(Saül Gordillo/Mar Rocabert / ACN)
Determinats mitjans de comunicació, arran de les adjudicacions de freqüències de ràdio, presenten Catalunya com un país on hi manca la llibertat d'expressió i es persegueixen grups empresarials. Què en pensa d'aquesta visió?
Per primera vegada, i a diferència del que passa a l'estat espanyol, a Catalunya l'adjudicació de freqüències l'ha fet un organisme de regulació independent, tal com es fa a tots el països de la Unió Europea. Espanya és l'únic estat d'Europa que no té un organisme regulador de l'audiovisual independent i això és una anomalia. D'altra banda, l'ofensiva d'aquests dies té a veure amb la profunda incomoditat d'algunes empreses, sectors socials i lobbies amb l'existència, més o menys normalitzada, de la cultura catalana i de Catalunya com una nació específica dins d'Espanya. A partir d'un pòsit històric tradicionalment construït des de l'anticatalanisme, atien la catalanofòbia i acaben construint una imatge absolutament tergiversada de Catalunya. Hi ha sectors entestats a dissoldre la realitat catalana dins d'una certa idea monolítica, monocord i uniforme d'Espanya.
La tergiversació forma part d'aquesta campanya de dissolució de la realitat catalana?
És un element central. És un problema profund. Sincerament, és un problema sobretot d'Espanya. El nostre procés de construcció i vertebració nacional és compatible amb la posició de qualsevol demòcrata del món. No deixa de ser curiós, però, que a l'estat espanyol hi hagi persones que la simple existència d'un fenomen històric viu com ara la cultura i la societat catalana els resulti incomodíssim. Llavors, la seva reacció és negar la realitat i inventar unes persecucions que transfereixen als altres els propis fantasmes.
Per tant, el problema d'Espanya amb Catalunya és, en el fons, un problema d'integritat democràtica?
És un problema de radicalitat, integritat i qualitat democràtiques. Espanya ha tingut moltes oportunitats per assumir positivament l'existència de Catalunya i fer una operació de seducció amb un discurs de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Però jo no l'he sentit. Mostren una incomoditat indissimulada i plantegen Catalunya com a problema i anomalia. Catalunya és un sistema nacional, aspirem a ser-ho amb totes les conseqüències i, insisteixo, això no ho fem contra ningú.
Si el model de l'Espanya plural està en via morta, quina és la solució?
Sóc dels convençuts que Catalunya haurà de trobar una via original perquè, per la nostra singularitat, no tenim exemples exteriors que ens serveixin de model. El que no farem ara és construir un estat del segle XIX, tancat en si mateix. Hem de trobar la forma de garantir-nos l'existència i la sobirania política al segle XXI. Haurem de trobar les fórmules jurídiques que blindin la capacitat de decidir i ser sobirans, però aquesta opció és inimaginable sense una majoria democràtica i pacífica que tingui en compte el conjunt del país, amb tota la gent de procedències diverses que avui viu a Catalunya.
Europa només reconeix els estats, i en el context actual per arribar a Brussel·les o Estrasburg primer s'ha de passar per Madrid.
El tràfic d'influències entre estats ha acabat creant una Europa monolítica, però això, necessàriament, haurà de canviar. Veurem com la globalització redefineix la idea d'estat i de nació. Jo sóc independentista, però no estic disposat a invertir l'energia en construir un model d'estat com alguns que hem patit. No vull per al meu país això, sinó una altra cosa. Vull un país que reconegui realment la diversitat.
El problema de Catalunya és d'escàs poder polític o de manca d'autoestima?
Les dues coses. És veritat que tenim poc poder polític. El que passa és que, justament després dels anys de Jordi Pujol hem pogut aprendre que una part del poder polític s'obté a base de fer veure que el tens. Pujol va aconseguir ser tractat aquí i a fora com un veritable cap d'Estat i donar a entendre que hi havia més poder del que hi havia. Una part de desencís es produeix quan es fa el canvi i es detecta que en allò hi havia una mica de ficció. De poder polític realment disponible n'hi ha poc i això és el que permet a l'Estat tenir aquest comportament de vegades tan intolerant, amb incompliments sistemàtics de les pròpies lleis com amb el finançament. Aquesta impunitat de l'Estat és expressió dels límits del nostre poder polític.
Què pot fer la Generalitat amb un finançament asfixiant com l'actual, amb un govern de l'Estat que ha incomplert fins a tres vegades el calendari del finançament i amb un Estatut retallat i la possibilitat de ser encara més retallat?
