13
d'agost
de
2023
Actualitzat:
22
d'agost,
18:54h
Aquest no ha estat un any com els altres per a Joan B. Culla (Barcelona, 1952). L'historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i columnista, ha clos una llarga etapa iniciada el 1977 de 46 cursos impartint classes, una tasca que l'ha fascinat i que ell compara al teatre. Ha estat també un any dur en què ha hagut de lluitar contra un càncer que no acaba de fer net.
En la seva obra publicada hi ha títols com El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) -editat per Curial-, Israel, el somni i la tragèdia, Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012 o La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008, aquests tres darrers editats per La Campana. Amb aquest bagatge, fa balanç de la feina feta i exposa criteri documentat sobre el moment polític sorgit de les eleccions espanyoles.
En primer lloc, com es troba?
Porto un any que em van diagnosticar un càncer. En aquests 12 mesos, he passat per diversos tractaments, alguns molt durs, d'altres no tant. Els resultats han estat desiguals. Però seguim en dansa. En tot cas, no puc dir que en aquest any estigui curat.
Ha continuat treballant?
Certament. Adaptant-me a les circumstàncies. Hi ha hagut alguna etapa en què no he pogut treballar de cap manera. Però al marge de cap altra circumstància, aquest curs 2022-23 ja era el meu darrer curs a la UAB. El proper 5 de setembre faré 71 anys. L'any anterior, a 31 d'agost, en tenia 69 i per aquestes coses de la burocràcia, com que em faltaven cinc dies per fer els 70, no em vaig jubilar i vaig romandre en actiu un curs més. Creia que seria un curs normal, però no ho ha estat. Activitat acadèmica n'he tingut molt poca. Però he fet feina a casa perquè la recerca és una tasca bàsicament individual. Tenia diverses coses entre mans i una feina absorbent m'anava bé també des del punt de vista psicològic. No puc dir el nom, però vaig treballar en un projecte que és un encàrrec d'una família de la burgesia catalanista per fer una biografia del seu fundador. Ja tenia molt de material acumulat i està pràcticament acabada.
Sortirà aviat aquesta biografia?
Sí, però no anirà a llibreries perquè es tracta d'una edició per a la família. El meu darrer llibre va ser també un encàrrec, Amb Poblet al cap i al cor, la història d'un monjo de Poblet, Bernat Morgades, que és el primer monjo català després de la desamortització del segle XIX que va contribuir decisivament a reconstruir el monestir. Però al cap de deu anys, un embolic intern eclesiàstic fa que les autoritats religioses, amb l'arquebisbe de Tarragona Arriba y Castro, que era un franquista acèrrim, el desterrin. I aquest home es passa anys voltant per França. Aquest home era amic íntim del protagonista de la biografia que he acabat ara.
Al posar fi a la seva etapa com a professor, per força ha de fer balanç.
Són 46 cursos. Vaig començar el 1977. Calculo que he tingut més de 10.000 alumnes, entre els quals hi ha des de l'expresident de la Generalitat valenciana Ximo Puig fins a periodistes del país com Antoni Bassas. Amb molts he mantingut amistat. He procurat fer una bona feina i m'ho he passat molt bé fent-la. De fet, el que m'ha sabut fer greu d'aquest curs ha estat no poder fer les classes. Més d'una nit he somiat que estava fent classes i quan em llevava recordava perfectament el tema que havia explicat. Ho he fet tantes vegades! M'ho he passat bé fent classes i he tingut la sensació que els alumnes també.
Li atreu més la docència o la recerca?
Són dues coses molt diferents. La recerca és una feina fonamentalment individual. En canvi, la docència és un acte públic. Sempre comparo fer classes amb fer teatre. Entres en una sala on hi ha 60, 70, 100 persones que no saps si els interessa gaire el que els explicaràs, però tenen l'obligació de ser allà. Són un públic captiu. Per mi, el millor que un professor ha d'aconseguir és captar l'atenció de tota aquella gent, aconseguir un silenci i notar que aquella gent està pendent del que dius. Això no dic que s'assoleixi cada dia, però quan ho he assolit és una dosi d'adrenalina que no té prou. En 46 anys ho he assolit força vegades i n'estic content.
Com a historiador, de quina investigació n'està més satisfet?
