament, però el que reclamo és que, un cop hi som perquè la llei garanteix que tinguem llistes paritàries, puguem accedir al poder de manera normalitzada. Per tant, soc un error sistema? Sí i no, perquè he arribat allà on el sistema em deixa arribar. Aquesta és la normalitat de principis del segle XXI. L’error seria si hagués arribat més lluny.

- Més difícil que arribar al poder és mantenir-s'hi?

- Sí. Les dinàmiques et volen fer fora. Mantenir-se vol dir reconèixer totes les febles que tens com a dona que arriba a prop del poder i tens dues sortides: voler-ho canviar o, abans que et canviï a tu i deixar-t'hi la pell, marxar. Jo encara estic a la fase de voler-ho canviar i, de fet, escric el llibre amb voluntat de fer pedagogia i donar eines per a les properes generacions que vinguin. Però el més normal és no mantenir-se. De fet, la diagnosi del pla d'igualtat del Parlament és que les diputades repetim menys legislatures.

- La diagnosi és que les dones arriben al poder, però no l'exerceixen prou i, si l'exerceixen, ha de ser cenyint-se als patrons dels homes?

- Ara mateix, crec que per a què les dones puguin exercir el seu poder de la manera que considerin, ja sigui utilitzant els patrons masculins o inventant-se de nous, no les jutjo, les úniques eines que tenen és mimetitzar-se el màxim possible. I quan hi entren i l'exerceixen ho han de fer tenint en compte que és un entorn hostil. Hi ha la xarxa informal, que nosaltres no la tenim formada, i la contra-informal, que tampoc la tenim. Per tant, hem d'estar gran part del temps resolent els greuges i no podem exercir el poder amb normalitat i desacomplexadament perquè no tenim les mateixes eines perquè l’espai de poder no ha estat pensat per a nosaltres i perquè la part formal la tenim, però un cop hi som ens costa molt trobar el nostre rol.

"Hem d'estar gran part del temps resolent els greuges i no podem exercir el poder amb normalitat i desacomplexadament perquè no tenim les mateixes eines"

Però el més complicat de tot és, que igual que està previst que hi arribem, no està previst qui ens substitueix a casa. Per tant, l’esfera privada i l’esfera pública entren en constant contradicció i, entre que el poder ens és hostil, que els partits i les institucions no estan preparats pels nous lideratges femenins, els costos personals, el temps i la conciliació, moltes tiren enrere.

- Si la lluita feminista, com a moviment promotor de la igualtat, és també una lluita de classes, és compatible ser feminista i de dretes?

- A la força ha d'existir feminisme liberal. Però, alhora, hi ha una contradicció en la definició perquè el feminisme liberal acabarà promovent una ideologia que representarà l'1% de la societat. A mi m'han d’explicar molt bé com serà el feminisme liberal perquè el pugui entendre i el pugui acceptar com una companya amb una altra ideologia però que lluita pel mateix que jo. Perquè una feminista liberal acabarà defensant els privilegis de les dones que hi arriben i a mi això no em serveix per a res perquè aspiro a què el feminisme canviï tota la societat. Si jo estic fent un feminisme de l’1% és impossible que pugui representar els valors del feminisme, que pretén la igualtat. I vull que de la mà del feminisme hi vagi l'ecologisme, l'antiracisme, l'antifeixisme. I el feminisme liberal està reproduint els mateixos rols de l'heteropatriarcat però vestit de dona. S'aconseguiran bons resultats per a les dones d'una determinada classe, però la resta en quedarem excloses.

- Les dones amb la "síndrome de l'abella reina", és a dir, que promulguen que si elles han pogut arribar-hi totes poden, són també víctimes o còmplices de l’estructura de poder patriarcal?

- Les dues coses. Per una banda, són dones privilegiades. Es poden permetre el luxe d’arribar-hi i de, quan hi són, dir que la resta també podem i que les que demanem les quotes som unes exagerades. Això parteix d'un esglaó de privilegi. Probablement, arriba molt més lluny una dona de classe alta que un home de classe baixa. Però, fins i tot, tenint en compte això, la dona de classe alta comparada amb els homes de classe alta també està discriminada. En aquesta franja de la tesi elles són perjudicades també pel masclisme perquè estaran discriminades per un home amb les mateixes possibilitats. Però, alhora, per la seva condició de privilegiades, tindran una sèrie de valors que moltes altres no tenen. Un home en situació administrativa irregular tindrà moltes menys possibilitats que una dona privilegiada, tenint en compte que tots dos estan discriminats pel sistema capitalista i heteropatriarcal. 
 
