Jordi Font Cardona (Barcelona, 1949) és un històric del socialisme català, que ara ha recuperat la presidència de la Generalitat amb Salvador Illa. Llicenciat en Geografia i Història, amb experiència en gestió cultural, va ser coordinador de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-99) i director general de l'Institut del Teatre (2002-14). És des del 2019 secretari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA).
Després dels anys de militància a Convergència Socialista de Catalunya durant els 70, va ser un dels fundadors del PSC, on sempre ha estat ubicat en l'ala més catalanista de la formació, a prop de les tesis de Raimon Obiols. En aquesta conversa, analitza el moment polític i l'evolució del PSC, que considera que roman lleial als seus principis fundacionals. Parla també de la cultura i l'estat de la llengua, dos dels seus neguits.
És un dels fundadors del PSC. Ha viscut totes les vicissituds que ha tingut el partit. Aquest PSC és el mateix que vostè va contribuir a fundar?
És exactament el mateix. El PSC és un partit plural, amb un denominador comú, que és el socialisme democràtic i el catalanisme. Dins de la pluralitat, a vegades hi estic d'acord i a vegades hi he estat en desacord. Però això és el dia a dia en un partit gran. La base és el socialisme i el catalanisme, paraula que s'ha volgut jubilar però que jo crec que és injubilable.
Injubilable?
És clar, perquè amb la febre del passar pantalla es va decretar la liquidació de l'expressió catalanisme. Ja no tenia sentit perquè l'objectiu a l'abast era clara. No calia reivindicar Catalunya perquè ja tindríem un estat. Però aquesta estratègia ha estat fallida i, en conseqüència, sí que cal reivindicar Catalunya i cal avançar en un procés de desenvolupament de l'autogovern i, més important que això, de cristal·lització de la nació catalana.
"El catalanisme és un concepte injubilable"
Què vol dir cristal·litzar la nació?
Com a tota societat híbrida, fuit de moltes immigracions, tenim un risc evident de manca de cohesió. Jo crec que els mots d'ordre ara, en termes nacionals, són respecte a la diversitat i, alhora, un imperatiu de cohesió social i cultural. Això vol dir no a les taifes, no a la societat compartimentada, perquè això podria acabar en una dissolució absoluta de la nació. No hi ha nació sense cohesió social i cultural. El que ens interessen són dinàmiques integradores, respectuoses de la pluralitat, però enfocades a la cohesió, que consolidin la nació.
I creu que aquest PSC és un estri útil per cristal·litzar la nació?
Quan el vam fundar, tenia dos objectius. Un era crear l'espai socialista. Joan Reventós sempre deia que érem hereus de la tradició llibertària, partidaris de la justícia però també de la llibertat. No valen les polítiques de justícia que es carreguen la llibertat, perquè porten a la dictadura, com veiem ara a Veneçuela. La tradició a Catalunya havia estat d'un moviment obrer llibertari, que culmina el 1919 encapçalat per Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Es va trobar amb una burgesia molt dura i uns governants a la seva alçada que van acabar degradant la situació cap al pistolerisme. I dins del moviment obrer, es va frustrar el projecte de la primera CNT, que Isidre Molas ha explicat que hagués anat cap a un procés similar al laborisme anglès.
Això no va acabar bé.
Es va frustrar perquè van assassinar els dirigents. Era un moviment molt madur i pacífic. El predomini dels sectors més radicals, com va ser la FAI, ve de l'escapçament que es va produir amb la mort de dirigents com el Noi del Sucre i Francesc Layret. Heretem aquesta vella tradició llibertària. A la postguerra es fa forta la línia del PSUC, que és una altra tradició. El voler donar a la tradició llibertària un instrument polític va implicar apostar pel socialisme democràtic. És el que fa Josep Rovira, un home que havia dirigit el POUM després de l'assassinat d'Andreu Nin, quan funda el 1945, a partir del POUM, el Moviment Socialista de Catalunya.