Per la historiografia catalana, crec que la més important que he fet va ser la tesi doctoral sobre el republicanisme lerrouxista a Catalunya que va aparèixer com a llibre. Encara no fa gaire, em vaig trobar a l'Autònoma en Xavier Domènech, exalumne i amic, i vaig veure que duia a la mà un exemplar treballat del llibre. Crec que és un llibre que, objectivament, més de 30 anys després, s'aguanta perfectament.
És un llibre que trenca tòpics.
Sí, la imatge del lerrouxisme que es tenia fins aquell moment, el d'un Lerroux enviat des de Madrid, el líder del partit dels xarnegos, dels immigrants, etcètera, va quedar seriosament modificada. Algun cop m'he comprat un llibre sobre el lerrouxisme, generalment d'autor estranger, i he llegit amb orgull al pròleg que esmenten el meu com un referent.
Lerroux continua sent un personatge a estudiar?
Els darrers anys la fundació FAES l'ha intentat fer seu, però no és el Lerroux de veritat, el que va crear un moviment únic a la península Ibèrica. El Lerroux dels anys 30 va fer coses que també van fer molts altres. Però el que va fer a Barcelona a partir del 1901 no ho va fer ningú més. I en el llibre sobre el republicanisme lerrouxista vaig explicar-ho. Però em preguntava abans per les coses que he fet. I una que no he deixat de fer són els articles setmanals. Només vaig deixar de fer-ho durant dues setmanes de desembre, quan estava hospitalitzat i fet una ruïna.
Doncs la referència als seus articles d'actualitat són un bon pont per fer una mirada al present. Com ha viscut les eleccions espanyoles del 23-J?
Dir que m'esperava els resultats seria agosarat perquè quasi cap enquesta ho assenyalava. Ara, una certa sensació que el PP i els seus correligionaris s'estaven passant de frenada creient que ja no calia preocupar-se de Pedro Sánchez, aquesta sensació sí que la vaig tenir la darrera setmana. Que hi havia un excés de confiança, sí. Hi havia algun batec. L'any 1996, Aznar va fer tota una campanya sota l'eslògan Váyase, señor González. Però el PP d'ara anava un pas més enllà. Era Perro Sanxe traïdor. El PP va desbordar tots els límits d'allò que és raonable i civilitzat, i això va permetre a Sánchez mobilitzar els seus i capgirar la situació. Després del 28-M hi va haver molts gestos d'arrogància, com suprimir les conselleries d'Igualtat en diversos llocs, nomenar un torero franquista de vicepresident del País Valencià. A ningú se li va ocórrer que encara s'havia de votar. I això ho ha personificat una figura com Feijóo, amb imatge més aviat de tou, i d'una ignorància i incompetència espectaculars.
Feijóo no l'ha impressionat.
M'ha semblat d'una inconsistència absoluta. I el moment de l'entrevista a TVE i el que va dir sobre que el PP sempre havia apujat les pensions segons l'IPC. Sempre recordaré la carta que va rebre la meva mare, ara ja és morta, signada per la ministra Fátima Báñez sent president Rajoy, amb 3 o 4 folis en paper bo que acabava dient que la pensió experimentaria un augment de 0,25%, que traduït en diners era 1 euro i escaig. Però si valia més el paper! I ara van i ho neguen. Feijóo ha demostrat no estar a l'altura i està atemorit perquè cada vegada que es gira veu l'ombra d'Isabel Díaz Ayuso amb un somriure als llavis i amagant el ganivet.
Aquesta dreta espanyola sembla presonera dels seus dimonis particulars.
Déu n'hi do. La dreta espanyola no ha aconseguit des del 1977 trencar de forma nítida amb el llegat del franquisme. Què és Vox, de fet? Una part del que representava Aliança Popular o el PP que trobava que el partit ja representava la defensa pòstuma del franquisme. Fins que va aparèixer un lideratge agosarat, el de Santiago Abascal, i van marxar del PP. I el PP, des que va aparèixer Vox com una competència, intenta reabsorbir-los. Però no amb un discurs com el de la CDU alemanya, sinó amb un discurs de dir que aquests nois són uns caps calents, no són mala gent, etcètera. En realitat, el PP no ha estat mai capaç de renegar del que Vox representa.
