Convergència Democràtica de Catalunya ha arribat a Reus disposada a marcar una mena d'estratègia prou contundent, però també prou dúctil. En diuen sobiranisme, que és com un independentisme sui generis, prou valent per esperonar la tropa i prou suau per no irritar els nacionalistes que no volen estridències.

Per a molts, si el sobiranisme fos un embotit seria chopped. Per a altres, és una llonganissa vigatana en un temps que el pernil dolç atipa les ideologies dels partits. Ara bé, sia com sia, quan un partit diu que fa una transició nacional, la interpretació és molt simple: les nacions transiten cap a alguna banda que les faci més nacions. Almenys se suposa.

Una altra cosa és afinar més el terme, i aquí és on entren els jocs florals de l'ADN convergent: estat propi, independència, plena sobirania o engegar a pastar fang Espanya -una opció defensada amb vehemència per un hàbil delegat d'aquells que en diuen del territori-. La paraula que quedi serà suficient per evitar que CDC, de base cada cop més independentista, marxi del que s'anomena la centralitat. De fet, poc importa, perquè la centralitat ja està ocupada per l'independentisme més o menys exigent.

Els jocs florals són bonics, però l'estratègia militar, sovint, els supera. Com ha dit Pujol, CDC, com a partit majoritari i com el que ostenta més poder, haurà de ser la “tropa de xoc” de l'imminent topada amb Espanya. I llavors els jocs florals, ni seran jocs, ni seran florals. I CDC no podrà decidir. De fet, ja ha decidit.