- Al llibre diu que "la incidència de les dones en els lloc de poder i de màxima responsabilitat canvia el futur de la societat". Això també val per dirigents com Angela Merkel, Isabel Díaz Ayuso, Esperanza Aguirre o Inés Arrimadas? 

- Si només arriben aquestes dones, no canviarà el futur. Quan parlo de dones parlo de tota la diversitat, que hi hem de poder ser. La política d’avui en dia fa que també la classe obrera entri a les institucions. I, fins i tot, amb Merkel, Díaz Ayuso i totes les dones del PP que poden ser allà, no per la seva condició de dones si no de privilegiades i liberals, si aconseguim que a aquestes dones els faci oposició la classe obrera, estem condicionant el discurs. Per tant, elles soles no canvien res perquè venen a perpetuar aquests rols masclistes i capitalistes. Però que nosaltres arribem a rebatre el seu relat, sí que canvia el món.

Ara el que hem de garantir és que, independentment de la teva ideologia i de la teva classe social, puguis accedir a tots els espais i que igual que hi ha homes que van des dels brillants fins als mediocres, des de la dreta fins a l’esquerra, nosaltres també hi puguem ser. El llibre comença amb la cita de la Maria Mercè Marçal perquè va d’això, d’una entrada massiva de les dones en el poder. Fins ara no puc considerar que sigui una entrada massiva malgrat que siguem moltes i malgrat que respecte la meva àvia i la meva mare jo he arribat a la lluna. Només l’entrada massiva canvia el futur.

"L'entrada de les dones en el poder garanteix la bona governança perquè ens hem preparat tota la vida per ser un deu per accedir a aquests espais"

- Situa els abanderats de la meritocràcia com un enemic a vèncer.
 
- Davant dels meritocràtics, el que dic és que volen fer coincidir l’entrada de les dones amb una qüestió de menys formació i amb el fet que només entren per quotes. El que pretenc demostrar és que amb l’entrada de les dones no només s'avança amb polítiques de progrés pel seu grup social, sinó que són per a tothom. I que l’entrada de les dones no vol dir rebaixar el nivell perquè hem prioritzat les quotes a la meritocràcia sinó tot el contrari. L’entrada de les dones en el poder garanteix la bona governança perquè ens hem preparat tota la vida per ser un deu per accedir a aquests espais.

- I, tot i això, el "síndrome de la impostora" actua.

- Jo l'he patit amb aquest llibre des del moment en què el rebo per primer cop imprès i el començo a llegir i penso: falta de tot i em criticaran per tot que dic, i potser no en sé prou i potser hauria d’haver donat dades. Però jo volia que el llibre fos pedagògic respecte l’experiència i no respecte les dades. Però la síndrome de la impostora neix amb nosaltres. És a partir dels sis anys que les dones comencen a ser conscients que som inferiors i que mai es defineixen a elles mateixes com a molt intel·ligent. Naixem amb el gènere i els rols de gènere marcats a foc en la pell. Recordo la sensació d’entrar al Parlament i pensar: totes les meves companyes i companys en saben més que jo, no sé què faig aquí i no me’n sortiré. I dos anys més tard penso, què coi, jo tenia vida fora de la institució i tota aquesta vida que a mi em semblava que només era la meva experiència personal és la història social de Catalunya. Tot allò que han teoritzat no sé quants homes abans de la meva arribada jo ho he viscut.

"Recordo la sensació d’entrar al Parlament i pensar: totes les meves companyes i companys en saben més que jo, no sé què faig aquí i no me’n sortiré"

- Què penses quan veu que altres dones del seu voltant descriuen exactament la mateixa sensació?