Però no troba que es fa difícil posar al mateix sac l'actual PSC, amb el discurs que sembla ideològicament assèptic de l'actual direcció, ja no diguem amb el del 1945, sinó amb el que funden els anys 70?
Salvador Illa, per mi, és algú de tarannà molt tarradellista. Tarradellas ho era, així. Evitava els ideologismes i sabia que per anar endavant calia trobar un terreny comú. Crec que és el que fa falta ara al país i és el que Illa ara encarna. Ell políticament és fill de Romà Planas, l'alter ego de Tarradellas. El que passa és que pel mig hi ha tot el procés, i tot l'enverinament del procés, en què s'ha actualitzat d'una forma brutal l'anatema pujolista de tota la vida: els socialistes són els dolents, són els espanyolistes, els venuts, els botiflers. Ara botiflera també ho és ERC. Però això ens ho han dit sempre. Recordaré un moment.
A veure.
En un dels primers Onzes de Setembre, al passeig de Gràcia, baixava el PSC encapçalat per una filera on hi havia Joan Reventós, Marta Mata, Joan Cornudella, que havia estat el cap d'Estat Català, Maria Aurèlia Capmany... I les joventuts de Convergència ens van començar a cridar: "Botiflers!". Del Reventós caldria dir una cosa que no es diu, que va ser un polític que va posar el país per davant de la seva ambició. Va guanyar les eleccions del 1977 a Catalunya. Adolfo Suárez va pactar amb Jordi Pujol i Trias Fargas el Consejo General de Cataluña, això ho va explicar Trias Fargas. No hi hagués hagut restabliment de la Generalitat si hagués guanyat Jordi Pujol el 1977.
"No hi hagués hagut restabliment de la Generalitat si Jordi Pujol hagués guanyat les primeres eleccions del 1977"
La victòria de les esquerres va facilitar la recuperació de la Generalitat, això sembla clar.
El bon resultat dels socialistes, del PSUC i la presència d'ERC, que era més minoritària però també estava pel mateix. Això va determinar que l'endemà Reventós se n'anés a Madrid per veure el rei i Suárez, i exigís el retorn de la Generalitat. Sobre això hi ha hagut molta confusió i s'ha dit que era una operació d'Estat. Però s'han de llegir les memòries de Sánchez Terán, que era l'home de Suárez a Catalunya, on diu que davant el triomf de les esquerres, la carpeta Tarradellas es treu del calaix. La jugada es fa després, quan es constitueix el Govern: en lloc que hi hagués president i conseller en cap, que havia de ser Reventós, el preu a pagar per al restabliment de la Generalitat fou que el PSC renunciés a la conselleria en cap. Si haguéssim de parlar de qui és botifler i qui no, no sé a qui li correspondria en aquest cas. Però crec que amb un país com el nostre, amb els reptes que té, el que no es pot fer és anatematitzar ningú.
Perdoni que insisteixi en això, però si recordem les eleccions del 1980, quan l'empresariat es va mobilitzar perquè no guanyés el PSC, amb el que passa ara, quan els poders econòmics han rebut amb simpatia Salvador Illa, és obvi que hi ha un contrast.
Els empresaris també van mantenir bona relació amb dirigents d'aquells anys, com Narcís Serra o Pasqual Maragall. Però aquí hi ha hagut també una evolució de l'empresariat. El 1980 estaríem parlant d'una patronal amb Alfredo Molinas, que van posar una milionada per a Jordi Pujol. Que tampoc era un dels seus perquè bona part de l'empresariat de Foment tenia lligams amb el franquisme. Raimon Obiols ha explicat aquest fenomen definint-lo com a piemontisme. Quan es fa el Risorgimento, la unificació italiana, la burgesia no té un braç polític, i recorre a un succedani, la monarquia dels Saboia, que regnava al Piemont. I Vittorio Emanuele va ser el rei del Risorgimento. Aquí, Pujol va ser una mica un Vittorio Emanuele.