Pedro Sánchez, les esquerres espanyoles i l'independentisme tenen davant un bon sudoku. Veu factible una entesa?
No diré res massa original. És difícil. Jo desitjaria que sí, amb tots els condicionants, amb totes les fragilitats, totes les malfiances. Ara, la presa de decisions a Junts i en el cap de Carles Puigdemont per mi és un misteri. Havia conegut i tractat força Jordi Pujol i sabia què tenia al cap. He conegut gent del seu entorn, conec en Jordi Turull. Però crec que la decisió la prendrà en Puigdemont, potser amb més gent, i ho veig complicat. Forçar unes eleccions seria un gran error, però la lògica de l'exili no és la lògica que tenim aquí.
Quins consells donaria als dirigents sobiranistes?
Els diria tres coses. Primer, oblidar-se del tot o res, que sempre ha estat una recepta per al desastre. Això de tot o res ho deien els catalanistes menys polítics a la Catalunya del 1900. O una autonomia o res. Per sort, van aparèixer unes altres persones, les que van crear la Lliga, que van optar per fer política i fer elegir diputats. Al cap de 13 anys van aconseguir la Mancomunitat, que va ser una gran cosa. I després de 18 anys més, es va aconseguir l'Estatut i la Generalitat.
Què més els diria?
No perdre de vista que el paper decisiu que té Junts no és fruit del seu mèrit. No han fet un bon resultat, però l'atzar ha volgut que en l'aritmètica de l'escrutini a Sánchez li faltin 7 vots per ser investit. Han d'aprofitar l'oportunitat, però no presentant-la com si fossin uns genis. I, finalment, aconsellaria fixar-se molt en el que fa el PNB, que és la millor escola de negocis política de la península Ibèrica. No han de caure en el fonamentalisme de dir: o referèndum i amnistia o res.
Coneix com pocs la història de Catalunya. Creu que els catalans la coneixem prou?
Tinc la sensació que no.
Al seu llibre El tsunamiva descriure l'impacte del procés en el sistema de partits a Catalunya. Crec que és del 2017. Preveu més canvis en el mapa de partits català?
Després d'escriure el llibre, els comuns van guanyar dues eleccions espanyoles, amb Domènech. Ara ja no. El fenomen més espectacular ha estat la recuperació del PSC i la davallada d'ERC. Això del PSC ja fa temps que ho dic. El PSC ha estat sempre el partit més sòlid de Catalunya. Més que Convergència, que era un moviment catch all, que ho arreplegava tot, més que un partit, i que tenia com a gran aglutinant Jordi Pujol. Els temps han canviat. A CDC es va produir una fractura interna, que va ser que un partit d'ordre com Convergència, gran part de la direcció i les bases va apostar per la reivindicació més subversiva que podia haver a Catalunya, que era la independència. Si haguessin dit: a partir d'ara proposarem un increment massiu d'impostos i la nacionalització de la banca, hagués estat menys fort. Voler separar Catalunya d'Espanya és una revolució.
Veu el PSC el partit més sòlid?
Sens dubte. A causa de la pèrdua de l'ala catalanista i les enormes dificultats del PSOE, els 25 escons del 2008 es van esfondrar. Però jo sempre havia sostingut que això no era el final del PSC. Estava caient la façana, però els fonaments hi eren. Recordo una conversa de fa anys amb José Zaragoza, en ple procés, en què em va dir que al cap de molts anys, de Convergència potser no en quedaria res, però el PSC encara hi seria. Ara fa anys que no parlem, però tenim una cosa en comú.
Israel.
Sí. Quan l'any 2009 va haver una manifestació propalestina arran d'un conflicte a Gaza, es va repartir una revista on apareixien les cares de diverses persones, entre ells Miquel Sellarès i jo, presentats com el lobi sionista i criminal, es va muntar un petit rebombori. En una entrevista a La Vanguardia a José Zaragoza, li van preguntar per Gaza i va dir que estava d'acord amb l'historiador Joan B. Culla i que considerava intolerable els atacs que estava rebent. És un gest que sempre he agraït perquè no tenia cap obligació de dir-ho.