- De fet, crec que aquesta és la revolució real. Quan ens comencem a adonar que allò que pensàvem que era individual és col·lectiu. Per això van funcionar el Cuéntalo i el MeToo, perquè de cop, d’una cosa privada, personal, que nosaltres associàvem a mala sort, a estar perduda, a la nostra formació, a la nostra inseguretat o a la nostra autoestima, comencem a veure que a aquelles dones a les quals nosaltres considerem brillants també els passa. Allò que consideraves individual, resulta que és global, és sistèmic, estructural. Aquest és el gran empoderament del segle XXI. 

- Es tracta també de guanyar el fet de tenir dret a ser igual de mediocres que ells? 

- Crec que sí, hem de poder-ho garantir. Alhora, també penso que el pastís és limitat i que l’entrada de les dones equilibrarà la mediocritat perquè no hi haurà llocs per a tots. Crec que si hem de ser el 50% en els llocs de representació, al final quedaran els i les brillants. Això no és un al·legat contra els meritocràtics: no hi ha espais per a tots i fins ara els heu ocupat tots, des dels brillants als mediocres. Si ara hem d’ocupar la meitat dels llocs, per una qüestió estadística se’ns colaran més dones brillants i menys homes mediocres. Alhora, també defenso que també puguem arribar sense ser les millors en la nostra tasca, perquè ells ho han fet. I jo crec que la història i la vida quotidiana a les institucions acabarà fent l’equilibri sol.
 
- Fins a quin punt la política obliga les dones a escollir entre el poder i la vida personal? 

- Des del moment en que a tu et proposen ser-hi, ja estàs començant a triar. Perquè una de les primeres coses que et planteges és si en qüestions de temps seràs capaç de comprometre’t. Després hi ha unes quantes variables. Per exemple, al meu primer any al Parlament jo vaig ser conscient, per dos o tres dies que em vaig quedar fins tard, que si m’hi quedava, arribava a la xarxa informal. Si m’hi quedava, rebia informació. Només pel fet de ser-hi. I qui es pot permetre un temps il·limitat perquè a casa segueix funcionant tota la vida domèstica i familiar? Els homes.

Em vaig adonar en dos dies que em vaig quedar al Parlament fins les vuit que si en aquell moment es prenia una decisió, jo des del passadís, exactament des de la mateixa posició, arribava a una sèrie de qüestions que si era a casa meva fent el sopar a aquella informació no hi arribava. Llavors, et fan triar, pels tempos de la política, que són uns tempos horribles també pels homes, no només per les dones. Però ells estan més disposats a pagar aquest preu perquè hi ha segles al darrera que els avala aquest temps en exclusiva de la seva vida professional. Però un cop tu has fet la tria, i dius d’acord, intentaré compatibilitzar-ho, te n'adones que mai és prou temps. I que la política està feta de ser a la foto, a la reunió, parlar, tenir més temps per fer sopars i dinars... I això és el que finalment alimenta la xarxa informal. 

"Qui es pot permetre un temps il·limitat perquè a casa segueix funcionant tota la vida domèstica i familiar? Els homes"

 
- Aquestes xarxes informals les denuncien moltes dones de diferents partits. Com es poden combatre? Quines eines teniu en aquests moments? 
 
- És molt complicada de detectar perquè, quan tu hi arribes, primer no ets conscient de tot això i després no saps com combatre-ho. Jo ara tinc dues formes de fer-ho. La primera és adaptar-me a alguna de les xarxes informals dels homes, és a dir, buscar els meus propis aliats i incidir per la via indirecta. Acabo utilitzant dos o tres persones que em respecten. I com que em respecten i m'escolten, potser jo no hi sóc en aquells espais però està representada la meva veu. I, per una altra, crear la nostra pròpia xarxa. Perquè si jo no sóc capaç de parlar amb les meves companyes del Congrés o del Senat, de la Federació de Barcelona, del Baix Llobregat, de la Diputació... Si jo no soc capaç de parlar amb totes elles i posar-nos d’acord, a mi me les colaran per totes bandes. Com que ells fa molts anys que hi són, la seva xarxa no es remet només al seu espai concret de grup parlamentari, sinó que abarca tot el territori.
 
- Fins a quin punt l'abús de poder dins dels partits es camufla com a discrepància política?
 