Hem de ser ferms i transparents a l'hora d'explicar-ho a la ciutadania. Jo crec que no hi ha altre escenari possible que no sigui que finalment hi hagi un nou finançament. Qualsevol altre escenari seria molt dur. També hi ha un tema de responsabilitat. Els governs tenen l'obligació de ser conseqüents fins al final i no té sentit cap immolació si no garanteix una millora.
Què vol dir amb això?
El Govern té la voluntat d'exhaurir la legislatura independentment de la duresa de les situacions a què s'hagi d'enfrontar. Només en el cas que la immolació del Govern provoqués una millora substancial de la situació es contemplaria la possibilitat d'escurçar la legislatura.
El Govern és sòlid per mantenir-se ferm?
El Govern està fent molt bona feina, hi ha unes relacions internes raonablement sòlides. Hi ha prou cohesió, que no vol dir que no hi hagi alguna discrepància de tant en tant. L'altra cosa és que la crisi s'allargui i passi factura, però això forma part de la naturalesa de l'acció política.
L'objectiu del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació era arribar al 2% del pressupost de la Generalitat. Amb el context actual està lluny?
És l'objectiu de la societat, que ho ha expressat reiteradament i ha quedat recollit en algunes resolucions parlamentàries, però som molt lluny d'això, i la conjuntura de crisi no ajuda. El repte és com millorar la presa de consciència perquè la gent s'adoni que la cultura no és un luxe, sinó una necessitat. La cultura és un sector econòmic extraordinàriament rellevant en ell mateix, que genera ocupació de qualitat, de gent altament especialitzada i capaços de produccions d'alt valor afegit. La cultura té a veure amb polítiques socials, amb la salut, el benestar, les llibertats, ho travessa tot.
L'Institut Català d'Indústries Culturals (ICIC) està treballant en un replantejament del festival de cinema de Sitges. Cap a on ha d'anar?
Creiem que el festival s'ha de potenciar. Podem obtenir més complicitat per part de 'sponsors' privats i fer un festival més potent. L'aspiració és poder dir encara amb més contundència que és el festival de cinema fantàstic més important del món, consolidar-lo i eixamplar la seva activitat cap a altres àmbits molt relacionats, com ara els videojocs.
La futura Llei del cinema comportarà que hi hagi més català a la cartellera?
La situació del català al cinema és una anomalia. El que està passant amb els nivells de català a les sales d'exhibició no té explicació: en un país en què l'audiència televisiva en català és del 30%, és una anomalia que el cinema no superi l'1%. A les ràdios s'està al 50% i a la premsa per sobre del 30%.
L'oposició ha demanat a la Sindicatura de Comptes que investigui les subvencions i crèdits concedits per l'ICIC després de detectar irregularitats en l'exercici del 2005.
El finançament de la cultura és un tema complicat i sovint, calen instruments imaginatius. El que va fer l'ICIC llavors va ser incorporar el concepte d'aportacions reintegrables. Es tracta d'un sistema d'ajuts en forma de crèdits, amb els quals l'ICIC comparteix el risc amb el promotor cultural, que haurà de retornar els diners prestats en el cas que el projecte resulti econòmicament viable. Com a tota nova política, era perfectible, però crec que es va fer una bona aportació. Una altra cosa és que en determinats casos s'hagi estat més o menys diligent a l'hora d'exigir garanties. El que nosaltres hem intentat és millorar els procediments i esmenar tota allò que calia. Més enllà del procediment, les persones que van tirar endavant aquest tipus de polítiques van fer una bona feina.
Vostè ha de comparèixer al Parlament a petició de CiU pel cas del Centre d'Art Santa Mònica. Què explicarà?
Explicaré la veritat. Que l'edifici Santa Mònica tenia adjudicat un projecte que utilitzava una part molt petita de les possibilitats de l'espai. I això va coincidir amb la idea que s'havia d'impulsar un conjunt d'activitats que busquen intensificar el debat entre el món de l'art, la ciència, la comunicació, la tecnologia i altres disciplines. Vam proposar que es compartís l'espai, però una part del sector ens va dir que creia que això no era possible. Per tant, estem buscant un espai on crear un nou centre d'art contemporani de Barcelona. I la fórmula hauria de ser la mateixa que arreu de Catalunya: consorci amb l'Ajuntament i la convocatòria d'un concurs públic per a la seva direcció.