En la seva obra publicada hi ha títols com El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) -editat per Curial-, Israel, el somni i la tragèdia, Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012 o La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008, aquests tres darrers editats per La Campana. Amb aquest bagatge, fa balanç de la feina feta i exposa criteri documentat sobre el moment polític sorgit de les eleccions espanyoles.
En primer lloc, com es troba?
Porto un any que em van diagnosticar un càncer. En aquests 12 mesos, he passat per diversos tractaments, alguns molt durs, d'altres no tant. Els resultats han estat desiguals. Però seguim en dansa. En tot cas, no puc dir que en aquest any estigui curat.
Ha continuat treballant?
Certament. Adaptant-me a les circumstàncies. Hi ha hagut alguna etapa en què no he pogut treballar de cap manera. Però al marge de cap altra circumstància, aquest curs 2022-23 ja era el meu darrer curs a la UAB. El proper 5 de setembre faré 71 anys. L'any anterior, a 31 d'agost, en tenia 69 i per aquestes coses de la burocràcia, com que em faltaven cinc dies per fer els 70, no em vaig jubilar i vaig romandre en actiu un curs més. Creia que seria un curs normal, però no ho ha estat. Activitat acadèmica n'he tingut molt poca. Però he fet feina a casa perquè la recerca és una tasca bàsicament individual. Tenia diverses coses entre mans i una feina absorbent m'anava bé també des del punt de vista psicològic. No puc dir el nom, però vaig treballar en un projecte que és un encàrrec d'una família de la burgesia catalanista per fer una biografia del seu fundador. Ja tenia molt de material acumulat i està pràcticament acabada.
Joan B. Culla, a la seva casa de Sant Cugat durant l'entrevista. Foto: Hugo Fernández
Sortirà aviat aquesta biografia?
Sí, però no anirà a llibreries perquè es tracta d'una edició per a la família. El meu darrer llibre va ser també un encàrrec, Amb Poblet al cap i al cor, la història d'un monjo de Poblet, Bernat Morgades, que és el primer monjo català després de la desamortització del segle XIX que va contribuir decisivament a reconstruir el monestir. Però al cap de deu anys, un embolic intern eclesiàstic fa que les autoritats religioses, amb l'arquebisbe de Tarragona Arriba y Castro, que era un franquista acèrrim, el desterrin. I aquest home es passa anys voltant per França. Aquest home era amic íntim del protagonista de la biografia que he acabat ara.
"La meva principal contribució a la història és la tesi doctoral sobre el republicanisme lerrouxista"
Al posar fi a la seva etapa com a professor, per força ha de fer balanç.
Són 46 cursos. Vaig començar el 1977. Calculo que he tingut més de 10.000 alumnes, entre els quals hi ha des de l'expresident de la Generalitat valenciana Ximo Puig fins a periodistes del país com Antoni Bassas. Amb molts he mantingut amistat. He procurat fer una bona feina i m'ho he passat molt bé fent-la. De fet, el que m'ha sabut fer greu d'aquest curs ha estat no poder fer les classes. Més d'una nit he somiat que estava fent classes i quan em llevava recordava perfectament el tema que havia explicat. Ho he fet tantes vegades! M'ho he passat bé fent classes i he tingut la sensació que els alumnes també.
Li atreu més la docència o la recerca?
Són dues coses molt diferents. La recerca és una feina fonamentalment individual. En canvi, la docència és un acte públic. Sempre comparo fer classes amb fer teatre. Entres en una sala on hi ha 60, 70, 100 persones que no saps si els interessa gaire el que els explicaràs, però tenen l'obligació de ser allà. Són un públic captiu. Per mi, el millor que un professor ha d'aconseguir és captar l'atenció de tota aquella gent, aconseguir un silenci i notar que aquella gent està pendent del que dius. Això no dic que s'assoleixi cada dia, però quan ho he assolit és una dosi d'adrenalina que no té prou. En 46 anys ho he assolit força vegades i n'estic content.
Com a historiador, de quina investigació n'està més satisfet?
Per la historiografia catalana, crec que la més important que he fet va ser la tesi doctoral sobre el republicanisme lerrouxista a Catalunya que va aparèixer com a llibre. Encara no fa gaire, em vaig trobar a l'Autònoma en Xavier Domènech, exalumne i amic, i vaig veure que duia a la mà un exemplar treballat del llibre. Crec que és un llibre que, objectivament, més de 30 anys després, s'aguanta perfectament.