- En el 99,99% dels casos et faran creure que és discrepància política, i és molt difícil de detectar i crec que nosaltres som les primeres en donar per vàlida aquesta premissa. I ens dificulta moltíssim la feina. Perquè el paternalisme, la condescendència, el menysteniment, tot això, tu et penses, amb la síndrome de la impostora, amb la falta d’autoestima, amb la falta de seguretat, amb el fet de no ser-hi des de fa molts anys, amb el fet que el poder s’exerceixi d’unes formes molt diferents a les teves, fa que tu no puguis comportar-te amb total normalitat. A tot això se li suma que hi ha una discrepància que tu vincules a la teva causa personal individual, i no és cert.

Hi ha un comportament que té a veure amb la divisió de gènere, i per tant ells sempre et faran creure que allò que va passar, aquell moment en què et van cridar, en què van discrepar de tu de males maneres, en què no van tenir en compte la teva opinió, en què no et van demanar la teva versió dels fets, sempre et faran creure que és una discrepància política, ideològica, de formes, del que sigui. Però que no té res a veure amb el fet que siguis una dona. I no és cert. No és cert, perquè el poder té unes dimensions, i el fet que nosaltres hi arribem les últimes ja condiciona tota la relació que tindrem amb el poder i amb els poderosos. I és una relació que parteix de la no igualtat. I com que partim de la inferioritat és molt difícil que el gènere no hi tingui res a veure. 
 
- A partir d'aquesta experiència de tres anys en política, a banda de la xarxa informal que ha descrit, quina dificultat ha trobat de portes endins en el partit pel qual és diputada?
 
- En el meu cas s’ajunten diverses coses. El fet de no haver militat mai en un partit fa que jo hagi necessitat gairebé dos anys per entendre com funcionen els partits i com funcionen les institucions a nivell formal. A nivell informal tinc més capacitats, perquè els partits i els espais de poder funcionen com tots els espais de poder i com totes les jerarquies fora de la política. I, per tant, tinc més eines, i com a escriptora crec que el fet de treballar les emocions, l’empatia i llegir aptituds és quelcom que pots treballar fora de la institució.
 
Una de les coses que he trobat que és més difícil és que estem en un període de trànsit. Venim d’unes organitzacions completament masculinitzades en què les dones formaven una minoria que, a més a més, no podia rebatre cap dels arguments ni cap de les fórmules que funcionaven. I anem cap a un espai paritari i mixt, amb diferents lideratges, divers en tots els seus aspectes, i ara nosaltres estem al mig.

"Que les dones hi arribem perquè ara els partits necessiten dones perquè hi ha unes lleis que els obliguen a necessitar-nos. Però ells ja hi eren i tu acabes d’arribar"

 
- És una mena de transició?
 
- Sí. I què passa amb aquesta època de transició? Que les dones hi arribem perquè ara els partits necessiten dones perquè hi ha unes lleis que els obliguen a necessitar-nos. Però ells ja hi eren i tu acabes d’arribar. Llavors, vols acabar amb el patriarcat, vols ser poderosa, vols tenir les mateixes eines, vols parlar en públic igual que ells, vols tenir el mateix context històric, polític del país igual que ells; vols haver trepitjat territori, i alhora vols tenir una vida personal acceptable. I a més a més vols combatre les maneres, vols aportar el teu valor afegit als entorns de poder. Tot això no ho podrem fer.

Llavors, què ens passa? Per exemple, en el nostre grup parlamentari molts dels homes ja estaven consolidats abans de ser diputats i a nosaltres ens ha consolidat el fet de ser diputades. Acabem d’arribar i hem de ser portaveus, presidentes de comissions, fer campanyes... Jo en tres anys he fet ja tres o quatre campanyes! I jo era escriptora! Soc, vaja. Llavors què ens passa? Que ara, formalment, hi som, però no tenim el mateix bagatge. 
 
- Dins dels partits es dediquen més recursos als homes que a les dones? 

- Això explicaria la bretxa de recursos. El fenomen és el mateix que amb la bretxa salarial. Hi ha algun lloc que digui que, pel fet de ser dona, et destinarem menys recursos o et pagarem menys? No. Formalment no hi ha res. Ara bé, en el Parlament les diputades cobrem un 7% menys que els diputats. Però si mires quants presidents de grup hi ha i quantes presidentes, els números surten. Llavors, és una discriminació que finalment és econòmica perquè la teva posició modifica els recursos que t’hi destinen i quedes en desavantatge i no podràs créixer igual que ho fa ell.