Però tot això venia del que comentava dels dos objectius històrics del PSC.
En efecte. Després de la gran emigració espanyola a Catalunya, es tractava de plantar cara a qualsevol intent de lerrouxisme. La unitat socialista pretén això, sobretot: neutralitzar això. Un socialisme espanyol i un socialisme català enfrontats a les eleccions atreia els ximples de tots els costats i suposava una carnisseria i la resurrecció del lerrouxisme. Aquest és un mòbil fonamental que explica tota la història del PSC fins ara. Sobre el que deia dels empresaris, per ells sortir del guirigall i entrar en certa estabilitat, la gestioni qui la gestioni, està bé. Com van veure bé el 1992, amb els Jocs Olímpics, perquè també eren un dinamitzador econòmic. La complicitat amb els sectors modernitzadors de l'empresariat ve d'aleshores.
Deu fer una valoració negativa del procés...
No hi ha res que sigui del tot negatiu. En alguns aspectes, ho ha estat molt.
"És una contradicció brutal empaitar l'objectiu de l'estat propi al preu de carregar-se la nació"
En quins?
Home, en aquest objectiu fundacional del PSC. Per mi, és una contradicció brutal empaitar l'objectiu de l'estat propi al preu de carregar-se la nació. Fixar-se com a objectiu polític una fita que saps que atempta contra la identitat de la majoria de la població... Una enquesta del CEO del 2022 mostra que se senten més catalans que espanyols el 26%, només catalans el 19%. En total, el 45%. Se senten espanyols i catalans alhora el 44%, més espanyols que catalans el 4% i només espanyols el 2%. Sumats, un 51%. Vol dir que en el moment en què tu polaritzes la societat, fas trempar el 45% però hi ha un 51% que no, i desvetlles els energúmens de les dues bandes. D'això se'n diu desfer la nació.
I algun element positiu que hagi vist en el procés?
Que ha posat damunt la taula el plet català i que s'ha de resoldre.
El catalanisme s'ha de repensar?
El catalanisme és un sentiment, una pertinença. El que cal és fixar objectius per ara i aquí. No hem d'inventar-nos que el llarg termini és a la cantonada perquè això porta a la frustració.
Fins a on poden col·laborar independentistes, catalanistes i federalistes?
Hem de tenir clar que tenim reptes molt grossos i no estem al segle XIX. Estem en plena globalització, enmig de processos de grans agregacions continentals que requereixen decisions d'integració internacional.
El sobiranisme està treient totes les possibilitats a la correlació de forces al Congrés?
Hi ha posicions molt diferents entre Junts i ERC, que en el fons acaben coincidint, com vam veure amb la majoria de la investidura. Però després, en la tàctica, Junts intenta presentar Esquerra com la traïdora. Mentre això sigui només una tàctica, encara, però ens hi juguem molt. No és seriós plantejar-se la política de manera aïllada. Pensem que hi ha hagut un gir copernicà en la vida política espanyola. Pedro Sánchez ha comportat un terrabastall dins del PSOE. És el pas de la política d'estabilització, que demana els pactes d'Estat amb el PP -cosa un punt necessària, com caldria en temes com la immigració-, a una majoria amb les perifèries dissonants. I això porta a una reforma en profunditat de l'Estat.
"El nou finançament és un salt qualitatiu, crec que anem cap a un model com l'alemany en què els länder recapten tots els impostos"
L'acord per un nou finançament pot anar per aquí?