Diverses "menines" guarneixen la casa de Joan B. Culla. Foto: Hugo Fernández
Sí, la imatge del lerrouxisme que es tenia fins aquell moment, el d'un Lerroux enviat des de Madrid, el líder del partit dels xarnegos, dels immigrants, etcètera, va quedar seriosament modificada. Algun cop m'he comprat un llibre sobre el lerrouxisme, generalment d'autor estranger, i he llegit amb orgull al pròleg que esmenten el meu com un referent.
"Forçar unes eleccions seria un gran error, però la lògica de l'exili no és la lògica que tenim aquí"
Lerroux continua sent un personatge a estudiar?
Els darrers anys la fundació FAES l'ha intentat fer seu, però no és el Lerroux de veritat, el que va crear un moviment únic a la península Ibèrica. El Lerroux dels anys 30 va fer coses que també van fer molts altres. Però el que va fer a Barcelona a partir del 1901 no ho va fer ningú més. I en el llibre sobre el republicanisme lerrouxista vaig explicar-ho. Però em preguntava abans per les coses que he fet. I una que no he deixat de fer són els articles setmanals. Només vaig deixar de fer-ho durant dues setmanes de desembre, quan estava hospitalitzat i fet una ruïna.
Doncs la referència als seus articles d'actualitat són un bon pont per fer una mirada al present. Com ha viscut les eleccions espanyoles del 23-J?
Dir que m'esperava els resultats seria agosarat perquè quasi cap enquesta ho assenyalava. Ara, una certa sensació que el PP i els seus correligionaris s'estaven passant de frenada creient que ja no calia preocupar-se de Pedro Sánchez, aquesta sensació sí que la vaig tenir la darrera setmana. Que hi havia un excés de confiança, sí. Hi havia algun batec. L'any 1996, Aznar va fer tota una campanya sota l'eslògan Váyase, señor González. Però el PP d'ara anava un pas més enllà. Era Perro Sanxe traïdor. El PP va desbordar tots els límits d'allò que és raonable i civilitzat, i això va permetre a Sánchez mobilitzar els seus i capgirar la situació. Després del 28-M hi va haver molts gestos d'arrogància, com suprimir les conselleries d'Igualtat en diversos llocs, nomenar un torero franquista de vicepresident del País Valencià. A ningú se li va ocórrer que encara s'havia de votar. I això ho ha personificat una figura com Feijóo, amb imatge més aviat de tou, i d'una ignorància i incompetència espectaculars.
Joan B. Culla: "Feijóo m'ha semblat d'una inconsistència absoluta". Foto: Hugo Fernández
Feijóo no l'ha impressionat.
M'ha semblat d'una inconsistència absoluta. I el moment de l'entrevista a TVE i el que va dir sobre que el PP sempre havia apujat les pensions segons l'IPC. Sempre recordaré la carta que va rebre la meva mare, ara ja és morta, signada per la ministra Fátima Báñez sent president Rajoy, amb 3 o 4 folis en paper bo que acabava dient que la pensió experimentaria un augment de 0,25%, que traduït en diners era 1 euro i escaig. Però si valia més el paper! I ara van i ho neguen. Feijóo ha demostrat no estar a l'altura i està atemorit perquè cada vegada que es gira veu l'ombra d'Isabel Díaz Ayuso amb un somriure als llavis i amagant el ganivet.
Aquesta dreta espanyola sembla presonera dels seus dimonis particulars.
Déu n'hi do. La dreta espanyola no ha aconseguit des del 1977 trencar de forma nítida amb el llegat del franquisme. Què és Vox, de fet? Una part del que representava Aliança Popular o el PP que trobava que el partit ja representava la defensa pòstuma del franquisme. Fins que va aparèixer un lideratge agosarat, el de Santiago Abascal, i van marxar del PP. I el PP, des que va aparèixer Vox com una competència, intenta reabsorbir-los. Però no amb un discurs com el de la CDU alemanya, sinó amb un discurs de dir que aquests nois són uns caps calents, no són mala gent, etcètera. En realitat, el PP no ha estat mai capaç de renegar del que Vox representa.