Si tots els recursos es destinen al número u i el número dos en té menys i això ho estens per tot el territori –alcaldesses, diputació, seccions locals, grups municipals-, si fas un còmput, hi ha una bretxa econòmica entre homes i dones en la seva participació política. Després passa una altra cosa, que ja no és només la manera d’exercir el poder sinó com et sents dins del poder. Jo crec que si ara fos cap de llista voldria renunciar a moltes coses i molts privilegis per una qüestió solidària. Mentre ells se senten que el poder els pertany i tenen tot el dret a tenir aquests grups, una dona de seguida sent que és un luxe que no li cal. Molts homes ocupen el número dos amb més autoritat que nosaltres i no exigim el mateix perquè no considerem que siguem mereixedores d’allò. I des del número dos nosaltres podríem exigir moltíssim. Quan nosaltres som la dos hem de poder-los fer entendre que per a les dones som el seu número u i ha de ser un colideratge.

"Quan Obama plora, ens encanta. Quan Pablo Iglesias plora, ens encanta. Quan tenim homes que a les campanyes electorals agafen nadons, ens encanta. La societat ho valora positivament mentre que a nosaltres ens fa dèbils i ens fa fràgils"

 
- Explica en el llibre com penalitza políticament que una dirigent plori en públic o es mostri vulnerable. Vostè va explicar a l’hemicicle del Parlament que va patir violència masclista i es va emocionar. Es va sentir jutjada?

- Sí. Hi va haver molta gent que critiqués el fet que plorés i que va considerar que jo m’estava presentant com a supervivent plorant i ho consideraven una contradicció. En el llibre, el que intento demanar no és que a les dones pel fet de ser dones ens deixin plorar. Si no que si plorem comptabilitzi igual que quan els homes ploren. Perquè quan Obama plora, ens encanta. Quan Pablo Iglesias plora, ens encanta. Quan tenim homes que a les campanyes electorals agafen nadons, ens encanta. La societat ho valora positivament mentre que a nosaltres ens fa dèbils i ens fa fràgils. Jo el que reclamo no és que el lideratge femení hagi d’estar obligatòriament vinculat a la vulnerabilitat, reclamo que la nostra vulnerabilitat pugui ser una força i que puguem defensar la nostra participació política des d’aquest lloc i sigui un valor afegit igual que els homes.

Jo vaig aprendre la fortalesa que té el plor quan vaig sortir allà i vaig plorar. Perquè immediatament em vaig sentir culpable, em vaig sentir malament i no voldria haver-ho fet així. M’hagués agradat fer-ho amb contundència i amb una fortalesa que era la masculina de tota la vida, que era la de fer-ho enfadada. Fer un cop i marxar. Però és que jo no sóc així i jo haig de poder defensar que el meu lideratge es farà des d’un altre lloc. I que momentàniament em puc enfadar, puc cridar i fer un cop, però que des de l’altre lloc també sóc poderosa i ho he de poder reivindicar. I ja entenc que hi ha una part de la societat que mai comprarà aquests valors coma triomfadors, victoriosos i de lideratge, però no m’importa.

- Cal una conselleria de feminismes en el pròxim Govern de la Generalitat?

- A mi m’agradaria molt. Que hi hagués una conselleria i que tingués recursos. Un dels problemes que tenim amb les polítiques públiques és que sempre diem que són transversals i ho han de ser perquè no som un gueto de la societat i la perspectiva de gènere hi ha de ser. Fins ara, hem esperat que cada departament ho vetllés. L’experiència ens diu que quan depèn de la mirada global d’algú, quan veig transversal o interdepartamental, ja tremolo. Perquè vol dir que ningú ho vetllarà i que, per tant, se’ns colaran. Perquè en aquella reunió on s’estan decidint coses pot ser que n hi hagi ningú que apliqui la perspectiva de gènere.

"Donem per fet que les polítiques públiques són neutres al gènere i el que són és cegues al gènere"

 
- Perquè estan concebudes com a accessori?