És un salt qualitatiu. No és veritat que anem a un concert com tenen els bascos. El concert basc surt del règim foral, una cosa premoderna i realment poc solidària. Amb el nou finançament es va a un nou esquema que no serà només per a Catalunya. Jo ho veig poc teoritzat, suposo que per no despertar les fúries d'allà, però diria que fa pensar en el model alemany, en què cada lander recapta tots els impostos i després es fan uns càlculs en funció de la renda per igualar els serveis a la ciutadania. De cara a Catalunya, el canvi que hi ha hagut a l'Estat ha estat molt important i obre un camí que no porta a la independència, però sí a l'enfortiment de l'autogovern i a que Catalunya pugui assumir els reptes de la globalització.
Però sense un estat això és possible?
Dir que no és possible perquè no tenim un estat? Això em sembla un argumentat poc documentat. Depèn de si tenim les eines polítiques per fer-ho. La Generalitat no deixa de ser un tros d'estat. Això és un joc una mica de paraules. Ens podem dotar d'unes eines que permetin donar resposta als grans reptes que tenim, amb l'actual majoria espanyola.
El seu món és la gestió cultural. És secretari del CoNCA. L'organisme està fent la feina per la qual va ser creat?
Està en un procés de redefinició. Es va crear en temps del tripartit, definit per l'equip de Josep Maria Bricall. Es va intentar que gestionés tot el sistema d'ajudes públiques, però no tenia prou estructura per fer-ho i no és clar que ho hagués de fer. Jo no soc partidari d'un model com el de l'Arts Council, de l'època puritana protestant, que negava les potestats del govern en matèria de cultura. És bo preservar la cultura del dirigisme, però no se li han de treure al govern les seves responsabilitats en cultura. Estic per l'existència d'una conselleria de Cultura que funcioni. Crec que el CoNCA ha de vetllar per la llibertat de la creació, de fiscalització i, sobretot, de laboratori estratègic, apuntant amb llums lalrgues, per exemple, en la cruïlla cultura-educació, l'entrada de les arts en educació.
Jordi Font: "Cal que el que oferim culturalment sigui indiscutible en termes de qualitat". Foto: Pau de la Calle
Va ser director general de l'Institut del Teatre. Creu que els creadors culturals estan prou protegits per les administracions?
Parlàvem abans de la globalització. Hem de decidir què oferim al món. La globalització és una arma de doble fil. Cavalquen amb molta força les cultures hegemòniques, però d'altra banda les cultures minoritàries poden ser descobertes. Tenim una finestra d'oportunitat. Per mi, l'esencial és apostar per l'excel·lència, per la qualitat. Que el que oferim nosaltres sigui indiscutible en termes de qualitat. Aquest és el gran repte. Sempre hi ha hagut molta creativitat a Catalunya. El que no crec és que tinguem encara els instruments adequats. En el fons, el que està pendent és el Pacte Cultural.
Vostè va ser dels qui va treballar més amb Joan Rigol quan es va fer el pacte Cultural, el 1984.
Sí. El que cal són acords entre les diverses administracions per establir unes prioritats nacionals i que distribueixin les responsabilitats en funció del marc competencial de cada una. S'ha d'acordar quins artefactes han d'articular el sistema cultural de Catalunya. El sistema de biblioteques n'és un i està plenament estructurat, fruit d'un pacte que vam fer amb el conseller Joan Guitart. En alguns camps això només es pot fer amb la concertació pública-privada.
Diu que el tema de les biblioteques ja està resolt. Quins altres carpetes resten?
Alguns estan apuntats, com el de la difusió escènica, on hi hauria d'haver circuits més ben definits, el món del cinema, on darrerament s'hi ha posat el focus.
El tema de la llengua. Com veu el futur del català?
Darrerament s'està afinant més, amb el Pacte per la Llengua. Però s'ha patinat molt en el tema de la llengua. Durant dècades. Sense polítiques i sense recursos, només amb gesticulació. I això es nota.
"En el tema de la llengua s'ha patinat molt durant dècades, amb molta gesticulació però sense polítiques ni recursos"
I com s'explica aquesta negligència?
