07
de febrer
de
2017, 18:50
Actualitzat:
08
de febrer,
11:17h
En l’inici del judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N, els ex-membres del Govern en l'etapa de CiU van fer costat a l’ex-president i a les ex-conselleres. Això va fer més evident l’absència del màxim dirigent del partit democristià, Ramon Espadaler, i del també ex-conseller Josep Maria Pelegrí, antics integrants de l’executiu de Mas que aquest dilluns no van ser presents al passeig Lluís Companys. Des d’Unió –que camina cap a la seva extinció- s’assegura que Espadaler no hi va poder assistir perquè tenia un compromís personal previ que no podia ajornar. La regidora d’UDC a Barcelona Sònia Recasens va ser la dirigent democristiana més destacada a les portes del TSJC. Recasens hi va anar amb la resta del grup municipal de CiU.
Fonts d’Unió han negat cap distanciament de l'ex-vicepresidenta amb el partit. "En tot cas, hi ha hagut un distanciament de Joana Ortega de l’activitat política", sostenen. UDC es remet a la nota feta pública ahir des del compte de Twitter del partit. En aquest comunicat, la formació expressa la seva "solidaritat" amb els tres processats i es refereix a Ortega com a "companya de partit". Unió recorda la seva implicació en la formulació i realització del "procés de participació del 9 de novembre de 2014" i la seva aposta per donar "una sortida política al contenciós entre Catalunya i l’Estat".
Un abans i un després amb Duran
Ortega va accedir al Govern com a vicepresidenta i consellera de Governació el desembre de 2010. Va entrar a l’executiu sent considerada "la persona de Duran al Govern". Però com a número dos de Mas, les seves relacions amb Convergència van ser excel·lents i, possiblement, alguns sectors de CDC van jugar també a reforçar Ortega per accentuar dissensions en els rengles democristians.
En el moment de la crisi interna que va viure Unió el 2015 entorn el procés sobiranista, amb una consulta interna que va fragmentar el partit i va portar a una escissió, amb l’aparició de Demòcrates, Ortega era la número dos de la formació. En aquella ocasió, va fer costat a les tesis de Duran i Lleida, tot i que no va adoptar una actitud molt bel·ligerant. Anteriorment, ja s’havien evidenciat algunes distàncies entre ella i el nucli dur duranista.
El 10 d’abril del 2011, quan es va celebrar la consulta popular sobre la independència, en què van votar més de 250.000 persones, Ortega va ser l’únic membre d’Unió al Govern que va votar. L’endemà, Duran i Lleida va explicar que Ortega havia votat “no” a la independència. La vicepresidenta mai va explicitar el seu vot, però sembla que no va perdonar l’actitud de Duran. Potser aleshores, més que ser la peça de Duran al Govern, ja se sentia la “i” entre CDC i UDC, com ha dit algunes vegades.
Militant disciplinada
Malgrat tot, Ortega va continuar sent una militant disciplinada. Quan el comitè de govern del seu partit va decidir posar fi a l’existència de CiU, ella va abandonar l’executiu junt amb els seus companys Espadaler i Pelegrí. Va ser al llarg de la crisi d’Unió la dirigent més valorada en tots els sectors enfrontats. Per alguns militants potser era l’única que hagués pogut ser una figura integradora per evitar la ruptura interna. Les relacions amb Duran, tot i quedar afectades després del 2011, no es van trencar.
Duran i Lleida es va donar d’alta al Col·legi d’Advocats quan es va saber que Ortega seria cridada a declarar pel 9-N. Feia molts anys que el polític democristià no exercia com a advocat. La decisió de Duran en aquell moment va ser considerada un gest polític, ja que el pes de la defensa va recaure en Rafael Entrena, parella d’Ortega. Duran, aleshores portaveu de CiU al Congrés, va haver de demanar autorització a les Corts espanyoles per compatibilitzar la tasca de diputat amb la d’advocat. Però l’octubre del 2015, Duran no va acompanyar Ortega a declarar davant el TSJC per un compromís que es va dir que era “ineludible”. En aquesta ocasió, Miquel Roca va fer costat a Irene Rigau com a advocat, tot i que el pes de la defensa va recaure en Jordi Pina.