Pedro Sánchez, les esquerres espanyoles i l'independentisme tenen davant un bon sudoku. Veu factible una entesa?
No diré res massa original. És difícil. Jo desitjaria que sí, amb tots els condicionants, amb totes les fragilitats, totes les malfiances. Ara, la presa de decisions a Junts i en el cap de Carles Puigdemont per mi és un misteri. Havia conegut i tractat força Jordi Pujol i sabia què tenia al cap. He conegut gent del seu entorn, conec en Jordi Turull. Però crec que la decisió la prendrà en Puigdemont, potser amb més gent, i ho veig complicat. Forçar unes eleccions seria un gran error, però la lògica de l'exili no és la lògica que tenim aquí.
Quins consells donaria als dirigents sobiranistes?
Els diria tres coses. Primer, oblidar-se del tot o res, que sempre ha estat una recepta per al desastre. Això de tot o res ho deien els catalanistes menys polítics a la Catalunya del 1900. O una autonomia o res. Per sort, van aparèixer unes altres persones, les que van crear la Lliga, que van optar per fer política i fer elegir diputats. Al cap de 13 anys van aconseguir la Mancomunitat, que va ser una gran cosa. I després de 18 anys més, es va aconseguir l'Estatut i la Generalitat.
Què més els diria?
No perdre de vista que el paper decisiu que té Junts no és fruit del seu mèrit. No han fet un bon resultat, però l'atzar ha volgut que en l'aritmètica de l'escrutini a Sánchez li faltin 7 vots per ser investit. Han d'aprofitar l'oportunitat, però no presentant-la com si fossin uns genis. I, finalment, aconsellaria fixar-se molt en el que fa el PNB, que és la millor escola de negocis política de la península Ibèrica. No han de caure en el fonamentalisme de dir: o referèndum i amnistia o res.
Coneix com pocs la història de Catalunya. Creu que els catalans la coneixem prou?
Tinc la sensació que no.
Joan Baptista Culla: "Voler separar Catalunya d'Espanya és una revolució". Foto: Hugo Fernández
Després d'escriure el llibre, els comuns van guanyar dues eleccions espanyoles, amb Domènech. Ara ja no. El fenomen més espectacular ha estat la recuperació del PSC i la davallada d'ERC. Això del PSC ja fa temps que ho dic. El PSC ha estat sempre el partit més sòlid de Catalunya. Més que Convergència, que era un moviment catch all, que ho arreplegava tot, més que un partit, i que tenia com a gran aglutinant Jordi Pujol. Els temps han canviat. A CDC es va produir una fractura interna, que va ser que un partit d'ordre com Convergència, gran part de la direcció i les bases va apostar per la reivindicació més subversiva que podia haver a Catalunya, que era la independència. Si haguessin dit: a partir d'ara proposarem un increment massiu d'impostos i la nacionalització de la banca, hagués estat menys fort. Voler separar Catalunya d'Espanya és una revolució.
"A CDC es va produir una fractura interna, que va ser que un partit d'ordre va apostar per la reivindicació més subversiva que podia haver, que era la independència"
Veu el PSC el partit més sòlid?
Sens dubte. A causa de la pèrdua de l'ala catalanista i les enormes dificultats del PSOE, els 25 escons del 2008 es van esfondrar. Però jo sempre havia sostingut que això no era el final del PSC. Estava caient la façana, però els fonaments hi eren. Recordo una conversa de fa anys amb José Zaragoza, en ple procés, en què em va dir que al cap de molts anys, de Convergència potser no en quedaria res, però el PSC encara hi seria. Ara fa anys que no parlem, però tenim una cosa en comú.
Israel.
Sí. Quan l'any 2009 va haver una manifestació propalestina arran d'un conflicte a Gaza, es va repartir una revista on apareixien les cares de diverses persones, entre ells Miquel Sellarès i jo, presentats com el lobi sionista i criminal, es va muntar un petit rebombori. En una entrevista a La Vanguardia a José Zaragoza, li van preguntar per Gaza i va dir que estava d'acord amb l'historiador Joan B. Culla i que considerava intolerable els atacs que estava rebent. És un gest que sempre he agraït perquè no tenia cap obligació de dir-ho.