Potser per la idea que la cosa anava bé, no ho sé. Quan es crea el Consorci de Normalització Lingüística, a mitjan dels 80, el Govern s'implica pel que fa a les classes de català, on hi havia una gran demanda, nosaltres ja vam dir que no n'hi havia prou, que s'havien de fer polítiques aplicades a cada territori. Hi ha hagut un desistiment de funcions. Fa uns dies anava a l'Hospitalet amb un antic regidor i vam passar al costat de grups que sortien de l'institut. Tots parlaven en castellà. Vam preguntar-los on estava un carrer i tots es barallaven per contestar-nos en català. A l'escola, el coneixement ha funcionat. El que no ha funcionat és l'ús social ni les polítiques aplicades. I pel que fa a l'escola, encara hi ha un tema greu. Des de la llei de la llengua no s'ha regulat el tema de les vehicularitats.
Què vol dir exactament?
En quina llengua es fa una assignatura o un cicle. Això no s'ha regulat. A petició d'ajuntaments socialistes es va implantar la immersió en àrees castellanoparlants. Sobretot de Santa Coloma de Gramenet. La immersió és un mètode per a castellanoparlants, que un extrem l'ha convertit en l'escola només en català. L'escola només en català és una altra cosa, és el monolingüisme. Tots els pares el que volen és que els nois surtin de l'escola parlant català, castellà i anglès. O som competents o ens anem a la merda. Jo crec que la llengua vehicular a l'escola ha de ser fonamentalment el català. Ara, en temes d'aprenentatge depèn de cada població escolar.
Aquesta llei que s'ha aprovat al Parlament que sortia al pas de la sentència del TSJC diu això. Que és el que diu el programa del PSC: cap quota lingüística aplicada des de fora dels mòbils pedagògics. Això ho havia d'haver regulat del Departament d'Educació fa anys. Després es va infectar el tema, amb els de Societat Civil Catalana i els que reivindicaven l'escola en castellà, que era la doble xarxa escolar, que és el que mai vam voler. Aquesta va ser una batalla fonamental del PSC. A Madrid hi va haver una cosa...
Sí, endavant.
La Llei d'harmonització de llengües i símbols del govern Suárez. Ningú protestava, tampoc CiU, perquè parlava de la lliure elecció dels pares en l'escola i això agradava els sectors més confessionals. Marta Mata es va adonar que això era la legitimació de la doble xarxa escolar. Ja s'estava consensuant amb el PSOE. Sortosament, vam tombar la llei. Ningú va parlar de botiflers aleshores. Però mitja Convergència volia la doble xarxa escolar. Va ser la Marta Mata, en una llarga trobada amb Jordi Pujol, que ho va aturar, i així es va desbloquejar la llei de la llengua.
Creu que ara les coses s'estan fent millor?
Hi ha molt de camí per fer. De moment, la sentència segueix vigent, està en recurs. El programa de govern acordat ho diu clarament: no a les quotes extrapedagògiques i vehicularitat del català. S'ha fet un pas important com és el 3Cat, la plataforma de continguts digitals. Hi ha dues franges clau: la infantesa amb el mòbil a la mà i la joventut amb l'afany d'expressions pròpies i d'argots. Són els dos grans moments de socialització de la llengua. Després de Bola de drac hem passat un desert. Es fa imprescindible un laboratori, és a dir, una capacitat més gran de prendre la iniciativa.
El 3Cat està molt bé, però jo trobaria millor un repositori que no fos de tot el que hi ha en català, perquè també hi ha bírries, sinó de tot el millor que hi ha al món i doblat el que no està en català perquè sigui un estri útil pels pares que ara no saben com fer-s'ho. Sempre hem dit que cal primar la producció pròpia enfront del doblatge, i ha de ser així en termes de creació. Però pel que fa a la socialització de la llengua, el que ens cal és doblar amb la màxima qualitat i eficàcia. Nodrir les xarxes d'un repositori de molta qualitat en català. Aquesta eina la trobo a faltar.