Joan Tardà Foto: Adrià CostaPoca gent viu la política com una passió, com un combustible del canvi com ho fa Joan Tardà. El diputat republicà i independentista és dels pocs tipus d'interès polític que ferma adhesions indiscutibles a Catalunya, la qual cosa és digne de museu, i més en els caïnites terrenys de l'independentisme, fins fa poc massa acostumat a la botifarrada, el porró i la punyalada. Val a dir, que també aixeca odis viscerals. Però també és cert que veient a qui desperta odis viscerals encara li fa guanyar més punts.
Aquest defensor de causes perdudes, i no tant perdudes, és un catedràtic d'Institut que va néixer el 1953. Pare de dos fills i casat amb una escriptora especialitzada en novel·la negra, ha fet vida a Cornellà de Llobregat, d'on va ser regidor i d'on en fa gala d'haver-se fet un home en política. Mítica la seva intervenció durant el debat de l'Estatut a Madrid quan en defensa del dret al paisatge li va replicar al Sr. Josep Piqué -l'home a qui un dia la història l'haurà de baixar de l'altar del papanatisme espanyol i l'haurà de posar al seu lloc- que calia viure a Cornellà per entendre la necessitat que té tothom de viure amb decència i no només els que estan per sobre la Diagonal.
Home d'un magnetisme especial i contundent que esperona les bases és com una mena de posada al dia dels obrers intel·lectuals que cridaven a la revolta intel·ligent un dimecres al vespre des de qualsevol ateneu d'aquells intensos anys 30. Amb una motxilla plena de republicanisme, d'il·luses esperances posades en reconvertir el PSOE en un partit que entengués la causa catalana i amb un ideari social basat en la més sana de les fraternitats, Tardà va anar a Madrid. Quan va aterrar pels passadissos de la capital estatal, el llavors ministre d'Economia, en Pedro Solbes, el va fitar i li va etzibar un "D'Esquerra, me supose?". Es feia notar.
Una vehemència fresca, sòlida i natural li va fer un lloc a les portades dels diaris espanyols i la crítica malsana d'algun cronista barceloní lobotomitzat pel provincianisme madrileny de "Villa y Corte". Tardà va esdevenir un símbol, fins i tot d'aquells que s'havien empassat allò que el tripartit era una “estratègia” premeditada en pro de l'alliberament nacional fins que Montilla se'l va carregar.
Capaç de cridar "Mori el Borbó!" i de fer anar de corcoll un mestre del periodisme de fonts, com Oriol Duran, Tardà s'enfila a una tarima i regala a les orelles discursos abrandats, valents, farcits a doll d'ideologia i de lluita, carregats d'intencions, colpidors, amb un punt d'esperança i amanits de la voluntat constant de lluita. Tardà, que utilitza el twitter com Déu mana, és dels pocs que gosen dir les coses pel seu nom -li ha dit "pàjaru" al de la CEOE-, fins al punt que el seu alter ego del Polònia li ha marcat a foc la seva divisa: "Algú ho havia de dir!".
Polític de fermes conviccions, va ser exemplar com va fer costat a Joan Ridao durant les primàries, i després Junqueras- mostrant habilitat- el va recuperar de dos del seu candidat, Alfred Bosch. El diputat és un dels més buscats per voltar pel "territori" escalfant una militància avesada a l'èpica, al broc gros, a un cert romanticisme i als que, de tant en tant, es permeten dir-la grossa.
Tardà fa de Charles Fourier del republicanisme independentista. Com el pensador que va inspirar l'obertura dels falansteris -les comunes de fidels cooperativistes que mantenien l'esperança d'arribar a tal punt d'harmonia que els mars esdevindrien oceans de llimonada-, Tardà dibuixa la república catalana que, segons ell, "tenim a tocar". Posa el dit a l'ull quan els convergents els hi agafa tremolor de cames, quan els socialistes se'ls posa cara de serbis i quan els ecosocialistes fan el ronsa amb la cosa nacional.
"A la república catalana buidarem les presons de pobres", va clamar Tardà en un míting de les darreres eleccions espanyoles. El públic aplaudia amb fruïció mentre aquell home gros, enorme, amb cabell rinxolat, amb bigoti, amb un cervell acostumat a veure-s'hi a través del Ducados i a pensar malgrat que porti sempre la música del cotxe ben alta, mirava la seva convicció amb la naturalitat que algú es mira la cara quan s'afaita. Tardà està allà on ha estat sempre. I això en els temps que corren és molt més que una virtut. Si el volen fer fora, ho té clar: "Vine tu, i em treus". Molts no ho saben, però Fourier és de Cornellà.