Tot i estar retirada del primer pla, el cuc de la política no està mort en ella. Fa tres mesos, en una entrevista, Ortega no amagava el delit d’aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Ara, el judici del 9-N ha tornat a posar-la més a prop de l’antiga Convergència que no pas de les històriques sigles d’Unió, a les quals manifesta sempre que poc la seva lleialtat fins a un final que veu proper.
Fonts d’Unió han negat cap distanciament de l'ex-vicepresidenta amb el partit. "En tot cas, hi ha hagut un distanciament de Joana Ortega de l’activitat política", sostenen. UDC es remet a la nota feta pública ahir des del compte de Twitter del partit. En aquest comunicat, la formació expressa la seva "solidaritat" amb els tres processats i es refereix a Ortega com a "companya de partit". Unió recorda la seva implicació en la formulació i realització del "procés de participació del 9 de novembre de 2014" i la seva aposta per donar "una sortida política al contenciós entre Catalunya i l’Estat".
El Comunicat d'@unio_cat davant el procés judicial obert a Artur Mas, @joanaortega i Irene Rigau pel procés participatiu del #9Npic.twitter.com/aHHZAb83eP
— Unió (@unio_cat) 5 de febrer de 2017
Un abans i un després amb Duran
Ortega va accedir al Govern com a vicepresidenta i consellera de Governació el desembre de 2010. Va entrar a l’executiu sent considerada "la persona de Duran al Govern". Però com a número dos de Mas, les seves relacions amb Convergència van ser excel·lents i, possiblement, alguns sectors de CDC van jugar també a reforçar Ortega per accentuar dissensions en els rengles democristians.
En el moment de la crisi interna que va viure Unió el 2015 entorn el procés sobiranista, amb una consulta interna que va fragmentar el partit i va portar a una escissió, amb l’aparició de Demòcrates, Ortega era la número dos de la formació. En aquella ocasió, va fer costat a les tesis de Duran i Lleida, tot i que no va adoptar una actitud molt bel·ligerant. Anteriorment, ja s’havien evidenciat algunes distàncies entre ella i el nucli dur duranista.
El 10 d’abril del 2011, quan es va celebrar la consulta popular sobre la independència, en què van votar més de 250.000 persones, Ortega va ser l’únic membre d’Unió al Govern que va votar. L’endemà, Duran i Lleida va explicar que Ortega havia votat “no” a la independència. La vicepresidenta mai va explicitar el seu vot, però sembla que no va perdonar l’actitud de Duran. Potser aleshores, més que ser la peça de Duran al Govern, ja se sentia la “i” entre CDC i UDC, com ha dit algunes vegades.
Militant disciplinada
Malgrat tot, Ortega va continuar sent una militant disciplinada. Quan el comitè de govern del seu partit va decidir posar fi a l’existència de CiU, ella va abandonar l’executiu junt amb els seus companys Espadaler i Pelegrí. Va ser al llarg de la crisi d’Unió la dirigent més valorada en tots els sectors enfrontats. Per alguns militants potser era l’única que hagués pogut ser una figura integradora per evitar la ruptura interna. Les relacions amb Duran, tot i quedar afectades després del 2011, no es van trencar.
Duran i Lleida es va donar d’alta al Col·legi d’Advocats quan es va saber que Ortega seria cridada a declarar pel 9-N. Feia molts anys que el polític democristià no exercia com a advocat. La decisió de Duran en aquell moment va ser considerada un gest polític, ja que el pes de la defensa va recaure en Rafael Entrena, parella d’Ortega. Duran, aleshores portaveu de CiU al Congrés, va haver de demanar autorització a les Corts espanyoles per compatibilitzar la tasca de diputat amb la d’advocat. Però l’octubre del 2015, Duran no va acompanyar Ortega a declarar davant el TSJC per un compromís que es va dir que era “ineludible”. En aquesta ocasió, Miquel Roca va fer costat a Irene Rigau com a advocat, tot i que el pes de la defensa va recaure en Jordi Pina.
Tot i estar retirada del primer pla, el cuc de la política no està mort en ella. Fa tres mesos, en una entrevista, Ortega no amagava el delit d’aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Ara, el judici del 9-N ha tornat a posar-la més a prop de l’antiga Convergència que no pas de les històriques sigles d’Unió, a les quals manifesta sempre que poc la seva lleialtat fins a un final que veu proper.