- Clar! I Perquè donem per fet que les polítiques públiques són neutres al gènere i el que són és cegues al gènere. Per tant, m’agradaria que, de la mateixa manera que hi ha un ministeri d’Igualtat al govern espanyol aquí tinguéssim una conselleria d’igualtat, que tingués recursos i que tothom se la prengués seriosament.

- El ministeri d'Igualtat és un mirall?

- És un mirall ara que hi ha Irene Montero. Des del feminisme i des de la igualtat no s’ha quedat només en el discurs de la violència masclista, sinó que ha parlat de redistribució de la riquesa, de la feminització de la pobresa, dones i cultura. El que fa que tu tinguis un ministeri que te’l creguis i te’l prenguis seriosament és que facis tota aquesta mirada i puguis incidir en la resta de polítiques que estan fent els altres ministeris. El fet que hi hagi una dona amb un discurs i lideratge tan potent, que en qualsevol altra societat moderna del segle XXI seria la cap de llista i no la número dos, eleva un ministeri que podria quedar petit a un ministeri estratègic. També modifica tot el govern, perquè crec que amb un ministeri petit amb una ministra que volen petita i sectorializada, està condicionant altres departaments amb els seu discurs. Les coalicions tenen allò de que ens fem la guitza de departament a departament, i penso que als socialistes els costa molt revertir el discurs d’Irene Montero.
 
- Com ha viscut l'arxiu de l’expedient obert a Alfred Bosch pel cas d’assetjament a Exteriors per part del seu excap de gabinet i tot el debat sobre els protocols interns dels partits per gestionar aquests casos?

- Ho visc molt malament perquè soc independent i no puc incidir en aquests espais per tenir veu pròpia. Per tant, de la majoria de les qüestions me n’assabento quan la decisió està presa i comunicada. Això no ho porto gaire bé perquè precisament en aquest llibre reclamo ser-hi per incidir i prendre decisions. Si hi soc, i ser-hi vol dir donar la cara, hi vull ser perquè quan jo doni la cara em representi. En aquest cas, el fet de ser independent em juga a la contra perquè no hi puc ser, així que utilitzo la meva xarxa informal d’aliats i intento crear la xarxa informal entre dones.

"Cada vegada que hi ha un cas que es fa públic i que un partit no és contundent, tinc la sensació que hem perdut una altra oportunitat. I cada oportunitat que perdem és una revictimització"

 
En aquests tres anys han sortit molts casos perquè ara afortunadament el feminisme és agenda pública. Cada vegada que hi ha un cas que es fa públic i que un partit no és contundent, tinc la sensació que hem perdut una altra oportunitat. I cada oportunitat que perdem és una revictimització. I cada revictimització, és un toc d’alerta a la propera dona que vulgui denunciar i, per tant, anem endarrerint l’empoderament de les dones, de les militants, de la xarxa informal, de les persones que poden denunciar. Jo, mentalment, estic en la fase de reparació. Vull dedicar molts esforços a pensar com ha de ser una reparació, però els partits, les institucions i la societat estan en la fase anterior, que és la de creure a la víctima. Tot i això, dins de les organitzacions no tot és blanc o negre i, encara que la decisió final és de part, hi ha moltíssima gent als partits treballant per revertir tots aquests greuges i crec que és aquesta gent que treballa per fer les coses diferent la que fa que jo em quedi.      

- Fins a on vol arribar Jenn Díaz en política?

- Fins que jo consideri que tinc credibilitat. Justament part del que no m’agrada sobre com exerceixen el poder els homes és que s’hi troben a gust i s’hi queden més temps del que els correspon, fins al punt que acaben distorsionant el seu entorn. Des del moment en què no em senti convençuda del que faig i que no parlo des de mi mateixa o que no estic còmoda, marxaré.

- Però està disposada a disputar el poder?

- Estic disposada a disputar el poder potser no agafant-lo jo, però canviant prou les dinàmiques perquè pugui venir algú altre a disputar-lo en el cos a cos. El meu objectiu no és ser presidenta de la Generalitat. És pacificar, feminitzar i diversificar tant el poder que la primera presidenta de Catalunya si pot ser en cinc anys no sigui en deu.