En quina situació es troba el nou Consell de les Arts?
El Consell de les Arts estarà plenament operatiu a principis d'any. El Govern treballa amb la idea que el Parlament aprovi la seva composició durant el ple del 18 de desembre. Estem convençuts que aquesta llei fa possible una millora de la transparència en l'àmbit de les relacions entre la política i la creació artística i cultural i suposa un pas definitiu a l'hora d'articular quina és la relació entre les tasques que són competència del Govern en matèria de polítiques culturals i aquelles altres que el sistema cultural pot afrontar i ha d'afrontar per ell mateix.
La creació dels dos museus nacionals té detractors, com el director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, Pere Izquierdo, que va dimitir.
Hi ha hagut veus en contra que van entendre que anàvem a tancar el Museu d'Arqueologia, cosa que no és així, i altres que temien que l'arqueologia quedés diluïda com a disciplina pròpia. No podem tenir un museu per a cada disciplina acadèmica perquè tenim la dimensió de país que tenim. El mapa de museus serveix per fer uns museus capçalera al voltant del qual s'articula una xarxa. Al final de tot aquest procés, tothom podrà veure que l'arqueologia hi sortirà guanyant, perquè disposarà d'una millor plataforma de recerca i difusió.
El Pla del Circ és un començament per pal·liar el dèficit del sector, però la principal reivindicació és un espai d'exhibició. Falta pressupost?
Potser en té poc, però passar de 800.000 euros a 2,4 milions és molt considerable. Venim d'un tractament molt deficitari del món del circ i vam veure que ens hi havíem d'involucrar. Per això hem treballat amb el sector per tirar endavant el Pla Integral del Circ de Catalunya, que aborda des de diverses vessants la dignificació d'aquesta expressió artística.
Ja es veu Canal 9 a Catalunya, però en canvi TV3 no arriba a tot el País Valencià, perquè el govern espanyol encara ha d'aprovar un decret de reciprocitat. Hi ha manca de voluntat política?
El retard de la vicepresidenta Fernández de la Vega és una demora injustificada. He fet arribar repetidament el meu parer, que és compartit pel president de la Generalitat, que també ha fet gestions al respecte, i que espero que es resolgui de forma immediata. L'acord va ser amb el ministre Clos l'abril del 2007 i des de llavors, tant el govern del País Valencià com el Govern català estem pendents d’aquest Decret.
Com està funcionant la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) després del culebrot per nomenar els consellers?
Jo diria que progressa adequadament i positivament. Atribueixo una gran importància al fet que s'aprovin els pressupostos per unanimitat, fet del qual no n'hi havia precedents. El procés des de l'aprovació de la llei i la posada en pràctica dels requeriments es va allargar més del compte, va trobar massa dificultats polítiques i va crear certs dubtes, però jo crec que són imputables al procés i no a les persones involucrades. Ha quedat clar que les dificultats d'audiència plantejades a TV3 es poden interpretar pel creixement de l'oferta i les desviacions dels audímetres, que la perjudiquen. Però cal tenir en compte l'èxit del canal 3/24 i crec que TV3 continua sent el canal de referència. Hi ha hagut una interpretació que volia erosionar la imatge pública de TV3.
Per tant, s'ha notat el canvi a TV3?
Sí, es va notant. TV3 ha estat sempre una empresa d'èxit i ha recollit molts elogis en la seva trajectòria. Nosaltres també hem fet un gran esforç i esperem que la CCMA augmenti la vocació de servei públic.
Un dels problemes és la utilització partidista i les quotes dels partits?
La política està sotmesa a rutines i els partits tenen tendència a comportar-se com si tot fossin espais de confrontació. Hi ha àmbits del país que necessiten unió, com aquest. Al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ho estem fent i és vist com una ingenuïtat. La nova llei desgovernamentalitza la CCMA, però no assegura la despartidització. Això és responsabilitat de cada formació política.
És el primer govern que no intervé?
Aquest no intervé. Jo tinc la impressió que aquest ha assumit aquest principi amb una radicalitat com no ho havia fet cap altre. I fins i tot, a nivell personal, se'n paga un preu. Jo he estat tota la vida a l'altre costat, formulant un discurs, i ara que estic al costat de la política no he canviat el discurs.
Però quin preu ha pagat?
Molta gent considera que això és una actitud ingènua. Ara que això podria tenir una tendència, ara que tens l'instrument no hi intervens. El que és pedagògic i radical és no intervenir.
